Un cant a l’adolescència

“Per què m’he despertat aquest matí?”, es pregunta un dia en Murdoch, un noi de 15 anys. “Per què em desperto cada matí?”, ens hauríem de preguntar tots de tant en tant. “Per què visc i segueixo vivint?” ens hem de preguntar, però tampoc massa sovint. Es tracta d’una pregunta existencial que no ens podem fer cada matí quan ens despertem, perquè potser, tot sovint, no ens voldríem despertar; o, si ho féssim, passaríem el dia atrapats en la pregunta, i vés a saber quins disbarats faríem per no saber què respondre.

Fer-se gran, en part, és deixar de fer-se aquestes preguntes; créixer és aprendre a tapar el forat de sentit de l’existència; ser un adult és conviure amb l’absurd de tot plegat  sense immutar-se. I aquí no es tracta de deixar de ser un nen, sinó un adolescent.  El nen viu en la fantasia, en una totalitat de sentit absolut, una totalitat infinita en què el sentit no té límits. L’adolescent, en canvi, comença a topar-se amb les parets de sentit que limiten la realitat individual, que la protegeixen de l’absurd mentre estiguis dins sense fixar-t’hi, sense pensar que estàs dinsuna casa de sentit i significat (com fa l’adult). Però l’adolescent, que s’ha topat amb les parets i treu el cap per la finestra, hi veu el buit, l’absurditat i la manca de sentit que embolcallen per fora les parets que delimiten la realitat humana –si aquesta casa es troba sobre un terra ferm, ja és una altra cosa. Deixar de ser un adolescent no és tan dolorós com deixar de ser un nen, però sí més tràgic, perquè deixar de ser adolescent, en part, vol dir tornar a ser el nen que no es pregunta per què es desperta cada matí, però que ho fa per inèrcia.

Aquesta és la reflexió que podríem extreure d’Assedegats, l’última obra de Wajdi Mouawad (aquesta escrita amb la col·laboració de Benoît Vermeulen) produïda per La Perla 29 (amb la col·laboració del Festival Grec de Barcelona 2020) i dirigida per Oriol Broggi de la mà d’Albert Reverendo, i que es va reestrenar a la Biblioteca de Catalunya la setmana passada. Aquest cop no ens trobem en un context de guerra, ni les vides dels personatges s’entrecreuen per lligams de sang, ni els protagonistes han de fer un viatge generacional per trobar-s amb si mateixos. Aquest cop ens trobem al Quebec amb tres personatges, d’entrada inconnexos entre si perquè que pertanyen a realitats diferents –al passat, al present i a la ficció–, però que, casualment, es troben espaciotemporalment. En Murdoch (fabulosa interpretació de Guillem Balart) s’ha despertat ple de ràbia perquè no troba cap sentit al món dels adults i no pot deixar de parlar per expressar aquesta impotència i desconsol. Norvège (Carla Vilaró) ha decidit callar i s’ha tancat en el silenci de la seva habitació per amagar-se del monstre que ha trobat dins seu, deixant fora uns pares que miren d’entendre desesperats. I Boon (Sergi Torrecilla) és un antropòleg forense que ha d’identificar a dos cossos trobats abraçats al fons del riu Saint Lorent, morts fa quinze anys, i que l’obliguen a remoure els records d’adolescència.  

La realització compta amb un interessant joc de projeccions (Francesc Isern), en el que apareixen personatges secundaris com els pares (Clara Segura, Ivan Benet) i el professor i director de l’institut (Xavier Ruano), però també hi ha la retransmissió en directe del que passa a escena(Francesc Isern, Cesc Pastor, Juan Boné i Arnau Planchart). Aquesta proposta escènica que incorpora l’audiovisual ja forma part del tarannà de La Perla, però s’ha vist reforçada per la necessitat d’adaptar l’espai a les mesures sanitàries de seguretat; en qualsevol cas, contribueix a submergir l’espectador en la trama i el petit món de tres grans personatges a punt d’explotar. El so i la música (Damien Bazin)també són elements importants per situar el context generacional, i té la seva gràcia veure al públic habitual d’en Broggi escoltant rap com en el búnquer mental i emocional d’un adolescent (això sí, en castellà, que sinó sona raro).

Aquestes lletres que canten la ràbia adolescent d’estar viu i haver de viure en un món lleig i absurd, que canalitzen la impotència i acompanyen a tants joves en aquest dol per l’abandó de la infantesa i l’entrada a la vida adulta, i que semblen (implícitament) ser l’únic horitzó de significat per a Murdoch. Especialment interessant és el monòleg que aquest personatge va desenvolupant des de l’inici de l’obra fins al final,  a través del qual i en relació amb les trames de Boon i Norvège, la recerca de sentit es converteix en recerca de bellesa. La bellesa, un dels pocs valors que pot substituir la manca de sentit i que ens pot salvar de caure per sempre en la tragèdia i l’absurd (d’aquí el nihilisme vitalista de Nietzsche), amb tots els riscos (polítics i socials que això comporta). L’altre gran (si no absolut) valor amb què afrontar el nihilisme, i a què acaba apuntant la recerca de bellesa, és l’amor, l’alteritat; només podem estimar la vida si hi són els altres i estimem a algú que no sigui a nosaltres mateixos; només podem trobar sentit i bellesa en un món compartit com van compartir aquella abraçada abans de morir els individus ofegats fa quinze anys al riu Saint Laurent.

L’únic punt fosc de l’obra és l’ambigüitat o indefinició en relació amb el suïcidi, cosa que respon a una por, perfectament comprensible, per tractar el tema en personatges adolescents, però alhora és aquesta mateixa por (socialment estesa) la que impedeix abordar situacions vitals límit i les problemàtiques psicosocials que se’n deriven. Quedem-nos, llavors, amb el cant a la vida i l’autenticitat de la vivència adolescent, amb l’exaltació de la intensitat de viure amb la consciència tràgica de fons, i alhora, assedegats de la llibertat de ser, pensar i sentir.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.