Tous sommes narcissistes

Nit d’òpera bufa al Teatre Lliure i, pel mateix preu, celebració del 25è aniversari d’Òpera de Butxaca i Nova Creació.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Nit d’òpera bufa al Teatre Lliure. I, pel mateix preu, celebració del vint-i-cinquè aniversari d’Òpera de Butxaca i Nova Creació. Amb música de Raquel García-Tomás, llibret d’Helena Tornero i direcció escènica de Marta Pazos, Je suis narcissiste és una òpera contemporània que tracta sobre un dels mals més habituals de la nostra societat: l’enamorament cap a un mateix. Ja ho sabem: Instagram ens fa creure que som fotògrafs i Twitter que tenim alguna cosa interessant a dir. Què ens pot aportar una òpera bufa, protagonitzada per una colla d’éssers de colors, que ja no sapiguem? Que som, tots plegats, una colla d’éssers ridículs. Je suis ridicule. Moi aussi.

Nit d’estrena a la sala Fabià Puigserver. S’apaguen els llums, i apareix a la platea un ésser tot de color blanc (vestit i cap) que crida “Je suis narcissiste!” i llança a l’aire un feix de partitures. Blanques, òbviament. Es tracta de Vinicius Kattah, el director musical de la vetllada, que dirigirà els quinze músics de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae. Tan bon punt comença l’obertura ja veiem per on aniran els trets: quatre boques gegants canten “Bla, bla, bla, bla” amb una música a mig camí entre una pel·lícula de Busby Berkeley (el deliri de la geometria) i una comèdia protagonitzada per Rock Hudson i Doris Day. Pizzicato kitsch. Ens agrada molt. L’escenografia de Fernando Ribeiro i el vestuari i caracterització de Pier Paolo Álvaro (gran nom, no sé si artístic) juga amb els colors forts, creant personatges monocromàtics que semblen sortits del film Dick Tracy (Warren Beatty, 1990) o d’un muntatge de l’alemany Herbert Fritsch. Clotilde, la protagonista, és interpretada per Elena Copons, tota ella de blau barrufet i amb un espectacular cardat de color rosa; Toni Marsol, el psiquiatre aficionat a la música, és d’un color taronja Epi (la parella de fet del Blai, a Barri Sèsam); i la resta de personatges femenins són interpretats per María Hinojosa, de rosa que l’amor s’hi posa, i Joan Ribalta, que interpreta els masculins, tot ell de color lila.

El llibret signat per Helena Tornero és un ocorrent exercici d’estil, on predominen els jocs amb les paraules esdrúixoles i amb els sinònims. Imaginem la dramaturga apuntant llarguíssimes llistes, talment com La Trinca amb la seva mítica cançó “Una d’esdrúixoles”. La mort del gat (Tornero, no fem bromes) és el punt de partida del drama personal de Clotilde, que en qüestió de dies veu com els infortunis se li acumulen. La llibretista apunta la seva mirada en els exemples de narcisisme contemporani, encertant de ple en la figura de l’artista encantat d’haver-se conegut, que es creu filantrop però que en realitat és misantrop i, sobretot, un gran ego amb potes. Tots aquells que fan accions, llibres o espectacles sobre els refugiats, els desnonats o els aturats, perquè ara és el que toca. “Je suis migrant”, “Je suis réfugié” i “Idomeni mon amour” com a eslògans buits d’una època buida. Gran moment també, de María Hinojosa com a l’artista performàtica (“que a veces se pone dramática”), una Marina Abramovic de llarg vestit vermell i posat afectat.

La posada en escena de Marta Pazos és àgil i efectiva, amb alguns moments hilarants, on destaca una bona direcció de moviment d’Amaya Galeote (gran escena del coit amb arquet). El tenor sabadellenc Joan Ribalta demostra la seva vis còmica amb el personatge de l’ascensorista, i l’escena del funeral és un dels punts àlgids del muntatge (“Mi chiamano Mimí”). Del vestuari de Pier Paolo Álvaro, em quedo amb els fantàstics quimonos del retir espiritual amb Hatha Yoga (grans rialles dels espectadors familiaritzats amb el terme), i els vestits de flors que porten les vídues del músic, pur Miss Vanjie. Al final de l’espectacle, María Hinojosa aconsegueix fer que tota la platea aplaudeixi la seva ària de la infermera Vera, on Tornero insereix la seva crítica a les retallades al sistema sanitari i el sostre de vidre que tenen les dones sobre els seus caps.

Je suis narcissiste és una coproducció d’Òpera de Butxaca i Nova Creació, el Teatre Lliure, el Teatro Español i el Teatro Real. En un futur immediat, l’OBNC presentarà Diàlegs de Tirant e Carmesina, amb música de Joan Magrané (Premi Núvol 2018) i llibret de Marc Rosich, que s’estrenarà al pròxim Festival de Peralada i també es representarà, el febrer de 2019, al foyer del Liceu. La temporada vinent també podrem veure a la Sala Beckett la producció de l’OBNC Ocaña, reina de las Ramblas, amb música de Marc Sambola i text i direcció de Marc Rosich, una versió de l’òpera que l’hiperactiu Rosich (director artístic de l’OBNC) va muntar a la Neuköllner Oper de Berlín. L’entitat dirigida per Dietrich Grosse celebra els 25 anys en plena forma, i des d’aquí només podem felicitar-los i desitjar que ens segueixin regalant petites perles operístiques com aquesta que han parit Raquel García-Tomás, Helena Tornero i Marta Pazos. Tres dones a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Esperem que això deixi de ser notícia ben aviat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació