Un debat a favor del teatre

La CUP–Crida per Girona ha organitzat, per primera vegada, unes jornades de debat agrupades sota el títol “Girona, ciutat i cultura”. Dijous, l’últim debat celebrat, “Girona, capital de les arts escèniques?”, es va fer a La Sala La Planeta i va reunir en una mateixa taula Salvador Sunyer (director del Festival Temporada Alta), Cristina Cervià (actriu), Nene Coca (coordinador de l’Associació Gironina de Teatre) i Pere Puig (programador de la Sala La Planeta), que varen reflexionar i debatre amb els assistents algunes de les mesures que podrien servir per a millorar la vida de les arts escèniques a la ciutat, a la comarca i, també, a Catalunya.

Lluc Salellas, regidor de la CUP–Crida per Girona a l’Ajuntament, va obrir l’acte explicant que una de les finalitats del debat era respondre a la pregunta de si Girona és la capital del teatre o si, en cas negatiu, ho hauria de ser i com. A partir d’aquesta línia la intenció era reflexionar sobre les fortaleses i les debilitats que té Girona en l’àmbit de les arts escèniques.

Salvador Sunyer va ser el primer a exposar els seus punts de vista, que expressaven una proposta de futur factible i que va articular a partir de tres eixos: la formació, l’exhibició i la creació. Abans, però, el director de Temporada Alta va començar reivindicant la situació en què ens trobem: “La cultura està malament perquè no ha interessat, històricament, a qui ha dirigit el país, ni tan sols a qui s’ha presentat a les eleccions”. També va evidenciar les diferències que existeixen entre els pressupostos que es destinen a la cultura aquí i a d’altres països d’Europa. Catalunya hi inverteix un 0.8% del pressupost, França un 2.8% i Alemanya un 3.2%.

A banda d’aquests dèficits, un dels problemes més greus del sector escènic és la falta de públic. “La gent no va a les programacions culturals perquè no té aquesta formació”, deia Sunyer. L’ensenyament cultural ha de patir una transformació des de la base, des de P–3 fins a l’últim curs d’ESO. Integrar en el procés educatiu algunes formes artístiques tindria, segur, repercussions molt positives en un futur. En aquesta línia, ConArte està impulsant un projecte a escoles de Girona, Salt i Figueres que implica que professionals de l’àmbit de la cultura facin classe als nens. A les escoles, també en el cas dels Batxillerats Artístics Escènics, hi ha un problema que té a veure amb el professorat: aquells que imparteixen les classes d’arts escèniques no en són professionals. Si aquest funcionament fos diferent, si hi hagués una educació de qualitat en aquest àmbit, d’aquí a uns anys hi hauria joves que s’hi voldrien dedicar. Quant a l’exhibició, Salvador Sunyer va defensar que seria positiu que a Girona, Salt i Bescanó —per començar— la programació partís d’un consens entre espais i fer, així, que prengués un significat rellevant. El tercer eix, el de la creació, va portar a debat la situació de El Canal–Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona. Aquest espai, que va néixer amb la finalitat de produir espectacles amb una capacitat d’exhibició àmplia, no està en funcionament, malgrat comptar amb un pressupost contemplat per les institucions públiques. I aquest només és un cas d’entre molts. Totes aquestes propostes, deia Sunyer, es poden gestionar amb els diners que ja tenim.

L’actriu Cristina Cervià va agrair a la CUP–Crida per Girona la celebració de l’acte que, si més no, ens va fer pensar sobre el que tenim i el que volem. La reflexió de Cervià es va centrar en les dificultats laborals amb què es troben els actors i actrius i, en general, els professionals de l’àmbit de la cultura: ballarins, escenògrafs, tècnics… “Aquestes professions són molt intermitents, haurien de ser considerades normals i no precàries.” Aquesta situació obliga a les persones que es volen dedicar al teatre a fer-ho per amor a l’art, tenint altres feines que els permetin assolir una qualitat de vida mínima. “Estem abocats a la desaparició, a la il·legalitat. Per què? Perquè la legalitat ens ha ofegat”, va dir Cristina Cervià.

El Centre de Formació Teatral El Galliner s’està plantejant de convertir-se en un Cicle Formatiu de Grau Superior. Això no només estimularia la creació, sinó també la formació entre col·lectius que tinguessin la necessitat de consumir cultura. Tampoc existeix capital acumulat, no hi ha un circuit que permeti recuperar les inversions que es fan en teatre i, per tant, cada vegada que s’inicia un projecte s’ha de començar des de zero. El resultat és que o bé s’han de cercar recursos en l’administració pública o, sinó, treballar sense cap compensació econòmica. El que és evident és que si aquest àmbit es vol desenvolupar correctament les persones hi han de voler treballar, i per a que això passi s’ha de replantejar l’estructura de l’ensenyament des de la base.

Al seu torn Nene Coca va voler parlar del conjunt de les comarques gironines, entenent que, en aquest sentit, Girona n’ha d’exercir la capitalitat i la responsabilitat. Millorar tots els àmbits que va exposar Salvador Sunyer comportaria augmentar el nivell de vida no només dels professionals, sinó també el de la cultura, el de la ciutat i, com a mínim, el de la comarca.

La marca “Girona, ciutat de festivals” és potent, però quan es parla de festivals només contemplem l’exhibició. La formació i la creació queden despenjades d’aquest concepte. Malgrat els aspectes positius que els festivals generen per als sectors hostalers o turístics, Coca va fer visible que, de moment, la marca no ha suposat un augment en la qualitat de vida dels artistes. “Des de les administracions s’han de fer esforços en clau local per desenvolupar l’àmbit de les arts escèniques i que els professionals d’aquí també puguin treballar aquí”, va dir Nene Coca.

Pere Puig va convidar a encetar el debat amb el públic però, abans, va voler afegir que el teatre gironí ha de mirar més enllà de Girona, tenint en compte que la situació geogràfica ens permet veure amb facilitat el teatre que es fa a països propers.

Si Girona ha de ser la capital de les arts escèniques, o no, encara no ho podem saber. Però el que és cert és que parlem de la ciutat del teatre, ja que, malgrat les dificultats, els ciutadans tenen ganes de treballar conjuntament per tal que la situació pugui millorar. El canvi en el plantejament de l’accés a la cultura s’ha de fer a nivell estatal, però des de Girona ja hi ha la voluntat i les ganes de crear xarxes favorables per al desenvolupament de les arts escèniques, com a mínim, a Catalunya.