Tres improbables a la Casa Elizalde

La Casa Elizalde ha presentat el Cicle Improbables, tres propostes escèniques fetes i/o pensades pel públic més jove.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Els centres cívics de Barcelona fan molta feina. Distribuïts per tots els districtes de la capital catalana, ofereixen infinitud de cursos i activitats per a tots els públics, a preus mòdics o sempre molt ajustats. La Casa Elizalde, sense anar més lluny, programa espectacles amb entrada gratuïta i, cada any a inicis de desembre, presenta el Cicle Improbables. Aquest any el cicle ha constat de tres espectacles –Correspondència, No m’oblideu mai i Hàbitat (doble penetració)– en dos dels quals servidor de vostès ha tingut el plaer de presentar els col·loquis postfunció. Teatre amb temàtiques joves que ens parlen i interpel·len a tots plegats, petits i grans.

La Casa Elizalde està situada al número 302 del carrer València, un carrer sorollosíssim per culpa, en part, de la mateixa família Elizalde. I és que els propietaris de tan eufònic cognom eren fabricants de cotxes, i ja sabem que un dels mals de Barcelona i, sobretot, de l’Eixample, són els refotuts cotxes. S’imaginen que els carrers més sorollosos (i fumejants) de la quadrícula barcelonina tinguessin voreres molt més amples pels vianants, carrils bici i carrils únics pel transport públic col·lectiu (i elèctric) en superfície? Jo sí. I si el senyor Cerdà aixequés el cap, crec que estaria d’acord amb mi. Feta aquesta reivindicació de mobilitat, passem al tema que ens interessa. El cicle Improbables ha estat programat per la Miriam Alcaraz, directora de la Casa Elizalde, i l’Albert Bordonada, coordinador d’arts escèniques i música. Els dos responsables del cicle confessen que, si bé en un primer moment la idea no era programar espectacles dirigits principalment a un públic jove, van trobar que aquests espectacles interpel·laven a tots tipus de públics i de totes les edats. Alcaraz explicava, al col·loqui postfunció, que li ha agradat molt veure com la mitjana d’edat dels espectadors que assistien a l’Elizalde baixava considerablement, durant aquest cicle. I quins espectacles han sigut aquests “improbables”?

El primer de tots va ser Correspondència, del Col·lectiu aTemporal. Es tracta d’un text escrit i dirigit per Jordi Casado, i interpretat per Alfons Nieto i Neus Soler, amb l’espai sonor i la banda sonora d’Arnau Montserrat. Correspondència és la història de la relació entre dos personatges que, sortosament, va molt més enllà del “noi coneix noia”. La comunicació és el punt neuràlgic d’aquest muntatge, que s’inicia amb una carta “tradicional” que un noi escriu a una noia i acaba reflexionant sobre com les maneres com ens comuniquem acaben afectant les nostres relacions. Neus Soler no és “ella”, “la noia”, sinó ella “la carta” o, en definitiva, “el missatge”. De la importància d’escriure a mà, d’un punt i d’una coma, a la fredor del teclat o de la pantalla tàctil, fins a arribar a les stories d’instagram i a fer match a Tinder. Hem convertit les nostres finestres en pantalles, en miralls negres que ens retornen la nostra imatge. Estem hiperconnectats tot el dia però, desenganyem-nos, ens sentim més sols que mai. Estímuls, imatges, missatges, documents adjunts, la Siri i l’egosurfing, tot plegat és molt més complicat que abans, en els temps que corren, plens de filtres i notificacions.

La mateixa setmana vam poder veure el segon espectacle del cicle: No m’oblideu mai, una producció de la Sala Planeta de Girona amb direcció de Llàtzer Garcia i interpretada per Elies Barberà i Marta Montiel (responsables també de la recerca i la documentació), acompanyats pel músic Edu Vásquez. Es tracta d’un muntatge de teatre verbatim, és a dir, on tots els textos que es pronuncien estan extrets d’entrevistes i declaracions de persones reals. Ana Prieto Nadal va escriure aquesta crítica de l’espectacle, quan es va representar a La Seca la primavera passada. A mi em va colpir, personalment, comprovar com el suïcidi juvenil és encara un dels grans temes tabús de la nostra societat, tractant-se de la primera causa de mort entre la gent més jove. La companyia ha tingut l’excel·lent idea de fer un col·loqui postfunció amb un especialista, després de cada representació, que a la Casa Elizalde va ser moderat per la psicòloga Anna de Palol. Veure de quina manera el bullying, els trastorns del comportament alimentari i la depressió acaben apareixent sempre (o en la gran majoria dels casos) quan parlem de suïcidi és comprovar com, al contrari d’allò que es deia abans a les facultats de Periodisme, com més parlem del suïcidi serà millor per a tots plegats. El muntatge és senzill i molt efectiu, ja que els dos intèrprets es posen a la pell de diversos personatges, de forma orgànica i gens obscena, i controlen al mateix temps la llum i el so de la peça. La bateria d’Edu Vásquez té, com a la banda sonora de Birdman, un doble objectiu: serveix tant per rebaixar la gravetat dels textos com per portar la ràbia en escena. El col·loqui va ser tant o més interessant que el mateix espectacle, i ens va donar a tots plegats un bri d’esperança, ja que aquest és un tema que ja no es vol amagar als nostres instituts. El paper del professorat a l’hora d’enfrontar-se amb un tema tan delicat com aquest pot ser tant o més valuós que el dels mateixos pares dels nois i noies que tingui pensaments suïcides.

Finalment, el cicle s’ha acabat aquesta setmana amb Hàbitat (doble penetració), un espectacle de Roger Torns, un autor i director que sap com cridar l’atenció, a l’hora de posar títols. Aquest espectacle va obtenir el primer premi del Cicle de creació escènica Despertalab 2018, una iniciativa de la Nau Ivanow i la Sala Atrium. El nuvolaire Oriol Osan en va parlar aquí, quan es va representar a l’Atrium, i l’espectacle també s’ha pogut veure aquesta tardor al Tantarantana. Ja ho veuen, al Núvol tenim ulls a tot arreu. A partir de textos de Carla Linares, Mar Pawlowksy, Pablo Macho, Roger Torns, Maria Hernández, Jaume Viñas i Laura Daza, els actors Georgina Latre i Rafa Delacroix interpreten, juntament amb Hernández, Viñas i Daza (que substitueix a Diana Gómez) un text sobre la solitud, les xarxes socials i el tedi existencial. Un artista presenta una escultura que ha de presidir un nou i flamant edifici, lluent i buit com el cap dels nostres polítics que es dediquen a la cultura. Gentrificació, youtubers que van de ventre, drogues, vòmits i bisexualitat s’encadenen en un muntatge que pren la forma de collage, o com molt gràficament va explicar l’actriu Laura Daza, que és com tafanejar les stories d’instagram dels nostres amics, quan volem saber com va anar la festa d’ahir a la nit. És a dir: fragmentat, no necessàriament lineal i on tothom surt molt guapo i, aparentment, molt feliç. Tots som uns desgraciats per dins, ja ho sabem. Gent que fa ioga per poder dir que fa ioga, i tota la pesca. El muntatge es va representar per primer cop sense els plàstics que serveixen de caixa escènica, en un format que Torns està experimentant, i crec que precisament aquest desig de “connectar” amb el públic és el que l’acaba distanciant més. Servidor de vostès havia vist fotos del muntatge, òbviament, i del cul de Jaume Viñas encastat al plàstic, també. Em vaig sentir com quan el TNC sortia de bolos amb versions reduïdes de les escenografies: una mica decebut. Tot i això, el muntatge funciona i descol·loca a parts iguals els espectadors. Hi va haver dues desercions durant la funció, cosa molt positiva, ja que demostra que, com a mínim, l’espectacle va provocar alguna cosa a la parròquia.

El Cicle Improbables ja s’ha acabat, i és la prova que als centres cívics de Barcelona l’activitat i l’oferta és frenètica. Cursos, tallers, xerrades, exposicions… I també teatre, dansa, concerts, propostes familiars… I ep, amb molta oferta gratuïta. Segur que al vostre barri teniu més d’un equipament cultural que encara no coneixeu. Doncs va, aixequeu el cul del sofà d’una vegada. Aneu als centres cívics, reines!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació