Un pom de subtileses

L’escultura de bronze Lluna, sol i una estrella presideix el pati nord de la Fundació Miró de Barcelona. Joan Miró la va concebre l’any 1968. La peça és en realitat la maqueta d’una escultura que, de tirar-se endavant, hagués arribat als seixanta metres d’alçada. Malgrat això, tot i ser una de les peces que donarien la benvinguda als visitants, als estrangers, a la ciutat de Barcelona, l’escultura final quedà per fer. Era una de la tríada de peces concebudes per l’artista com a gest de benvinguda a la ciutat de Barcelona i un obsequi per als nouvinguts. Aquesta, amb el seu format final i bo i situada al Parc de Cervantes del barri de Les Corts i de nom Dona, ocell i una estrella, hauria donat la benvinguda als qui arribessin per carretera. Les altres dues van ser el mural de l’aeroport de Barcelona, pels qui arriben per l’aire, inaugurat l’any 1970; i el mosaic del Pla de l’Os a la Rambla, inaugurat el 1976, que saluda a aquells que arriben per via marítima.

Tanmateix a l’estrena de l’espectacle My Neighbor Sky, dels coreògrafs i ballarins Andrés Corchero i Oguri, mentre les persones romaníem atentes a l’inici de l’espectacle, assegudes a la cadira, a la gandula o arran de terra damunt un coixí d’unes files autènticament zero, l’enclavament de tan esplèndid ens confirmava que l’escultura-maqueta de bronze presidia la ciutat sencera. Així que els breus minuts d’espera per a l’arrencada foren el temps suspès d’una abraçada de benvinguda que de seguida ens incloïa.

Després de les primeres notes d’una cançó tradicional japonesa d’Okinawa, el duet de coreògrafs-ballarins, esdevingueren dos homes qualssevol asseguts davant l’amplitud d’un horitzó de ningú que ja era nostre. Dins l’estany, la lentitud dels seus moviments, provinents de la dansa Butoh, es pronunciava amb el pes d’una pedra que cadascú portava al clatell. Són dos homes sota un cel compartit per una amistat retrobada en una escenografia nova que els apropa i els renova. Amb l’aigua arran de genolls, caminen i fan giragonses lentes, es fan seu l’espai, acaronen l’heura. Els seus cossos s’entortolliguen, res no alleugereix el pes de la pedra –ni el de la memòria, pot ser– que no és intercanviable. Obliden el pes, l’immergeixen en l’aigua i és just gràcies a la descàrrega que tots dos cossos  poden llepar la vora de tova que delimita l’estany.

És aleshores que els homes s’incorporen, i en veu en off s’hi afegeixen paraules d’Antonin Artaud gairebé inintel·ligibles però tan contundents que determinen el diàleg dels moviments: les anades i vingudes talment com una ordre –d’ètica i estètica– caiguda de l’escenogràfic cel del capvespre. De nou a l’aigua de l’estany, l’alegria  del retrobament. Perquè a My Neighbor Sky s’hi celebra l’espai i el temps, i tots els elements que s’hi apleguen. I Corchero celebra el joc del coll i be, dalt d’Oguri. És la festa del xipolleig a l’aigua mentre de Barcelona, del món que també forma part de l’escena, ens arriben els sons de sirena d’ambulància, de músiques furtives i xiscles de gavines que s’incorporen a l’espectacle de manera tan natural com ens hi incorporem els espectadors. Oguri balla l’escultura, l’encercla i alça un braç  que grata el cel, i el converteix a ell en escultura. Les coordenades no es perden ans esdevenen volubles: s’eixamplen i es contrauen. L’espai es transforma, tal com és canviant  l’horitzó al davant, pels apunts musicals i les transicions sonores precises i suggeridores de Nuno Rebelo. Mentrestant dos cossos s’immergeixen, dos cossos suren a l’aigua de l’estany. Són dos estrangers a l’aigua.

My Neighbor Sky celebra el moment i afirma el canvi: la veu en off de Feliu Formosa hi diu Karl Valentin (Die Fremden): un text de bon humor, un magnífic embarbussament per a  dues veus, que no és sinó un pretext triat que ens parla de “l’estranger” i “l’estrany”, i l’entortolliga fins al punt de confondre la raó de tot. Qui és l’estrany? Qui l’estranger? Com a la vida mateixa de cada dia, i a qualsevol ciutat. Aleshores aquests dos homes esdevenen titella i titellaire i s’embranquen a ballar una “Guantanamera” i,  al fons, la ganivetada de llum rosada  esquinça el teló. Però els homes son canalla; continua l’amistat perquè el joc continua, i a la inversa. Pedra, paper i tisora. El capvespre es fon, arriben els udols de la nit. A la muntanya del davant, a Collserola, s’encenen els llums del parc d’atraccions. Aquí cadascú recull la seva pedra, cadascú carrega la seva memòria, Tom Waits ens canta.

A l’espectacle, a banda de l’experta simplicitat coreogràfica i del gest teatral hi ha una altra vàlua pròpia del talent creador dels coreògrafs: la que neix arrelada i s’ajusta al lloc de representació. La voluntat manifesta de depassar fronteres mentals i físiques. My Neighbor Sky és un autèntic obsequi. Altra vegada un gest de benvinguda. Un pom de subtileses fet de moviments, de sons, de llums, de paraules, d’esquitxos d’aigua i d’espai voluble. Encara hi són a temps de comprovar-ho fins aquest diumenge, els recomano gaudir-ne.

Postdata: Durant el seu discurs d’investidura com a doctor honoris causa a la Universitat de Barcelona, Joan Miró manifesta: “Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil sinó quelcom que faci servei als homes.”