T de Teatre torna a casa

'Cançó per tornar a casa' és una macedònia amb ingredients variats que tan aviat fa riure com pretén emocionar.

Les de T de Teatre han tornat amb un nou espectacle, el dotzè de la seva trajectòria després de l’èxit assolit amb E.V.A. Dins del festival Grec, la companyia presenta a la Sala Beckett Cançó per tornar a casa, una proposta que es tenyeix d’humor i drama per explicar la història de tres actrius caigudes en desgràcia que, anys després, es retroben per llimar velles ferides. Una macedònia amb ingredients variats que tan aviat fa riure com pretén emocionar als espectadors, tot i que en alguns moments es queda en la simple intenció.

L’obra té un registre cent per cent T de Teatre, un estil propi que ja hem vist amb anterioritat i que, una vegada més, les seves integrants despleguen amb habilitat i astúcia. Són elles tal com les hem vist sempre, i ja està bé, perquè això és el que busca el públic, però ara han tornat donant vida a un text de Denise Despeyroux (que també n’és la directora) sense gaire profunditat i farcit de tòpics recurrents dins del gènere de la comèdia que hauria resultat més encertat encarar d’una forma més arriscada.

El muntatge arrenca amb una narració feixuga d’un dels personatges, interpretat per Carme Pla, que es dedica a descriure els perfils actuals de les tres velles glòries de les arts escèniques, que van tenir el seu moment d’esplendor ara fa 26 anys. Aquest moment dirigint-se a la grada és totalment prescindible, però no el contingut, ja que és aquí on es poden trobar les principals dosis humorístiques. Així doncs, hauria resultat més encertat buscar una forma més òptima d’executar aquests primers minuts, prescindint d’una narradora externa i fent, simplement, que la trama avanci a partir de la interacció entre els personatges.

Més endavant, ja sense narrador, Mamen Duch, Marta Pérez i Àgata Roca, donant vida a les tres actrius, es retroben a la casa de la mare d’una d’elles. Les seves intervencions esdevenen el millor d’aquesta peça, i en els seus diàlegs hi apareix la ironia, la ingenuïtat, el sarcasme, la decadència, l’autoengany i la supervivència, o la falta d’ella. Malauradament, però, aquestes escenes es van combinant amb d’altres que narren la història d’un hipnotitzador (Jordi Rico), que després de viure uns esdeveniments fatídics ara arriba, amb la companyia de la seva ajudant (Carme Pla), al poble on estan les tres dones. Les dues trames conviuen de forma paral·lela, però la primera resulta molt més interessant i llaminera que la segona, la qual acaba sent força pesada. D’altra banda, es podria eliminar el personatge de Pla perquè pràcticament no aporta res en el decurs dels esdeveniments (potser per això fa de narradora al principi, per compensar).

Les tres actrius es pensen que l’home acabat d’arribar es tracta del dramaturg escocès Malcolm Logan, la persona que va escriure el text de l’obra que les va fer triomfar, però, a diferència d’elles, després d’aquell projecte comú, ell sí que va començar una trajectòria ascendent plena de prestigi. Així, quan veuen aquest home pel poble, es pensen que és l’autor teatral, i a partir d’aquí les dues trames es fusionen, de mica en mica, en una de sola que, en els minuts finals, condueix totalment cap al drama, adoptant un canvi de registre força radical. De l’humor a la tragèdia, sense previ avís. Pim-pam.

Evidentment, costa assolir un cert nivell d’empatia emocional amb el dolor final, sobretot perquè sembla tret de la màniga sense que s’adverteixi a l’espectador ni es doni cap pista per lligar caps durant el nus de l’obra. De cop i volta, toca plorar. Doncs no, es fa totalment difícil. Tanmateix, els instants previs al moment culminant, encara hi ha humor, però aquest gira al voltant de les típiques escenes còmiques d’un hipnotitzador que fa dormir i desperta a les persones del seu voltant segons li convingui, la ignorància sobre les diferències idiomàtiques (quan ens deixarà de fer gràcia sentir parlar malament una llengua?) o, fins i tot, es parodia la idiosincràsia –costums, cultura i tradicions– d’un determinat territori, en aquest cas Escòcia. Tot plegat una mica carrincló.

En definitiva, Cançó per tornar a casa, fa de mal dir, però té algunes carències, tot i que segurament és una proposta que pot presentar disparitat d’opinions. Sigui com sigui, les interpretacions són satisfactòries i la cançó final, amb la veu enregistrada de Charo Tris, és una delícia. Ja només per això val la pena anar-hi. També brillava la banda sonora –amb el “Logical Song” de Supertramp, que anava com anell al dit– en el seu anterior muntatge, E.V.A.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació