Quina és l’autèntica realitat?

De la Sala Trono de Tarragona ens arriba una interessant proposta que el teatre Maldà ha recollit i ens està oferint aquests dies.

Aquests dies convulsos es presten a moltes interpretacions i múltiples lectures. Segons a qui es pregunti, la versió serà una o serà una altra, la visió serà del dret o del revés i, fins i tot, obliqua. Quina és la bona? Totes? Cap? O una barreja amb un polsim de cada? Aquesta dissertació ve a tomb d’Una altra nit, la proposta del Maldà que explica, senzillament, que cada persona té una percepció diferent de la realitat. Però la realitat no era, a priori, única i universal, ens havien dit sempre? Bàrbara Roig i Pau Ferran no només ho desmenteixen, sinó que estan esplèndids en la seva defensa. Fins al pròxim 3 de novembre al teatre del carrer del Pi.

De la Sala Trono de Tarragona ens arriba una interessant proposta que el teatre Maldà ha recollit i ens està oferint aquests dies. Es tracta d’Una altra nit, una versió lliure del text que Harold Pinter va escriure el 1969 i que es titula, precisament, Nit. Així que 50 anys després de la seva estrena, Pau Ferran i Bàrbara Roig, a partir d’una idea del primer, ens ofereixen una altra versió d’aquella Nit. De la història d’un home i d’una dona que recorden de manera diferent el dia que es van conèixer, els autors han creat aquí aquest espectacle sobre les visions polièdriques d’allò que ens envolta, de la nostra memòria i de les nostres vivències.

Nit és una obra curtíssima (a penes sis pàgines) on el dramaturg britànic exposa dues versions diferents del mateix moment. Diferents i excloents, tal com si els dos protagonistes no estiguessin parlant de la mateixa anècdota. Amb tot, l’Home i la Dona decideixen posar-se d’acord en la seva ficció, i arriben a la conclusió que totes dues són compleme­­ntàries en tant que van compartir un mateix espai temporal. Roig i Ferran, en tant que naturals del Camp de Tarragona, asseguren tenir uns referents comuns, que comparteixen, el que ells anomenen Lu nostru. I això els ha portat a escriure aquesta altra versió de les seves realitats.

Tots dos han tingut un altre encert, que és reservar-se la interpretació. Més enllà d’una dicció que feia temps que no sentia (com s’agraeix!), els dos demostren una química i complicitat tremenda, i despleguen unes actuacions del tot versemblants. Interpreten una parella que rememora un viatge a Nàpols ple d’aventures, és a dir, d’anècdotes. Evidentment, els records són dispars, però tots dos hi eren, i tots dos els van viure plegats. Quina versió és la correcta, doncs? Com diu Pinter, una cosa pot ser al mateix temps verdadera i falsa.

Al ritme de la cançó “Piece of my heart”, de Janis Joplin, que actua com a banda sonora de l’obra, Roig i Ferran omplen per si sols un escenari pelat, minimalista fins a l’extrem. Només hi ha al bell mig, ordenadament amuntegats, una pila d’objectes casolans, que tots dos, mentre xerren, escapen de forma acurada pels laterals. Que si una cafetera, que  si unes tasses, que si un setrill, un sifó, un porró, una gerra d’aigua, un morter, una cassola de terrissa… estris molt nostrats, ideals per a una bona calçotada a Valls. El costumisme de l’escena no acaba aquí, perquè tot seguit, amb uns cavallets i uns taulons, paren una taula campestre on només falta la carn a la brasa i la salsa romesco.

L’acotació no és fútil, perquè això és el que Una altra nit pretén: acostar-se a l’espectador de manera casolana i interpel·lar-lo fins al moll de l’os per posar-li un mirall davant el rostre i demostrar-li que la tesi que defensen és del tot vigent i forma part ja del nostre dia a dia. Hi ha moltes versions de la veritat i de la mentida, i més en aquest món que ens ha tocat viure, immers en la postveritat i les notícies falses (bé, hi ha qui s’entesta a anomenar-les fake news). Cal estar a l’aguait perquè no ens ensarronin i, malgrat tot, per desídia o per indulgència, sovint s’hi cau de quatre potes.

En un original i curiós exercici de paritat, la peça comença quan els dos intèrprets desgranen el text de Pinter per paràmetres, analitzant amb lupa tots els seus elements, des de quantes vocals i consonants hi ha, fins a quin és el substantiu més utilitzat, o quin percentatge de l’obra té cada personatge. A continuació, dos divertits monòlegs ens presenten la parella protagonista i què els ha portat fins aquí. Especialment sucosa és l’anècdota d’ella al Vaticà, amb una benedicció casual del papa Wojtyla, o per ell saber que Port Aventura va néixer en uns terrenys expropiats d’una granja d’ànecs que va pertànyer a la seva família. És cert o és ficció? Qui sap! Al capdavall, tampoc ens importa.

I per a refermar la tesi de l’espectacle, mentre paren la taula sonen uns àudios on diferents parelles recorden el primer dia que es van conèixer –com en el text de Pinter–, com anaven vestits, què es van dir, què va precedir al primer petó… – i comprovem que el mateix record té moltes versions i diferents angles. Cadascú té la seva, i totes són correctes. No hi ha una de bona i una de dolenta, una veritat i una mentida. Aquest és el missatge d’Una altra nit. I, en conseqüència, quin llegat deixem, qui ens recordarà… i com.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació