Quan l’oblit té nom de dona

La casa, les terres, els somnis… la vida. Tot això van perdre els milers i milers de represaliades del bàndol perdedor de la Guerra Civil Espanyola a qui com que “només eren dones” no se’ls va concedir ni la dignitat de ser comptabilitzades com a baixes pel fet de no ser considerades preses polítiques. Mariona Sanfeliu i Aída Pallarès han vist Només són dones de Carme Portaceli al Teatre Nacional i ens expliquen per què l’hem de veure.

L’espectacle

Mariona Sanfeliu: L’obra que es representarà a la Sala Petita del TNC fins el 8 de novembre vol fer reviure el record de les oblidades d’entre els oblidats, i buscar d’explicar l’inexplicable, parlar de l’inefable, reviure el dolor, l’angoixa, la soledat, la desesperació de tantes i tantes dones que van haver de patir els horrors de les execucions sense judici, les tortures i les presons del franquisme, o l’exili forçós.

El testimoni de cinc d’aquestes dones és explicat en primera persona, a través de la veu de cada una d’elles, superposant tres llenguatges escènics: la interpretació de Míriam Iscla, on recau gran part de la narració, i l’amplificació de la part més emocional i subjectiva de cada una de les històries a través de la dansa (Sol Picó el dia de l’estrena, i que s’alternarà amb Xaro Campo) i de la música i la veu de Maika Makovski. Uns audiovisuals amb imatges al·lusives i projecció de dades acompanyen i reforcen les històries humanes que es van presentant.

D’elles en destaquen fragments dels seus pensaments i reflexions que farien si poguéssim sentir-les, fragments ficcionats a partir d’històries i testimonis reals de presons d’arreu de l’Estat espanyol. Hi veiem dones polititzades, compromeses amb els ideals pels que van lluitar, però també una de les nenes enviades a Rússia, o la néta d’una dona enterrada en una fossa comuna. El model igualitari de la legislació republicana va ser derogat per la dictudura franquista i en aquest context les dones considerades “roges” van ser tractades amb el màxim rigor tant pels militars com per l’aparell de l’església, sense tenir en compte ni la seva edat, ni el seu estat de salut, ni els seus drets com a presoneres; se’ls van treure tots els drets, tota consideració, tota dignitat.

Per què s’ha de veure?

Aída Pallarès:  Perquè és un espectacle necessari. Per fer memòria, per no oblidar, per reivindicar. Perquè com sempre recorda la gran Neus Català, en la guerra (i en altres camps) les dones som les oblidades dels oblidats: no sortim als llibres d’història, no tenim veu. Algú recorda Las Ventas, Saturrarán o Amorebieta? Van ser, com Les Corts o València, centres penitenciaris exclusivament femenins on hi anaven milers de dones acusades de “putes” o “lladregotes”.

Les militants, sindicalistes i lluitadores pels drets adquirits durant la Segona República, senzillament van desaparèixer del mapa. Literalment. L’espectacle ens ajuda a recordar-ho però també a no oblidar que durant tota la dictadura franquista (i la “transició”) es va redefinir el rol de la dona i vam passar a ser considerades éssers subalterns sense drets, confinades a la llar, obligades a sotmetre’s a la tutela dels homes. I en certa manera, Carme Portaceli amb Només són dones ens insta a ser més justos. Ens obliga a mirar més enllà del nostre melic i adonar-nos que només cal fer un cop d’ull als diaris per veure que les coses, que la societat, no ha canviat tant com pensem.

Mariona Sanfeliu: L’obra recorda en determinats moments l’esgarrifosa pel·lícula basada en fets reals La Noche de los Lápices, dirigida per Héctor Olivera, que es centrava en l’experiència física i psicològica de set adolescents de la ciutat de La Plata que van ser segrestats, torturats i assassinats per reclamar una reducció en el preu dels bitllets de transport per a estudiants, durant els primers mesos de la dictadura militar argentina, el setembre de 1976.

Només són dones, amb text de Carmen Domingo, i direcció de Carme Portaceli és un nou clam per recuperar la memòria de la nostra història, a donar espai a tantes vides i morts oblidades, a recordar a totes les víctimes, a homenatjar-les, a dignificar-les, especialment les de les dones.

El repartiment

Mariona Sanfeliu: L’Iscla fa una nova demostració de la seva capacitat interpretativa i la seva entrega al personatge, Sol Picó atrapa amb els seus moviments magnètics, precisos i Maika Makovski posa una banda sonora punyent a aquesta ferida oberta, a aquest crit silenciat, a aquesta desmemòria vergonyant.

Aída Pallarès: És difícil imaginar un càsting més encertat per l’espectacle que Míriam Iscla, Sol Picó i Maika Makovski. Pel talent, per la força, pel magnetisme. Les tres es converteixen en la veu, el cos i l’ànima d’aquestes cinc dones i, dijous passat, van aconseguir posar dempeus pràcticament tot el teatre.