Un dia i mig a la Fira Mediterrània de Manresa

La Fira Mediterrània de Manresa ha celebrat la seva vintena edició de forma discreta. Estem passant per dies convulsos, no cal dir-ho, i després de tot el que hem viscut la darrera setmana la incertesa sembla que creix dia rere dia. El conseller de cultura Lluís Puig i Gordi, que fins el juliol passat va ser el director general de Cultura Popular del departament de cultura, va ser l’encarregat d’inaugurar una fira de la qual ha estat director i que ha visitat cada any. No va necessitar un discurs llarg i escrit per un assistent: va anar per feina. La música, la dansa, el teatre i les arts de carrer van ocupar la capital del Bages de dijous a diumenge. I vam xalar de valent, amb els músics joves d’arrel tradicional dels Països Catalans, amb el nou circ francès, amb la música macedònia o seguint a tres caganers portadors d’una tifa gegant inflable.

Ja hi pensàvem pujar, ja, a Manresa, però quan l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics (TTP) ens va convidar a la taula rodona titulada Dramatúrgia i espectacles infantils: una realitat o una coincidència?, ja no en vam tenir cap dubte. La sessió va ser moderada per Eulàlia Ribera, directora artística de LaSala de Sabadell i del festival El més petit de tots, i els participants van ser Marc Hervàs, dramaturg i director de La companyia del príncep Totilau, Òscar Rodríguez, director artístic del SAT! Teatre i servidor de vostès. La trobada va néixer arran d’aquest article que vaig publicar després la darrera edició de la Mostra d’Igualada, on em preguntava en veu alta els motius perquè, si alguna cosa sol fallar en els espectacles familiars, sol ser la dramatúrgia. Durant la taula rodona tant els oradors com el públic vam estar d’acord en moltes coses: la figura del dramaturg sol ser l’últim en el que es pensa en una producció familiar, els espectacles solen gestar-se durant períodes de creació força llargs, on “tot es fa entre tots”, i falten més “dramaturgs especialitzats” en teatre familiar. Ramon Molins (Zum Zum Teatre) o Jordi Palet (Farrés Brothers) treballen i escriuen per a d’altres companyies, però arriba un moment que han de dir que no, degut a la impossibilitat de mantenir tants projectes paral·lels. També hi va haver força unanimitat en denunciar la poca o nul·la connexió que existeix entre els dramaturgs i les companyies de teatre familiar, i de quina manera aquests ignoren com un espectacle familiar és molt més sostenible i genera més guanys a llarg plaç (pot estar representant-se durant anys) que un espectacle de teatre “d’adults”, que normalment té un mes de funcions i passi-ho bé i moltes gràcies.

La falta de prestigi que encara té el teatre familiar és allò que cal vèncer per arribar a un ple desenvolupament del mateix. Eulàlia Ribera ho exemplificava a la perfecció: quan coneix a algú i li explica que dirigeix un teatre la gent exclama “Oooh!”, i quan especifica que està dedicat al teatre familiar responen “Aaah…”, amb un to quasi de decepció. Ponents i espectadors també van coincidir en que caldria incloure la creació d’espectacles familiars dins dels programes d’estudis de l’Institut del Teatre i altres centres dedicats a les arts escèniques, i la jornada es va concloure incitant a la TTP a organitzar una trobada, que podria tenir lloc a la Sala Beckett, per exemple, entre dramaturgs i companyies. Seguirem informant.

La nit del dijous vam anar a l’espectacle inaugural, a la sala gran del teatre Kursaal: Saba!, un concert irrepetible on van pujar a l’escenari alguns dels millors músics joves dels Països Catalans que treballen amb la música d’arrel tradicional. Els primers van ser Maria Arnal i Marcel Bagés, que van fer emmudir la platea amb La gent, la cançó-cop-de-puny que musica el poema de Joan Brossa: “La gent no s’adona del poder que té: / amb una vaga general d’una setmana / n’hi hauria prou per ensorrar l’economia, / paralitzar l’Estat i demostrar que / les lleis que imposen no són necessàries”. Els següents van ser Folk Souvenir, el projecte liderat per Joana Gomila, que reinterpreta i dialoga, amb antigues gravacions de iaies i iaios, cançons populars mallorquines. Judit Neddermann i la seva veu vinguda d’un altre món, Manu Sabaté i la seva gralla suau i jazzy, el grup Criatures amb el seu acordió diatònic i bon rotllo, o la tenora de Magí Canyelles van conduir una nit que demostra l’excel·lent nivell dels músics que s’han format a l’ESMUC. L’èxtasi col·lectiu va arribar amb la Rufaca Folk Jazz Orchestra, el projecte liderat pel compositor i arranjador Sergi Vergés, que ha adaptat cançons del repertori tradicional com ara La gata i el belitre en format big band. Feia goig veure l’escenari ple d’aquests músics joves i plens de talent, acompanyats per la veu de Joana Gomila i les joves acordionistes de l’Escola Folk del Pirineu.

Divendres vam caminar seguint la Transhumància dels Xip Xap Teatre, uns pastors amb unes cabretes de fusta delicioses que passejaven pel Passeig Pere III de Manresa, que deixaven les criatures embadalides. També vam veure la segona meitat de Trams, l’espectacle de Marcel Tomàs i Cascai Teatre, que posa en escena una òpera amb l’ajuda d’esforçat espectadors voluntaris. I vam assistir a l’estrena de Tufff! d’Engruna Teatre, un viatge per l’escatologia més nostrada en forma d’espectacle itinerant. Els guies són tres pastors que exerceixen de caganers a hores lliures (Oriol Berch, Òscar Castellví i Xavi Salavert), i que despleguen davant dels espectadors un repertori de tifes i caques com aquell comercial del tèxtil que desplegava el catàleg de teixits davant del client. L’espectacle juga fort, i es caga en les cultures d’aquí i allà, demostrant que, mai més ben dit, “Caga el rei, caga el Papa i de cagar ningú s’escapa”. Caldrà reajustar alguns elements de la peça, és clar, com la manera de conduir el públic (despistat a Manresa, on succeïen moltes coses al mateix temps) i la interacció dels caganers amb els espectadors, però està clar que les rialles de la Paquita, coronada “reina de la caca” no les oblidarem en molt de temps. Tufff! uneix amb gràcia la tradició escatològica catalana del caganer i el “caga tió” amb les caques subversives de l’Arale i el Dr. Slump. Mai més tornarem a mirar les muntanyes de Montserrat de la mateixa manera.

https://vimeo.com/232866175

A la Plaça Major, retirats els caganers amb la seva tifa mòbil, vam canviar radicalment de registre i vam volar amb la poètica de Cirque Rouages, una companyia francesa de circ contemporani que van presentar …Sodade…, una peça bellíssima de funambulisme i teatre mecànic amb música en directe. Tot i que, ho confessem, vam patir una mica per la seguretat dels artistes i el públic, ja que en cap moment els funambulistes anaven lligats i estaven a una altura com d’un edifici de dos pisos. Les imatges que saben crear els Rouages són d’una gran plasticitat i bellesa, amb l’afegitó de les ombres que es projectaven als edificis de la Plaça Major.

El divendres va culminar, per a servidor i la seva acompanyant estupenda, de forma brillant: vam veure el concert CarMenKa, de Maika Makovski. La polifacètica cantant mallorquina va retre homenatge, en aquest concert coproduït per Fira Mediterrània, a les seves dues àvies: l’andalusa Carmen, del poble sevillà d’Herrerra, i l’àvia Menka, del poble macedoni de Bukovo. Projecte guanyador del Premi Teresa Rebull, el concert va ser una festa protagonitzada per una exultant i feliç Makovski acompanyada d’una banda de músics excel·lents. La música tradicional de Macedònia es va barrejar amb la copla (Los piconeros), el flamenc o el gipsy rock de Las Grecas, en una versió brillant del hit Orgullo. La nit de CarMenKa va ser un concert inoblidable, on tant els músics dalt de l’escenari com els espectadors a la platea vam vibrar alhora i vam tenir la sensació que estàvem vivint quelcom irrepetible.

Dissabte al matí vam haver de marxar pitant de Manresa, a causa d’uns compromisos acadèmics ineludibles. Tot i la brevetat del dia i mig passat a la capital del Bages, vam marxar amb la certesa que la Mediterrània ha de créixer. Les arts escèniques segueixen tenint, creiem, una presència força anecdòtica en una fira monopolitzada per la música, i els encerts del director artístic David Ibáñez en els espectacles inaugurals de l’edició de l’any passat o la que acaba de concloure ens fan somiar amb un espectacle inaugural, l’any que ve, on la música interactuï de veritat amb el teatre. Els de Núvol hi serem, evidentment.