Un passeig per una Barcelona oculta i alliberada

Tot comença dins un armari. Quatre portes lligades amb cordons, fusta nòrdica, segurament sueca. “Qué calor”, diu una veu. “A mí me sacó mi madre del armario”, respon una segona. A l’altra banda de l’armari, ulls espectadors des de la Capella del MACBA, un dels espais on enguany se celebra el Festival Grec. D’altres s’ho miren des de casa en una trucada de Zoom, una de les receptes que ha salvat els mobles al sector cultural durant la quarantena i ara en la (des)escalada.

Quan s’obren les portes, veiem el Guillem i el Jorge, integrants del duet artístic Dutor de Palol. Mentre volten per la cuina i la saleta d’estar, la càmera ens fa un house tour i ens mostra pedaços d’una vida compartida. Aquelles petites coses inanimades plenes d’ànima, repartides per quatre parets que ara són una llar, un refugi, un bàlsam. Una fotografia d’un dinar familiar emmarcada, una lavanda a mig florir, medicació i un meló arraconat al marbre de la cuina.

Baixem les escales amb un pla contrapicat. De fons, “Música de estrellas y alegría”. Som al carrer Francesc Giménez, al barri de Gràcia. Parlen del bar Sabor Cubano, a la banda oposada de l’illa, que va haver de desfer-se d’uns metres per encabir l’ascensor al seu bloc. Vestits de negre, tots dos llueixen un boà fúcsia i negre al cap i duen un pal selfie amb un smartphone.

La performance comença a agafar ritme de camí als contenidors, a cavall entre un videoblog casolà i un lipdub perfecte. Travessem el carrer Sant Pere Màrtir, que abans era un quart fosc, i girem cap al Passeig de Gràcia. “Nunca sé dónde tirar las bolsas compostables, así que lo tiraré en la papelera y ya que decida el Ayuntamiento”. Això tan bon punt es planten davant la Pedrera. Proposen convertir-la en una residència de travestis, ara que descansa gairebé orfe sense turistes i que –diuen– “está hecha con todas las piedras que nos han lanzado”.

Durant el passeig per la seva Barcelona, entrem en les seves vides (o en el seu petit gran armari). Ens hi fan una visita guiada, des que es van conèixer i van decidir començar com a parella artística i sentimental, fins a ser diagnosticats del VIH i enfrontar l’estigma que –malauradament– suposa. D’això parlen al taxi de camí a Sant Antoni. Amb prou feines poden fer entrar les seves majestuoses boes al vehicle. Les interferències del so van i venen. Les instruccions tècniques del MACBA al xat de la trucada no fan sinó que fer esclatar el públic en rialles, és un afegit de l’espectacle que només fa que millorar-ho.

No va faltar la parada al mural preolímpic ‘Todo el mundo podemos parar junto al sida’ de Keith Haring, ni tampoc –sorpresa– la Capella de la Misericòrdia. “No hay cultura sin salud, ni salud sin cultura”, recorden a cop de martell, fent referència a la polèmica entre la Generalitat, l’Ajuntament i la Fundació Macba per decidir el futur d’aquest espai. Després d’un episodi d’humor absurd a la plaça dels Àngels i recordant vells temps a La Poderosa, van cloure l’espectacle amb una actuació final a l’interior de la capella, davant un públic expectatiu i interpretant una cançó que, segons ells, hauria de fer-se viral en temps de pandèmia. No va ser el “Resistiré”.

Què veus quan sents el que no coneixes?

Als Dutor de Palol els va precedir la ballarina i coreògrafa Amaranta Velarde. Les seves “Aparicions sonores” són la segona proposta performativa amb què el MACBA s’afegia enguany a la programació del GREC, juntament amb dos espectacles de dansa –una peça de Lali Ayguadé i una altra de La Intrusa, Premi Nacional de Dansa 2015–, reprogramats arran de la suspensió del Dansa Quinzena Metropolitana a causa de la covid-19.

L’artista va entrar a escena acompanyada d’una manta i el broll viu d’un riu a l’esquena. Les mirades anaven aquí i allà, que es delien per trobar l’origen d’aquell so que havia entrat de puntetes a la sala i a poc a poc n’havia envaït els racons i també els nostres propis, embolcallant-nos com si fóssim dins d’aquell corrent a la deriva i poguéssim sentir-nos xapotejant-hi.

A partir d’aquí, l’acció es va deixar arrossegar per una coreografia de moltes dimensions, que plantejava un repte intencionadament sinestèsic: de la mateixa manera que podem posar veu al que desconeixem, què passa quan només sentim i hem de posar-hi cara i ulls?

Amb efectes sonors que anaven des del so blanc a la distorsió i la fantasia, Velarde difuminava la línia de percepció entre realitat i ficció i alhora sonoritzava l’espai, els objectes que hi trobava i tot el seu cos. Trenta minuts després, abandonava l’escenari, deixant la porta oberta a un camp sensorial on ment, dimensió i plasticitat van interaccionar fins a formar tot i no-res.

Podeu consultar tota la programació del Grec en aquest enllaç.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.