Oh, benvinguts, passeu, passeu…

Aquests dies a l’Arts Santa Mònica, a part de l'estupenda exposició Figures del desdoblament, s'hi poden veure espectacles de titelles, objectes i trastos variats. El Festival IF Barcelona ha presentat 'La trilogía del monigote' de David Espinosa.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Aquests dies a l’Arts Santa Mònica, a part de l’estupenda exposició Figures del desdoblament, s’hi poden veure espectacles de titelles, objectes i trastos variats. El Festival IF Barcelona ens presenta La trilogía del monigote de David Espinosa, formada per Mi gran obra, Much ado about nothing i La triste figura. Aquesta és l’ocasió ideal per apropar-se a l’obra d’un creador que prové del teatre i la dansa i que fa uns anys ha passat de moure el seu cos a moure joguines, soldadets i miniatures diminutes.

Un moment de 'Mi gran obra' de David Espinosa

La temporada passada ja vam veure Mi gran obra (un proyecto ambicioso), al Teatre Lliure. I ara hem vist Much ado about nothing. De fet al Lliure de Montjuic l’espectacle es va representar al local on hi havia hagut la llibreria del teatre, ja tancada (com també va tancar la llibreria del TNC) (la Millà ha tancat fa poc, per cert) (però no ens desviem del tema, un altre dia ja parlarem de les llibreries de teatre).

Mi gran obra és un macroespectacle amb una impressionant escenografia, més de tres-cents intèrprets, música en directe, animals i un helicòpter en escena. Això sí, tot plegat cap dins d’una maleta de les que es poden pujar a la cabina d’un avió. Una successió d’imatges que, sense text, amb música i molta delicadesa, Espinosa va creant davant nostre, com un demiurg trapella. La seva mà és la del demiurg-dramaturg que crea mons, efímers, que apareixen i desapareixen constantment. L’escala 1:87 dels elements que conformen Mi gran obra fa que necessitem uns binocles per veure l’espectacle, com si fóssim la Julia Roberts a l’escena de l’òpera a Pretty woman, i converteix la nostra mirada d’espectador curiós en dos cercles que en formen un de nou. És molt interessant combinar la mirada a pèl, miop o amb astigmatisme (segons el cas) amb la mirada filtrada a través dels binocles. Com quan en els espectacles de l’Agrupación Señor Serrano hem de triar si mirem l’escena o la pantalla, la mirada global o el detall, el truc o el resultat de l’artifici. El cicle de la vida que obre l’espectacle i que Espinosa recrea amb una simple línia de figuretes ens remet a la nostra pròpia experiència, a allò après socialment i cultural (amor heteronormatiu, patriarcal, blanc i burgès) i a com Hollywood ens ha venut magistralment aquelles meravelloses escenes amb música on els personatges fan coses, són feliços i envelleixen junts (en un moment o altre sempre han de pintar la casa). El sexe, la mort i la fina ironia apareixen constantment en l’obra d’Espinosa, i mai no tornarem a mirar un martell i una pandereta de la mateixa manera.

'Much ado about nothing', de David Espinosa

El segon espectacle que conforma la trilogia, Much ado about nothing, no és pas una versió deMolt soroll per no res, com podria semblar a primer cop d’ull, sinó la síntesi del món de Shakespeare en un espectacle fet amb joguines i figuretes. Veurem el Rei Lear, Macbeth, Othello o Romeu i Julieta, reduïts a allò que bàsicament són totes les obres de l’amic William: cavalls, guerra, mort i sexe. I gossos udolant. I reis que maten altres reis. Si en el cas de Mi gran obra són les mans d’Espinosa les que es converteixen en demiurg-dramaturg del muntatge, aquí és la llum la que adopta aquest paper. Una llum que enfoca, desenfoca, i fa que les ombres es moguin, ballin i tremolin, talment com al mite de la caverna de Plató. Espinosa redueix el joc escènic a allò més essencial: ombres que ballen. I quan sembla que l’espectacle serà simplement això, un telèfon mòbil es converteix en càmera que construeix, sense moure ni una figureta, una dramatúrgia en directe. L’estatisme es converteix en història, el travelling en trama, el pla i contraplà en comentari del director (disponibles als extres del DVD). Una banda sonora que combina Richard Wagner i música electrònica, cites shakespearianes amb la veu d’Espinosa passada per un vocoder i encertats efectes de so crea davant nostre una pel·lícula, que en certs moments ens va fer pensar en El agitador Vórtex de Cris Blanco.

L’escenari on té lloc l’espectacle és en aquest cas un moble, un bufet on les figures estan disposades imponentment i de forma piramidal, i que mostrarà en el seu interior altres mons amagats. Muntatge sense pressa, Much ado about nothing requereix que l’espectador frueixi de la màgia de la llum i de la poètica dels objectes, simplement això. Així és com ens imaginem David Espinosa, sol al seu estudi, jugant a ser déu en un món de plàstic i porcellana barata. Les figuretes utilitzades, les veritables protagonistes del muntatge, són un compendi de cultura pop,kitsch i trash (i ja paro amb els monosíl·labs estrangers). Un món que barreja el basar xinès, els records d’infància i el moble aparador de ca la iaia: soldadets de plàstic, Barbies, horrors de Lladró, petits budes, princeses Disney, Gi-Joes homoeròtics, el David de Michelangelo, Bob Esponja, l’increïble Hulk, los Caballeros del Zodiaco, el Zorro, figuretes de pastís de nuvis, bruixes, pastorets de pessebre i He-Man cavalcant sobre un pequeño poni. Vam pensar, inevitablement, en Jaume Sisa i la macro-festa de Qualsevol nit pot sortir el sol (“i el Capitán Trueno en patinet”). El món galàctic de Sisa casa molt bé amb el d’Espinosa, i l’aspecte aparentment infantil de l’espectacle ens fa pensar en la versió que va fer Albert Pla del hit del cantautor galàctic més nostrat.

També es pot veure al Santa Mònica, aquests dies i dins la Trilogía del monigote, la instal·lació de David Espinosa La triste figura. Basada en el Quixot, es tracta d’una maqueta-escultura on l’espectador podrà experimentar la percepció d’Alonso Quijano, talment com si es submergís en una vanitas del Barroc. Nosaltres hi anirem avui, i ja frisem només d’imaginar-nos com Espinosa haurà adaptat la imaginació psicotròpica del Quixot.

Apali.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació