Tres bones raons per veure La llista a la Villarroel

Un text d’una dramaturga, Jennifer Tremblay (Québec, 1973); dirigida per una directora i també actriu , Allegra Fulton.

Montse Barderi

Montse Barderi

Montse Barderi és escriptora i periodista. Patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal.

D’entrada, La llista és una obra que una té ganes d’anar a veure. Un text d’una dramaturga, Jennifer Tremblay (Québec, 1973); dirigida per una directora i també actriu , Allegra Fulton, interpretat per una actriu poderosa com Laia Marull. Després de passar per l’Espai Lliure, la producció de La Brutal es pot veure a La Villarroel, fiins el diumenge 1 de maig.

Laia Marull a 'La Llista' de Jennifer Tremblay | © Felipe Mena

La idea és molt bona: mentre fem la llista dels urgents ens oblidem de la llista dels importants. Així fregar, rentar, cuinar, cosir, repassar, comprar farinetes i mil coses més no ens fam veure la llista dels imprescindibles i sovint tan dolorosos que cal ocultar: les pors, les angoixes, el sentit (o sense sentit de tot plegat), la banalitat, la solitud. Sí, especialment la solitud, anar molt atrafegada és una forma de no sentir-se sola.

Es tracta d’un univers essencialment i tradicionalment femení, un model de dona que es podria classificar com el de mestressa de casa frustrada, a qui passar de viure de la ciutat al camp, no millora en res la seva vida.

Una noia de ciutat que es fa amiga d’una senzilla noia de poble que al principi menysté, però a la qual després agafa afecte. Tot i que és una relació que no acabo d’entendre, ambivalent en quant a la importància, deixada en quant a la responsabilitat (per tant el contingut em trontolla una mica), potser és massa semblant a la vida i hom voldria trobar en els textos la perfecció o la rodonesa que no troba en el dia a dia. Però La llista és un text que, precisament, deixa espai a la interpretació, i potser aquest és el seu mèrit. Per exemple, la maduració, generositat i autoexigència que la protagonista agafa just després de la mort de l’amiga. Tot i que, de tant en tant, em sembla un text massa recurrent, que dura 1 hora i 10 minuts però que en alguns moments sents que allò ja ha passat i no cal tornar-hi.

Aleshores perquè val tant la pena anar a veure aquesta obra? Quin són els tres motius?

– Per la Laia Marull, que omple tota l’escena, que fa mil papers en un, que transmet tantes coses, que defensa tan bé el personatge i sap enlairar tant el text.

– Per les projeccions a càrrec de Minifilms. Molt interessants que amb efectes sonors i la poètica de les imatges dóna una dimensió de modernitat i sensibilitat a la posada en escena veritablement admirables.

– Per un dels moments més abracadabrants que he vist en temps al teatre: quan les dues amigues van al cinema i Ella explica la pel·lícula i es converteix en una espectadora davant els espectadors meravellada, indignada, patidora i il·lusionada… que va explicant el que veu… La màgia del cinema i del bon teatre en estat més pur.

Aquestes són les tres raons més destacables per anar a veure La llista, tot i que la primera d’elles val per tres. Cal no badar perquè ha tornat a la Sala Villarroel per a ben pocs dies!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació