Un dia a casa de Benet i Jornet

Aquest dimarts 16 de juny se celebra al TNC els 75 anys de Josep M. Benet i Jornet. El dramaturg celebrarà el seu aniversari envoltat de la gent del teatre, amics i admiradors, també espectadors anònims que l'han anat seguint al llarg de més de 50 anys de carrera i que dimarts ompliran la Sala Gran.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Aquest dimarts 16 de juny se celebra al TNC els 75 anys de Josep M. Benet i Jornet. El dramaturg celebrarà el seu aniversari envoltat de la gent del teatre, amics i admiradors, també espectadors anònims que l’han anat seguint al llarg de més de 50 anys de carrera i que dimarts ompliran la Sala Gran. L’acte tindrà una significació especial: Benet i Jornet ha fet públic que pateix un principi d’Alzheimer i ha decidit plantar cara públicament a la malaltia.

© Josep M. Muñoz / L'Avenç

Un dia a casa de Benet i Jornet

Jo no recordo haver-li dit mai Papitu. Jo sempre li he dit Josep Maria. Però tinc aquest record: Benet i Jornet em convida un dia a casa seva. Ja no recordo si és per parlar d’una obra que hem d’editar a la col·lecció El Galliner de 62 o si estem preparant un text per l’estrena d’Una vella coneguda olor al Teatre Nacional. Les parets de casa seva, un pis allargat del carrer Balmes, són plenes de cartells de totes les obres que ha estrenat, des que es va estrenar Una vella coneguda olor al Romea, ara fa més de mig segle, fins a les últimes, que li ha dirigit en Xavier Albertí. Hi ha també cartells d’estrenes estrangeres, a Atenes, a Hamburg, a Basilea, a París, a Buenos Aires, etc. Els té tots emmarcats, són la memòria gràfica de la seva carrera, les vinyetes de tota una vida literària, disposades una al costat de l’altra. Un gran recurs mnemotècnic.

Ens asseiem a la taula del menjador, un espai molt lluminós que dóna a un interior d’illa amb un pàrquing immens. Benet i Jornet em parla dels dos dierctors que l’han acompanyat en els últims anys: Sergi Belbel i Xavier Albertí. Li pregunto si és gaire diferent treballar amb l’un o l’altre. “Amb el Sergi hem fet junts sis espectacles, és el director que més obres m’ha fet”, em diu. “I amb l’Albertí vam començar amb Soterrani. Un dia li vaig demanar si s’avindria a fer un text meu. L’hi vaig ensenyar pensant que em clavaria un moc i em va dir que sí. Diria que Sergi Belbel cuida el sentit de l’obra, entén molt bé les obres, i en particular les meves. Des de Desig, la primera vegada que vam treballar junts, cada cop que acabo una obra, l’hi envio primer a ell, encara que estiguem barallats, perquè hem estat molt barallats. I ell ho deixa tot i s’hi posa tot seguit i al cap de tres hores em truca. Acaba de rebre l’obra, se la llegeix, l’entén i em diu això està bé i allò no. Faig els canvis, l’hi reenvio la versió revisada i aleshores ell la repassa i em diu: “Ara ja la pots enviar a qui vulguis”. Al Belbel li agrada donar espectacle al públic, tant si és una obra senzilla com complicada. I tira més per aquest cantó. En canvi, el Xavier Alberti és un home cenyidíssim. Quan fa obres cabareteres es deixa anar tant com vulguis, però si fa una obra de text, amb diàleg, atmosfera, és molt cenyit. A vegades gairebé m’ofega perquè fa molta pressió damunt dels personatges i damunt de les situacions. No es permet ni l’ombra de facilitat, ni fer més espectacular del compte una escena”.

També li pregunto per les actrius que l’han acompanyat al llarg dels anys: “La primera persona que va fer Una vella coneguda olor va ser la Carme Fortuny. Que aleshores era una preciositat de noia, elegant, va fer un gran paper i va guanyar un premi i tot.  La Sardà va  ser la primera que va fer Una vella coneguda olor a la televisió. És curiós perquè quan l’obra s’assajava l’any 1964 a l’escola Adrià Gual, on ens deixaven una sala, recordo que un dia va venir una amiga de la Carme Fortuny a veure l’assaig. Era la Sardà. I a ella aquesta obra li va agradar molt i anys més tard,  al 1976, amb 35 anys i estant embarassada va fer la versió televisiva, pel circuit català de Catalunya i Balears Aleshores ja era gran per fer el paper de Maria, però va colar, ho va fer bé.  La Sardà estimava aquesta obra i després quan vaig fer Baralla entre olors, la vaig escriure per a ella.

Jo diria que la Sardà és l’actriu que ha fet més coses meves. El món de les actrius és més interessant que el dels actors. La cosa que més m’agrada, un cop estrenada una obra i ja passat el període d’assaigs, és estar-me als camerinos i passar l’estona al costat d’una actriu que està fora d’escena. Es crea un clima molt curiós. I t’expliquen coses molt íntimes, com a actrius i com a persones. Es deixen anar i t’expliquen coses del món personal i del teatre. I n’aprens molt. És una cosa molt bonica, m’encanta. I com més dives, més xerren.

Mestre de dramaturgs i guionistes

“Des que va començar a escriure teatre a principis dels anys seixanta, en “Papitu” mai no ha deixat de dedicar-se amb cos i ànima a escriure per als escenaris”, ens deia Sergi Belbel el dia que Benet i Jornet va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ara fa dos anys. “Des d“Una vella, coneguda olor” fins a la recent estrenada “Com dir-ho?”: cinquanta anys de dedicació, d’ofici, de professió, de passió, de vida, d’amor incondicional pel teatre. Amb travessies pel desert, dificultats per vèncer, incomprensió per part de la professió i de la crítica, i també amb moments de maduresa, de plenitud i d’èxit”, rematava Belbel.

Enric Gomà ens ha donat la visió del Benet guionista: “Catalunya serà audiovisual o no serà. I, no ens enganyem, la ficció audiovisual catalana també és una estructura d’estat. Benet aporta al guionatge tota la seva saviesa com a autor teatral, puteria dramàtica, sentit de la llengua (molt esmolat, una mostra de la llengua del Raval dels seus primers anys amb el bagatge afegit de moltes lectures), respecte i admiració per la tradició literària catalana i alguna cosa més que em dec deixar. I ha escrit tantes i tantes sèries de televisió que, sobre el seu paper en l’èxit de la ficció catalana dels últims vint anys, es pot dir allò d’aquell acudit del Perich: ‘Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema, señor conde’”.

Si voleu llegir l’entrevista de Josep M. Muñoz a Josep M. Benet i Jornet publicada a la revista L’Avenç, feu clic aquí.

Aquest dimarts a les 20h podrem celebrar amb ell aquesta fructífera vida dedicada al teatre i a la televisió. A més de les invitacions de caràcter més institucional,  el Teatre Nacional de Catalunya ha volgut posar a disposició del públic en general algunes invitacions; atès que l’aforament és limitat, s’atendran les peticions per ordre de sol·licitud (màxim dues entrades per persona), caldrà portar l’entrada impresa per poder accedir i el sistema per aconseguir l’entrada és  a través del web del TNC www.tnc.cat, apartat “entrades” introduint el codi TNCPAPITU a l’espai promocional.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació