Por i caos a l’Ovidi Montllor

El creador Rodrigo García pretén buscar la complicitat dels espectadors més predisposats a explorar els límits del fet teatral.

Martí Figueras

Martí Figueras

Comunicador cultural

El creador Rodrigo García escriu, al programa de mà de l’espectacle, que pretén buscar la complicitat dels espectadors més predisposats a explorar els límits del fet teatral. Crec que el públic de la Sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors va estar molt dividit. N’hi ha qui van veure venir els límits i van fugir cames ajudeu-me (tal qual, crec que van marxar unes set persones durant la funció), d’altres que van aguantar amb paciència girant-li la cara al límit i alguns que van anar aproximant-se a aquest límit i van decidir llançar-se pel precipici sense por (alguns rient a cor que vols). Probablement ja és una obvietat, un tòpic per Rodrigo García, però l’autor argentí és provocador i molt incòmode de veure. I la Enciclopedia de fenómenos paranormals Pippo y Ricardo n’és un bon exemple.

La lògica, la coherència narrativa, l’argument. Res de res d’això. Rodrigo García ens submergeix en un estat perenne d’atordiment, de descol·locació i no val la pena lluitar-hi. El millor consell per veure una obra d’aquest creador és el de deixar de preguntar-se què és allò, sols es tracta de deixar-se emportar per la voràgine absurda d’imatges provocadores. Però al final quan ho analitzes fredament, quan hom investiga, li veus un sentit, un què que, això sí, està representat sota els cànons de l’absurd, de la creativitat més lliure i juganera. I és que resulta que tot plegat remet a una obra d’un escriptor americà Charles Fort, que va escriure El libro de los condenados. Mil hechos malditos ignorados por la ciència (un bon subtítol, una mica clickbait). L’obra descriu diversos fenòmens paranormals, ovnis, granissats de colors, pluges de roques enormes, parla de criatures mitològiques, de desaparicions de persones, etc. Però el llibre va ser objecte de burla per la comunitat de científics i meteoròlegs del moment. Potser Rodrigo, amb actitud punk i juganera, busca el rebuig de la seva pròpia comunitat?

L’espectacle, tal com resa el títol, consta de dues parts: la que fa referència a l’enciclopèdia i la que ens parla dels dos personatges, Pippo i Ricardo. En la primera ens trobem amb aquestes dues narratives que corren en paral·lel, la narrativa textual en la qual una pantalla ens va narrant alguns dels fenòmens que havia descobert Fort i la visual en què veiem els dos actors, Gonzalo Cunill i Juan Loriente movent-se com ninots sense amo per l’escenari fent coses molt estranyes com embolicant-se amb tot de cables, mànegues i plàstics, tocant esquelles, posant-se una closca de La Cosa, el personatge de Els 4 fantàstics, ballar com Chiquito de la Calzada o, sens dubte en l’escena més pertorbadora, creant una tirallonga de pans units amb filferro que ambdós actors es van col·locar entre les cames amb els pantalons baixats i simulant un penis panarra. Gonzalo Cunill “se la va pelar” enmig d’una sèrie de riures incòmodes. Al mateix temps, de tant en tant se superposaven imatges grotesques i psicodèliques a la pantalla: la pel·lícula de sèrie B, els dos actors fent de xinesos o perduts en una espècie d’illa investigant, un bateria tocant al ritme de la música, etc. Tot de capes de significants sense significat, microrelats i coreografies sense sentit ni una aparent connexió entre ells.

Però la bogeria es para en sec. Els dos actors es queden palplantats un al costat de l’altre i amb bona veu comencen a recitar un text que segueix la mateixa màxima de l’absurd però amb una poètica més profunda i digerible que l’histerisme visual de la primera part. I hi ha una certa història sobre com es van conèixer els dos protagonistes de la funció: Pippo i Ricardo. Un relat que ubiquen a Minessotta, però que córrer per diversos indrets i diverses èpoques. Ara fa un viatge estel·lar, ara anomena tot de noms llatins de gent acusada de crims, ara comenta la profunditat nietzschiana d’una cançó de Shakira o una anècdota de l’actriu porno Briana Banks amb el seu pare. Reflexions, petites històries carregades de mala llet, crítiques socials. Ben bé una espècie de jam session poètica. Però de cop i volta una espècie d’imatge em ve al cap i em pregunto si Pippo i Ricardo no són una mena de Hunter S. Thompson i Dr. Gonzo, els protagonistes de la novel·la lisèrgica Por i fàstic a Las Vegas. De fet Gonzalo Cunill amb les seves ulleres de sol, adopta un look a lo Johnny Deep. Que Rodrigo García pugui tenir a Hunter S. Thompson –pare del periodisme gonzo– com un referent, té tot el sentit del món.

Ajudant en tota aquesta bogeria, darrere trobem un equip artístic i tècnic important, des de la persona qui crea els muntatges audiovisuals (Ramon Diago), qui recrea la figura de La Cosa (Arturo García), la il·luminadora Sylvie Mélis i sobretot la música creada en directe, amb un guitarrista i un DJ, Caballito Netlabel i Chico Trópico, qui inunden l’espectacle de músiques tropicals i d’efectes sonors bastant… paranormals. Tot plegat és un show estrany, difícil d’interpretar, massa barroc, massa desorientat. Potser massa provocador? Potser massa absurd? Potser, al cap i a la fi, massa buit?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació