Pep Pla: “El programador no hauria de pensar que és més intel·ligent que el seu públic”

Aquest dijous comença el festival Terrassa Noves Tendències, que enguany serà la darrera edició que dirigirà l’actor i director Pep Pla.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Aquest dijous comença el TNT, el festival Terrassa Noves Tendències, que enguany serà la darrera edició que dirigirà l’actor i director Pep Pla. Hem conversat amb ell sobre la seva experiència al capdavant del CAET (Centre d’Arts Escèniques de Terrassa) i del TNT. I, de pas, hem parlat una mica sobre l’estat de salut de l’escena contemporània catalana. Som gent rara.

Per parlar del TNT hem de parlar del CAET i viceversa. Tots dos neixen quasi al mateix temps, si no m’equivoco.

El Centre d’Arts Escèniques de Terrassa va néixer el 2005. La consellera de Cultura d’aquella època, la Caterina Mieras, va decidir portar a Catalunya el model francès de les arts escèniques: descentralitzat i repartit pel territori. La Generalitat va pensar en les ciutats de Girona, Reus i Terrassa. I “per què Terrassa?”, sé que em preguntaràs. Encara que als de Sabadell us sàpiga greu (ja sé que teniu l’òpera), a Terrassa teníem directors importants com Pau Monterde i Feliu Formosa, que eren els líders de la companyia El Globus i després van dirigir el Centre Dramàtic del Vallès. Ells produïen un o dos muntatges a l’any, textos importants d’autors com Brecht i similars, i aquesta tradició sumada a la del teatre amateur de la ciutat, va fer que la Generalitat triés la ciutat de Terrassa per establir-hi un centre d’arts escèniques. De fet, el primer director del CAET va ser l’Oriol Broggi, i jo vaig entrar el 2006. En aquell moment jo dirigia l’Artenbrut, conjuntament amb el Josep Costa, una sala teatral alternativa a Barcelona. Com que jo era actor i director, però també m’ocupava de temes de producció, a Terrassa van proposar el meu nom per dirigir el CAET.

En aquells anys aquestes tries eren digitals, és a dir, es feien a dit.

El CAET va néixer d’un conveni entre la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Terrassa, que es van posar d’acord i van triar un nom. El primer any en què vaig treballar-hi no es va celebrar el TNT, perquè en aquell moment encara se celebraba el Tens Dansa, el festival que dirigia l’Àngels Margarit. Ella va decidir no continuar amb aquell projecte, i la Generalitat ens va dir que tenien uns diners que podien anar al festival, o que si no servirien per fer autopistes. I jo em vaig dir “Val més que siguin per a un festival”. Val a dir que el 2006 i el 2007 el festival es deia TNT Dansa i se celebrava a l’abril, era una cosa més de petit format. Aquesta oportunitat va significar la metamorfosi d’un festival de dansa a un de més obert, que es va passar a celebrar a la tardor, entre setembre i octubre. Com que l’especialització que vam agafar com a CAET eren les arts en viu, va ser natural que de mica en mica el TNT acabés sent un festival més multidisciplinari. El període en què la Generalitat ens va recolzar més va ser quan el Jordi Sellas va ser nomenat director de l’ICEC. Pensa que veníem de la crisi del 2013, i l’aportació pública havia baixat considerablement. El Sellas va promoure que el TNT ajudés a coproduir espectacles de creadors locals. La Generalitat va decidir apostar més pel TNT que pel CAET perquè, de fet, el projecte dels centres d’arts escèniques no va prosperar ni a Reus ni a Salt. Les coproduccions que fèiem abans al CAET, amb teatres grans com el TNC, ja no les hem pogut tornar a fer mai més, i ara mateix les nostres produccions són molt més modestes.

Aquests darrers quatre o cinc anys el TNT ha fet un salt important, tant pel que fa al nombre d’espectadors com al de la qualitat artística. De què et sents més orgullós d’aquestes últimes edicions?

El que em fa més feliç és haver posat a la primera divisió a un tipus d’artistes que tenim a casa nostra, tots de primer nivell, i a qui ningú feia massa cas. Crec que el TNT, juntament amb altres teatres i festivals, ha col·laborat molt al fet que això sigui possible. I hem ajudat a fer que una sèrie de teatres, públics i no públics, “s’atreveixin” a programar artistes com Agrupación Señor Serrano, Xavier Bobés, Agnés Mateus, David Espinosa… I artistes de generacions més joves, com ara El Conde de Torrefiel (vam ser dels primers que vam apostar per ells), Pere Faura, Cris Blanco o els Atresbandes. El 2017 vam comptabilitzar que ja portàvem més de 2000 funcions de coproduccions del TNT, que havien girat per tot el món. Els Serrano o l’Espinosa, amb els seus espectacles que caben a dins d’una maleta, han anat als cinc continents. En uns anys de desert i crisi de les arts vives, quan van desaparèixer els Radicals Lliure o el NEO a Barcelona, el TNT va quedar una mica com el timoner de tot aquest món. Més endavant, el Temporada Alta va començar a fer la setmana de programadors, FiraTàrrega cada cop dona més suport a la creació, ha aparegut el festival Sâlmon… Fins a arribar a programacions com la del Teatre Lliure d’aquesta temporada, on hi ha molts “fills del TNT”. Nosaltres hem coproduït els dos últims espectacles del Txalo Toloza i la Laida Azkona, per exemple. Crec que la màxima aportació del TNT és aquesta.

Potser ara no és tan necessari que existeixi un TNT com ho era fa deu anys, quan aquest tipus d’espectacles no es podien trobar tan fàcilment a la cartellera?

Continua sent necessari. Ara toca que creadors més joves com el Francesc Cuéllar, l’Alejandro Curiel o el Nico Jongen arribin a més circuits. La missió del TNT era apostar pels creadors contemporanis més “reconeguts”, però també pels que feien les seves primeres creacions. La prova és que a la desena edició del TNT (el 2017) vam programar artistes que presentaven la seva primera creació, com ara Verónica Navas, Marina Rodríguez o Xesca Salvà. També és veritat que aquest era un risc que podíem prendre perquè estàvem en un festival.

Ara sembla que l’Ajuntament de Terrassa convocarà un concurs públic per dirigir el TNT. T’he de confessar que també he sentit rumors que aquesta serà, de fet, l’última edició que se celebrarà.

La imatge d’aquest any del TNT no és aquesta perquè sí [riu]. El compromís de l’Ajuntament, on ara governa Tot per Terrassa, era que al setembre dirien alguna cosa. La Rosa Boladeras va declarar que aviat anunciarien què farien: potser canviar el nom i el concepte del festival i convertir-lo en el TINT, Terrassa Internacional Noves Tendències. En principi al setembre o a principis d’octubre han de dir alguna cosa. Si es convoca un concurs, o bé si es remodela el model de festival, jo no ho sé pas. Crec que han de dir alguna cosa o abans o immediatament després del TNT.

La veritat és que els festivals dedicats a les arts en viu, a Catalunya, sempre han anat apareixent i desapareixent.

Crec que això ha passat sempre, som com el Guadiana. El que succeeix és que precisament ara s’està vivint una molt mala època a Madrid, i Barcelona no acaba d’apostar per la creació escènica contemporània. I de vegades la política no hi té res a veure: el festival VEO de València el feien durant el mandat de la Rita Barberà, en pau descansi (o no). El VEO va ser un dels meus referents a l’hora de pensar en el TNT, i el Panorama d’Olot també. Quan aquests festivals es deixen de fer, tothom es posa les mans al cap i sembla que el món s’acabi, però després n’apareix un altre de similar a un altre lloc. A Barcelona, espais com l’Antic Teatre o la Sala Hiroshima ja serveixen de banc de proves per a molts creadors, però és evident que, com més espais hi hagi, millor per a tots. Ara a Madrid acaba d’haver-hi aquest canvi polític brutal, que ha afectat la cultura, però estic segur que d’aquí a quatre o cinc anys hi haurà una explosió de creadors joves, que han crescut veient la programació dels Teatros del Canal o les naus del Matadero. Aquí ha passat el mateix, i això es veu amb els creadors joves, que es volen assemblar al Rodrigo García, El Conde de Torrefiel, l’Oskaras Korsunovas o el Thomas Ostermeier.

El mes de febrer passat vas anunciar que deixaves la direcció del CAET i del TNT. I ara, què faràs?

Això és el que dic jo. La veritat és que he deixat aquest càrrec a canvi de res. Al cap d’uns dies d’anunciar que deixava el TNT em van trucar de Pamplona, d’un festival escènic que es diu 948 Merkatua. Aquest any li volen donar un caire molt interdisciplinari, i ens van contactar a l’Anna Folguera del Sònar +D, en l’àmbit de la música, i a mi pel que fa a les arts vives. Això es farà al novembre, i nosaltres hi hem col·laborat com a assessors, i visitant Pamplona un cop al mes. Ara mateix puc fer diverses coses: d’actor, de director o de gestor. De fet, el 2 d’octubre comencen les funcions a l’Espai Lliure del monòleg Abans que es faci fosc, de Hattie Naylor, que vaig dirigir i que protagonitza la Míriam Iscla, i que vam estrenar al Grec. A mi m’agrada molt dirigir, i actuant m’ho passo bé si hi ha un projecte que m’interessi. Ara, també hi ha dies que em miro al mirall i em dic: “Ets burro, deixar un sou fix a canvi de res!”. Al mateix temps, però, aquesta decisió ha comportat una barreja d’alliberament i de vertigen. Crec que puc estar content de la feina que he fet al TNT i que també l’he sabut deixar en un bon moment. La gent hauria de saber deixar els càrrecs a temps.

Aquest concurs públic seria per portar el CAET, el TNT, o els dos projectes al mateix temps?

El meu consell a l’Ajuntament de Terrassa va ser que separessin les dues feines. A més, estan pendents de crear una plaça fixa d’expert en arts escèniques, és a dir de programador, un càrrec que fins ara no existia i que feia jo mateix. Potser a un director com l’Àlex Rigola o qui sigui li pot interessar portar el TNT, però no necessàriament portar tota la programació del CAET.

Què podrem veure en aquesta edició del TNT, que anirà del 26 al 28 de setembre?

Aquest any tenim dues línies principals de programació. En primer lloc, el tema del viatge i la trobada amb l’altre, de com nosaltres ens movem o com rebem els altres a casa nostra. En aquesta línia hi ha inclosos els muntatges Par les temps qui courent… (Cie Carabosse), Gentry (Mos Maiorum) o Le Grand Tour (Onírica Mecánica). L’altra línia de programació mostra un interès de la societat actual, perquè nosaltres no marquem les temàtiques sinó que rebem les propostes que ens envien els creadors, sobre el món de la dona. Tenim molts espectacles fets per dones i que parlen sobre la condició femenina: sobre la cosificació del cos (Unheimlich, de la Cia. Pelipolaca), sobre l’explotació laboral Pla-dur (Atzur), i d’altres més personals com 360 grams de l’Ada Vilaró, Cobalto (Laila Tafur i Alba Rihe) o Catalina (Iniciativa Sexual Femenina).

Has pensat conscientment a fer un festival paritari o és que has rebut moltes propostes fetes per dones?

En el nostre cas, rebem moltíssimes propostes de creadores, i també moltes on tot l’equip artístic i tècnic està format per dones. I que parlen de temàtiques que ens haurien d’interessar i preocupar a tots, homes i dones. Al TNT sempre hi havia molta paritat, però aquest any la cosa s’ha disparat, i tenim més creadores que creadors.

Què li diries a una persona que no conegui el TNT, i que pensi que tot això és molt estrany i que no entendrà res?

Jo animo a tothom que vingui a Terrassa el dissabte a la tarda, perquè hi ha molts espectacles gratuïts i al carrer que poden agradar a tota mena de públic. L’espectacle central del dissabte serà el de la companyia Carabosse, una proposta itinerant amb llum i foc, acompanyat de música, vídeo ii acrobàcia, que tracta sobre el viatge. El mateix dissabte tindrem el John Fisherman pescant i regalant diners als vianants amb #MoneyForFree, el concert gratuït d’Hidrogenesse a la Plaça Vella, l’espectacle itinerant Perculights de Brincadeira i Bàcum, la música de Davaii o de El Loren (The Human Drum Machine). Tots aquests espectacles són gratuïts i, si volen un espectacle teatral molt potent tenen Germinal, que es representarà dijous i divendres al vespre al Teatre Alegria.

Quan vaig entrevistar l’Anna Giribet, que enguany s’ha estrenat com a directora artística de FiraTàrrega, em va parlar de la importància que tenen els programadors municipals dels pobles i ciutats de Catalunya.

És difícil trobar programacions arriscades a la majoria de ciutats perquè els programadors estan lligats al regidor de cultura, i no es poden permetre una funció amb quinze espectadors. A Terrassa he tingut molta sort, perquè ningú es posava amb la meva programació, i els espectadors van respondre des del primer dia. El fet de tenir tres teatres –la Sala Maria Plans, el Teatre Principal i el Teatre Alegria– fa que puguis repartir els espectacles segons les seves particularitats, i la gent ja sap més o menys què es trobarà a cada espai. El programador no hauria de pensar que és més intel·ligent que el seu públic. No s’ha de reprimir, no pot pensar que un muntatge és massa “difícil” o massa “fort” pel seu públic. Si a tu t’ha agradat, programa’l! El que passa és que de vegades tot està massa lligat als resultats, a qüestions polítiques i pressupostàries.

En un món ideal no caldria que existís un festival com el TNT, perquè aquest tipus de propostes es veurien tot l’any a la majoria de teatres catalans.

Jo espero que arribi el dia en què ja no etiquetarem res. No direm si un espectacle és de text o de moviment, si és híbrid o de noves dramatúrgies, si és per a petits o per a grans… Classificar les propostes en categories pot orientar l’espectador, però estaria bé que les peces parlin per si soles. Això seria per mi el món ideal.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació