Quan un dia vaig proposar a Cristina Cervià si voldria fer una lectura dramatitzada de Cosins de Tarzan (Raig Verd, 2012), coneixia el seu itinerari d’actriu i les moltes activitats que havia desenvolupat a la xarxa de biblioteques de “la Caixa”. Sabia que es trobava a gust en aquest gènere híbrid i riquíssim generat per la lectura, equidistant del teatre, la biblioteca, la llibreria o el centre cultural. Va participar en l’etapa inaugural del que avui es coneix com a “teatre de petit format”, en què va contribuir a fer propera la prosa i la poesia d’innumerables autors, en espais fins llavors poc habituals.
Mesos més tard, vam quedar per parlar-ne a Girona, una bona estona abans de la representació del Somni d’una nit d’estiu de W. Shakespeare en mans dels Propeller Theatre Company en el Festival Temporada Alta. Ens acompanyava la Muga, la seva gossa.
Algunes setmanes després va participar a la presentació del llibre que va fer Marta Pessarrodona a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, el febrer del 2014, on va llegir algunes lletres triades d’un abecedari que havia estampat Sebi Subirós en fulls solts per a l’ocasió.
Aquells episodis d’infància, ordenats de la lletra a a la z (com a reverència a l’alfabet de part d’una debutant), s’havien de transformar en un espectacle mixt, a mig camí del conta-contes, la lectura dramatitzada i el recital, per a nens i per a adults, en cap cas per a públic familiar. Ella mateixa va seleccionar els textos, va assumir la direcció i la interpretació i va confiar al músic Domènec Boïgues la creació d’un acompanyament musical i para-teatral amb moments tan rodons que la compenetració dels dos era “màgica”, segons va escriure un crític.
L’estrena no va poder ser a Celrà, dins el festival Emergent2014, tal i com estava previst, per molèsties greus en un genoll. Va ser a finals de novembre del mateix any al Tarambana de Cardedeu, sota una pluja torrencial que feia inútils els paraigües, on no hi va faltar, però, l’escalf del 1r festival PAM! (Poesia a Manta!) promogut per l’escriptora Núria Busquet entre d’altres.
A partir de llavors, Cosins de Tarzan, un oferiment teatral de “venda” difícil en el concorregut món dels circuits i mercats de les arts escèniques, es va anar trenant amb la resta de compromisos en l’agenda d’una dona de teatre amb múltiples curiositats i experiències com a actriu, directora, professora i lectora, tal i com explica a l’entrevista, d’una sinceritat commovedora, que Guillem Terribas li fa ver per a la sèrie Edició limitada de Televisió de Girona.
Durant el període 2014-2017, vaig ser testimoni de la predisposició de Cristina Cervià per actuar en tota mena d’escenaris i contextos, com ara l’excepcional Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, el teatre de Ponent de Granollers, fires com Litterarum de Móra d’Ebre, festivals a l’aire lliure com Emergent 2015, el convent dels Franciscans de la Bisbal d’Empordà o can Trincheria d’Olot, formant part de la programació d’ “El Petit Format” i temporalment dins el catàleg de Tramoia Cultura.
“Llegir és una aventura humil i alhora generosa”, diu Narcís Comadira al llibre Les paraules alades i afegeix “…la bona lectura em sembla que ha de ser la que no s’aparta de la lletra de l’original, la que hi pot deixar de veure coses i la que n’hi pot afegir, però sempre dins del camí del text llegit”. Es diria que aquesta “bona lectura” referenciava el seu estil. La llicenciatura en Filologia, la seva formació al Talleret de Salt i la seva trajectòria teatral es combinaven amb una dicció excel·lent i un sentit interpretatiu ajustat, dúctil, gens sobreactuat, brillant.
Juntament amb les músiques de joguina d’en Dome Boïgues, van anar consolidant aquell esbós de personatge, “la nena de cent anys”, inseparable del llibre i que il·luminava el perfil d’una de les millors actrius-lectores que haurem conegut. Tenia un nul sentit del divisme i un gran sentit de l’humor.
Vaig assistir a algunes representacions d’aquella lectura d’uns Cosins reals i irreals alhora. Mirava de reüll els rostres i les reaccions que provocaven aquelles històries tan barcelonines entre públics tan gironins com eren els de Sarrià de Ter, Platja d’Aro, Bordils, la Cellera o Vilablareix. Públics de tota mena, al matí o al vespre, en actuacions que no sempre eren fàcils d’aconseguir.
Aquells anys, a més de lectures i presentacions diverses, va treballar en altres muntatges com a actriu: Red Pontiac escrit i dirigit per Pere Riera, interpretat amb Míriam Iscla; L’home sense veu junt amb Jordi Subirà escrit i dirigit per Clàudia Cedó; La importància de ser Frank d’Oscar Wilde, dirigit per Emilià Carrilla al teatre Akadèmia; Yvonne princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz amb direcció i adaptació de Joan Gòmez Ponsetí, com també els Llibràlegs amb l’actriu Meri Yanes, representats en biblioteques en el marc del Festival Temporada Alta. Va dirigir Els dies que vindran d’Anton Txékhov, un dels seus autors preferits, i havia interpretat el personatge de Varya en un recordat Hort dels cirerers d’El Talleret de Salt, dirigit per Konrad Zschiedrich.
Diria que gairebé tothom que s’estrena en una o altra activitat creativa, tard o d’hora, s’adona que el món no l’estava esperant. No podia imaginar que, sense proposar-s’ho, aquella “cosina” gironina m’ensenyaria a encaixar els “no”, a no defallir amb conya (“anirem fins a Rússia si cal!”) a conviure amb la impertinència d’un diagnòstic impietós.
En cada representació, la presència i la veu de la narradora i les de l’actriu, només coincidien en un punt, en un accent: en la ingenuïtat subtil, feta de coratge. representada amb frescor i amb la versemblança que només pot aportar qui coneix el final de la història.
No va perdre’s l’oportunitat de presentar Passamaneria (Godall Edicions, 2017) aquest cop sí, al cor de Barcelona, el dia de Santa Llúcia a la merceria Santa Anna, llegint enmig de dependentes i clientela desprevinguda, davant d’una paret molt gran plena de capses de botons de tots els colors.
Vam coincidir per darrera vegada a La Mercè de Girona, a la Victorada organitzada pel Club Editor el 8 de Març de l’any passat, on va llegir un conte de Víctor Català, al costat de moltes altres dones de lletres gironines. Després de l’acte, va voler anar a prendre alguna cosa i xerrar, i que li expliqués per què no m’havia agradat La bona persona de Sezuan de Bertold Brecht, dirigida per Oriol Broggi que ella tenia previst anar a veure.
Ens vam acomiadar, agenda en mà per veure’ns aviat, amb una ganyota de dolor i un somriure.
Em va quedar pendent explicar-li que en una ocasió, al final d’una de les representacions de Cosins, em va abordar una persona preguntaire que volia saber què li passava a la cama. Vaig abaixar la mirada i la veu i en to confidencial li vaig respondre “té una pedra a la sabata”, en veure-li la cara tensa pel desconcert vaig afegir: “es veu que és una perla i grossa!”.