Prova, prova, #LOSMICRÓFONOS

La setmana passada vam veure #LOSMICRÓFONOS a la secció irregular (nom lletgíssim, per cert) del Mercat de les Flors. I ens va agradar força. Guillem Mont de Palol i Jorge Dutor treballen junts des del 2008 presentant creacions on la paraula, el silenci i la música tenen un gran pes, acompanyats pel moviment.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

La setmana passada vam veure #LOSMICRÓFONOS a la secció irregular (nom lletgíssim, per cert) del Mercat de les Flors. I ens va agradar força. Guillem Mont de Palol i Jorge Dutor treballen junts des del 2008 presentant creacions on la paraula, el silenci i la música tenen un gran pes, acompanyats pel moviment.

tumblr_inline_nw66b8ARsg1tciwhd_1280

Aquesta peça s’havia estrenat al TNT de 2013 i després de girar per aquí i allà va arribar a la fantàstica sala petita del Mercat, la Pina Bausch. La premissa és força simple: si repetim una paraula moltes vegades i molt de pressa aquesta acaba perdent el seu significat, convertint-se en sonoritat abstracta. Agafant com a material textual noms de cantants i grups de música, cançons i actors de Hollywood, Mont de Palol i Dutor han fet un espectacle d’una hora, senzill, irreverent i juganer.

El començament és brillant: converteixen el nom d’un cantant (Céline Dion, Alejandro Sanz, Iggy Pop, Kylie Minogue) en un monòleg absurd, una cascada de significats, desposseint cada nom de la imatge que hi tenim associada i creant micro-escenes delirants, breus improvisacions on un nom i un cognom es converteixen en qualsevol cosa. Després entra en escena el moviment, maldestre i poc polit (a propòsit) i els dos performers inicien un diàleg, físic i sonor, on porten les paraules cap a terrenys diversos: des de la música africana al minimal techno, passant per l’humor absurd i el surrealisme. No vam poder deixar de pensar en Carles Santos i els seus mítics exercicics de descomposició del llenguatge, passats per un sedàs cafre, amb un toc de Monty Python i de Muchachada Nui, i un homenatge al dadaisme mainstream de Tata Golosa. Kim Basinger mai no havia sonat tan catalana (Quim! Basinger!), Shakira, Xuxa i Cher juntes són cacofòniques fins arribar al paroxisme, i de la unió de Michael Jackson i Amy Winehouse només en podria sortir un ésser monstruós.

La part final de l’espectacle, on es dediquen a jugar amb títols de cançons i pel·lícules no ens va semblar tan encertada, i la tendència cap a l’acudit fàcil va irritar especialment la parella de mitjana edat asseguda al meu costat, dels pocs espectadors (mitjana de 35 anys) que no reien en tota la platea. Ara bé, només començar l’espectacle el senyor va començar a preguntar a la seva companya “Qui és la Celine Dion?”, “Què està cantant ara?”, per tant no crec que unaperformance que juga amb la cultura pop i la sonoritat de les paraules fos l’espectacle més adient per a ells. Aquesta parella té una entrevista.

Crítica publicada al bloc Teatre Brik d’Oriol Puig Taulé.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació