Tota la vida (i més)

Ivo van Hove és un dels tòtems del teatre europeu, un dels 'musts' del Grec i un dels directors estrangers que visita Barcelona amb regularitat.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

No he llegit Tan poca vida, de Hanya Yanagihara, ho reconec. És d’aquells llibres que he anat veient a les llibreries i que he estat a punt de comprar en més d’una ocasió, però no ho he fet mai. Alguns amics me l’han recomanat fervorosament, però segurament les seves més de mil pàgines m’han tirat enrere. He de dir que a la portada de la traducció en castellà (publicada per Lumen) sempre m’hi ha semblat veure en Marlon Brando. Doncs no. Resulta que és una fotografia de Peter Hujar, de la sèrie titulada Orgasmic man. Res més lluny dels orgasmes i el plaer és el que podem trobar en aquest llibre, així com en l’adaptació teatral signada per Ivo van Hove que hem vist al Teatre Lliure, una coproducció del Grec 2019 amb el Ruhrfestspiele Recklinhausen. L’espectacle dura quatre hores i quart. Som-hi. Amb il·lusió.

Nervis i expectació a la platea. Ivo van Hove és un dels tòtems del teatre europeu, un dels musts del Grec i un dels directors estrangers que visita Barcelona amb regularitat. L’espectacle prometia ser monumental i, en efecte, ho és: ja sigui per adaptar les mil pàgines del totxo de Yanahagira com per tornar a veure la companyia (reformulada) que hem vist a Tragèdies romanes, The Fountainhead, La veu humana o De stille Kracht.

En primer lloc, quan accedim a la Sala Fabià Puigserver els actors ja es troben en escena, i veiem que hi ha una grada situada a dalt de l’escenari, cosa que converteix Tan poca vida en un espectacle a dues bandes. La posada en escena, diguem-ho ja, no és res de l’altre món: un espai central buit amb una pica de lavabo, una cuina a l’esquerra i una mena d’estudi d’artista (sofà atrotinat i quadres a les parets) a la dreta. Als dos extrems de l’escenari, dues parets blanques serveixen de pantalla per a projectar un tràveling a càmera lenta pels carrers de Nova York. Xim pum. Els quatre amics protagonistes de la història són joves, guapos i amb professions liberals, i durant l’espectacle veurem l’evolució de la seva amistat però, sobretot, descobrirem el passat i el present de Jude. Tan poca vida és, entre moltes altres coses, una història al voltant dels abusos soferts per Jude durant la seva infantesa i de quina manera han afectat la seva forma de relacionar-se amb el món, ja sigui amb els amics, la feina o el sexe. El protagonista s’autolesiona amb fulles d’afaitar, pràctica a la qual està enganxat i que l’obliga a visitar l’hospital amb freqüència. Alegria.

Podem afirmar que la primera escena és l’únic fragment lleuger i amb cert humor de tot l’espectacle, que es pren molt seriosament a si mateix així com al llibre que adapta per a l’escena. Tan poca vida no és una novel·la policíaca ni una comèdia romàntica, ja ho sabem, però la gravetat i serietat del muntatge li acaba conferint una atmosfera lúgubre, gairebé de funeral. El quartet de corda BL!NDMAN interpreta en directe algunes de les peces de la banda sonora, i també té la funció de reforçar l’espai sonor quan la cosa es posa tensa. Escenes d’automutilació (amb fulles d’afaitar o foc), flashbacks al passat i drama, molt drama, omplen gairebé tots els minuts de l’espectacle. Entre els encerts de la proposta d’Ivo van Hove podem incloure la manera com integra els salts en el temps o la presència de personatges secundaris (la treballadora social, el metge). També m’agrada com Jude es torna a posar, una vegada i una altra, la camisa cada cop més ensangonada: l’empremta dels abusos i els maltractaments no se’n van amb una simple rentadora. Els intèrprets aniran netejant igualment l’escenari (el terra o la llitera del metge) durant tot l’espectacle, i l’olor d’alcohol impregnarà tota la sala. No entenc, d’altra banda, quina gràcia té que els personatges cuinin durant la primera part de l’espectacle i que alguns (afortunats) espectadors de les primeres fileres siguin convidats a tastar les menges realitzades.

En començar l’espectacle vaig pensar que tenia ganes de llegir el llibre i en finalitzar vaig pensar: “Ja no cal. Ens l’acaben d’explicar sencer”. Tret de les bones interpretacions del protagonista (Eelco Smits) o d’un dels actors habituals en Ivo van Hove (l’inquietant Hans Kesting), Tan poca vida no destaca especialment en termes de posada en escena. La força del text, la duresa dels fets i la veritat en les reflexions de Yanagihara, s’acaben menjant força la proposta. Al final de l’espectacle, esgotament a l’escenari i a la platea, més drama i encara un epíleg. Aplaudiments considerables, diversos espectadors dempeus i tots tornem cap a casa força derrotats. Ens trobem davant d’un d’aquests muntatges que, pel tema que tracta, és difícil de criticar? Sí. Ens costa més trobar pegues als directors estrangers que ens visiten? També. Teníem les expectatives tan altes amb aquest espectacle que n’hem sortit una mica xof? Responguin la pregunta vostès mateixos.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació