Top Girls: text imprescindible, muntatge excel·lent

Projecte Ingenu presenta 'Top girls' respectant el text original i mostrant una honestedat artística lloable.

El Teatre Akadèmia recupera pel Grec aquest text de Caryl Churchill, que ens arriba traduït i dirigit per Marc Chornet: una reflexió en veu alta sobre el paper de la dona en la societat actual i en la de diferents èpoques. Jordi Vilaró ha anat a veure l’espectacle i n’ha sortit meravellat.

'Top girls', de Caryl Churchilli i direcció de Marc Chornet, a l'Akadèmia. © Maria Contreras

Al bell mig del thatcherisme i, per tant, en plena onada d’un liberalisme que potencia l’èxit individual per damunt de qualsevol consideració social o col·lectiva, Caryl Churchill escriu una obra en què un personatge central, Marlene, ha aconseguit un important ascens professional. A partir d’aquest fet, l’autora ens submergeix en un univers femení a través del qual, a la primera part de l’obra, s’estableix un diàleg –en el sentit més brechtià del terme– entre la protagonista i cinc dones de diferents èpoques, relacionades directament amb determinats fets històrics o literaris –Joan, la papessa, Isabella Bird, exploradora britànica del segle XIX, Lady Nijo, concubina d’un emperador japonès del segle XIII, Griselda la pacient, personatge dels Contes de Canterbury– que situen els avatars de la condició femenina en una cruïlla asincrònica.

Per mitjà d’aquest joc dialèctic a través del temps, s’exposaran experiències de cada un dels personatges i afloraran diversos temes associats al llast que ha arrossegat la condició femenina al llarg de la història: submissió a l’home, temor d’assumir la pròpia condició de dona, assumpció d’una posició social predeterminada, el paper de la maternitat i del deure familiar com a condicionants vitals, etcètera. Des d’un punt de vista formal, en aquesta primera part de l’obra l’autora fa ús de tot un seguit de tècniques no-naturalistes que es podrien resumir en els següents trets: una construcció del text no lineal, diàlegs sobreposats i barreja d’element fantàstic (anacronismes) amb un estil narratiu convencional (realista) per construir un discurs dramàtic determinat.

'Top Girls' es pot veure al Teatre Akadèmia durant el Grec. © Maria Contreras

La segona part de l’obra, però, tot i no abandonar la tècnica dels diàlegs sobreposats, la forma del drama retorna a l’estructura convencional clàssica del drama social britànic (John Osborne, Arnold Wesker, Joe Orton… o fins i tot Harold Pinter) i els temes històrics exposats a la primera part prendran cos en el present bàsicament a través del conflicte entre Marlene i la seva germana Joyce, les quals tenen posicions socials i actituds vitals confrontades.

I tot plegat amb quin objectiu? Doncs amb el d’enllaçar l’esmentada condició femenina al llarg de la història amb la dialèctica actual, una dialèctica del tot condicionada pel paper que juga la dona al bell mig d’un sistema capitalista –potenciador de valors estrictament individuals i que bandeja els valors col·lectius– que condicionarà el seu èxit o el seu fracàs. L’obra, de fet, acabarà exposant la confrontació entre un model femení –el de Joyce– de transformació individual a través de la transformació social (la dona s’alliberarà en la mesura que ho faci la classe social a la qual pertany, és a dir, a través de l’alliberament col·lectiu) o bé un model d’origen masculí –el de Marlene– que potenciarà la individualitat femenina perquè la dona pugui escapar, fugir, literalment, de la classe a la qual pertany –i potser de la seva mateixa condició– per així situar-se un graó moral i material per damunt de la resta, és a dir, el “model Thatcher”.

Un moment de 'Top girls' a l'Akadèmia. © Maria Contreras

Respectant el text original i mostrant una honestedat artística lloable, Projecte Ingenu ha representat aquesta obra paradigmàtica del teatre contemporani (i dels estudis de gènere aplicats a les arts escèniques) en un muntatge curull d’imaginació i qualitat. A unes entusiastes i versàtils interpretacions per part d’Ariadna Fígols, Alba José, Cristina López, Neus Pàmies, Maria Salarich i fins i tot Jaume Viñas –el paradoxal i gens gratuït “servent” de les dones de l’obra– cal afegir-hi una direcció, la de Marc Chornet, que demostra tenir la mà trencada per treure el bo i millor de la seva troupe, així com un enginy i un domini més que remarcables de tots els mecanismes escènics.

Una gran obra i un molt bon muntatge que podeu gaudir al Teatre Akadèmia fins al 17 de juliol: no us la perdeu!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació