Un dissabte a Igualada

Vam començar a l’Escorxador, veient Adolescer 2055, de la companyia Primera Toma, teatre fet per i per a joves. Vam continuar amb Loops, d’Engruna Teatre, espectacle per a petits amb música deliciosa en directe. Després de dinar ens va meravellar H+G, dels italians Accademia Perduta, i vam xalar de valent amb Amortal Combat, de Los Moñekos. Més tard vam veure Ragazzo, de Teatre Tot Terreny, en una sala plena i expectant, i el dia es va acabar amb Las XL i el seu Abandónate mucho, on vam riure a cor què vols.

Després de fer el trajecte Sabadell-Igualada (dues ciutats antigament agermanades pel tèxtil, actualment amb molts més actius) i sense ni temps per passar a recollir les acreditacions, vam anar de pet a L’Escorxador, on la companyia madrilenya Primera Toma representava Adolescer 2055. Distopia futurista, de to molt televisiu, on sis joves estan tancats en una casa d’una parella rica, que els sotmet a una mena d’experiment sociològic perquè decideixin quin d’ells és el que la parella ha d’adoptar/comprar. Els actors són bons, sobretot la narradora i comentadora de l’acció i el suposadament líder (tòpics a dojo) del grup (també hi ha el quatre-ulls i la lesbiana, és clar). Javier Gutiérrez i Sílvia Marsó apareixen, via pantalla, com els pares i/o el Gran Germà que tot ho veu i tot ho sap, i tot i la convencionalitat i poc risc de la proposta els sis joves intèrprets defensen amb serietat i compromís un muntatge escrit i dirigit per Roberto Santiago. Primera Toma és una escola per a joves actors, enfocada sobretot al món audiovisual. A Madrid és on es fa més tele i cine, ja ho sabem, o sigui que no ens estranyaria gens veure algun d’aquests joves actors a la nova sèrie de sobretaula i d’època de torn.

Loops musicals, temporals i espacials

Després vam anar a l’Espai Cívic Centre, on Engruna Teatre estrenava Loops. Dues actrius, un violoncel i una flauta travessera. I la història de dos personatges, la Zig i la Zag, que es troben i emprenen un viatge en el temps i l’espai. El loop musical és el leit motiv de la proposta, ja que les actrius interpreten la música en directe (gran composició de Joan Solé), graven les bases i toquen o canten a sobre. I el loop és al mateix temps la metàfora de la circularitat del temps: les estacions de l’any, la repetició inevitable, els que arriben i els que se’n van… Un viatge sonor i sensorial, on vénen ganes de treure’s les sabates i seure a la catifa de gespa que els serveix d’escenari. La delicadesa i poesia escènica de les Engruna és marca de la casa: el seu primer espectacle per als més petits conté menys text i més música, i el treball d’objectes i titelles continua essent d’un bon gust extrem. Els nervis lògics d’una estrena, amb públic format per gran nombre de programadors, no van deslluir en absolut un muntatge fi i delicat, que ha d’acabar d’ajustar-se per trobar l’equilibri entre un to de placidesa que pot apropar-se a la cançó de bressol i els moments de trencament i humor, que hi són i s’agraeixen molt. Sortim de la sala taral·lejant la banda sonora de Loops i encara emocionats per un final que mostra de forma bellíssima quelcom que no és gens habitual de veure en un espectacle familiar. Estiguin atents a les Engruna Teatre.

 

Romeo Castellucci per a nens

Havent dinat ens vam dirigir a l’Escola de Música, on la companyia italiana Accademia Perduta havia convertit una aula en un teatre. Grades de fusta, públic assegut a dues bandes, escenari en forma d’ample passadís. El narrador del conte ja hi és, dempeus esperant-nos, mentre sentim el so eixordador dels ocells del bosc. Comença l’espectacle, a les fosques: “C’era una volta…”, i el narrador tartamudeja i li costa articular les paraules. Tots els membres de la companyia Accademia perduta tenen algun tipus de discapacitat, però això és el de menys. H+G, la seva versió del conte dels germans Grimm, és un fascinant viatge escènic que revela la foscor intrínseca que conté el relat. Tots els elements que hi intervenen són bellíssims: el vestuari, la il·luminació i els pocs objectes que apareixen estan sàviament triats, desprenen força i poesia. L’espectacle és seriós, auster, essencial, gairebé com una obra d’arte povera, on una manta es converteix en llit i un bagul i una taula en llitera. Els senzills efectes de llum creen un bosc davant dels nostres ulls, i la interpretació dels joves Hansel i Gretel fa posar els pèls de punta, tant quan riuen com quan ploren. L’espectacle és en italià i en alemany però no hi ha sobretítols: no són necessaris, perquè els més petits ja coneixen el conte i els més grans els expliquen les metàfores visuals. L’única cosa que no ens va convèncer d’aquest muntatge és quan l’actriu que fa de mare es converteix en la bruixa: el to còmic, apallassat i anacrònic del personatge és totalment innecessari, i sembla com si els d’Accademia Perduta volguessin injectar una mica d’aire en un conte ja de per si molt fosc i tèrbol. Recordarem aquest muntatge durant molt de temps.

 

Street Fighter + balls de saló 

Vam tornar cap a l’Escorxador, on al pati va tenir-hi lloc un Amortal Combat molt particular. Lluita lliure, cos a cos, entre dos ocells, ballarins i pajarracos, presentat pel mestre de cerimònies, speaker, músic i flautista zen Mauro Paganini. Dos estranys i misteriosos éssers provinents d’algun lloc a mig camí entre Mallorca i Arizona, barret de palla enorme i cua de plomes, arriben a l’arena i aixequen polseguera al seu pas. El mestre de cerimònies posa un casset de El llac dels cignes (que, incomprensiblement, es ratlla, com si fos un vinil) i la parella executa un graciós pas à deux ocellaire. Es discuteixen fort (aquests nois tenen caràcter) i d’ocells del Far West es converteixen en lluitadors de boxa, kung fu o pressing catch (o tot al mateix temps). Sarah Anglada i Miguel Fiol són graciosos, ballen bé i posen tota la carn a la graella: el seu combat uneix Bruce Lee, el perreo del reaggeton, La Cubana i l’Street Fighter. Els nens riuen, i les plantofades i caigudes van i vénen, com un combat entre Buster Keaton i Charles Chaplin. Al final qui resulta guanyador és el de menys, el públic surt content, i los Moñekos arrebossats de suor i sorra.

 

Oriol Ragazzo Pla

Quan hem sentit a parlar molt d’un espectacle (o d’una pel·lícula, o del que sigui) sempre existeix el perill que quan finalment el veiem la cosa no sigui allò que esperàvem, segurament per la imatge que ens n’havíem fet al nostre cap, formada per l’opinió i els comentaris de tots aquells que ens n’han parlat. A Oriol Pla el vam veure a Jo mai, fa tres temporades, i ens va semblar un jove actor amb sobredosi de talent i energia. Acaba de guanyar el Premi de la Crítica a l’Actor Revelació i Ragazzo ha guanyat el Premi al Millor Espectacle Juvenil. Les expectatives eren, repeteixo, altes, i el resultat no és que no ens deixés contents sinó tot el contrari: ens va deixar amb ganes de més. Lali Álvarez ha escrit i dirigit un text que és un homenatge a Carlo Giuliani, mort a Gènova el 20 de juliol del 2001, disparat i atropellat per la policia per participar a les manifestacions contra la Cimera del G8. Ragazzo ens mostra l’últim dia i l’última nit d’aquest genovès que es va convertir, sense ell saber-ho, en símbol de la lluita contra el sistema. Oriol Pla és tot ell nervi, fisicalitat i mirada viva: ens explica de quina manera Gènova es va blindar, amb més policies que persones, i com la Zona Rossa es va convertir en infranquejable i, per tant, la més desitjada. L’estàtua com a símbol caduc, pedra que adopta temporalment la forma d’algú (“Si fan una estàtua de tu, malament. Vol dir que ets un cabrón o estàs mort”) per acabar, indefectiblement, tornant a ser pedra, matèria. Aquesta és la metàfora perfecta pel Ragazzo, que no vol estàtues, homenatges institucionals o símbols on s’hi caguin els coloms. I Lali Alvárez i Oriol Pla han creat el millor homenatge possible a Carlo Guiliani: un homenatge fet de carn i sang, moviment i vida. Pla sosté un monòleg de vuitanta minuts sense parar ni un moment, i ens el creiem en tot allò que diu i fa. No ens convenç tant la multitud d’accions físiques que realitza, que molt sovint es queden en anècdota (preparar una amanida per menjar-ne dues cullerades, fer un porro i fumar-ne dues pipades), quan precisament un actor com Pla aguanta totes les accions físiques i tots els desafiaments escènics que se li posin per davant. Asseguts a primera fila, a terra (sentíem l’olor de la ceba tallada), el crescendo final on Pla converteix la seva habitació en el carrer, i el llit i la taula en trinxera, és una experiència teatral on vam poder sentir, literalment, el perill que Carlo Giulani deuria sentir abans de morir assassinat. Estiguin atents als bolos de Ragazzo.

I per acabar… Las XL!

A mitjanit vam baixar al Kiosk del Rec, on ens esperava l’actuació de Las XL. Duet còmic i musical, cabaretero i feminista, punki i folclòric, que amb el seu Abandónate mucho ens va encantar. Nia Cortijo i Marta Sitjà desmunten el mite de l’amor romàntic, la balada embafadora i la copla masoquista, i es converteixen en princeses Disney, ionquis de l’amor, punkis sorolloses i el que faci falta. Sense vergonya, sense pèls a la llengua i sense mitges tintes, Las XL fan un discurs feminista, es despullen, canten i ballen claqué. Si les troben per aquests mons de Déu, jo no me les perdria pas. Un altre gran encert de La Mostra. Un aconteixement que, com la ciutat que l’allotja, podrà ser copiada, podrà ser imitada, però mai no serà igualada.