Memòria minada

Els dies 16 i 17 de juliol, dins el marc del Festival Grec 2019, es va poder veure Campo minado, un treball de Lola Arias que s’inscriu en l’àmbit de les performativitats documentals i forma part d’un corpus més ampli i multidisciplinari que la creadora argentina ha dedicat a la Guerra de les Malvines.

Qui va descobrir les illes, John Davis o Fernando de Magallanes? Quins animals les van poblar abans, les aus o els llops patagònics? A qui pertany el territori de les Malvines? El president argentí Leopoldo Fortunato Galtieri, al capdavant de la tercera Junta Militar, va esmerçar tots els seus afanys en la guerra contra la denominada usurpació britànica i va esperonar una societat devastada envers la causa patriòtica de la recuperació de les Malvines. El govern de Margaret Thatcher va reaccionar tard però amb contundència. La guerra va durar tan sols 74 dies —els argentins plantaven la bandera el 2 d’abril i l’arriaven el 14 de juny de 1982—, menys temps del que van dedicar els protagonistes de Campo minado al procés d’assajos.

El més impactant de Campo minado, estrenada el 2016 al Brighton Festival, és que parteix d’una premissa molt dura: compartir escenari, vivències i anècdotes amb l’enemic. Hi participen sis veterans de guerra, tres del bàndol argentí i tres del britànic. Al llarg del muntatge es posa de manifest que hi ha entre ells diferències irreconciliables, tot i que molt llimades, però també que tot allò que tenen en comú —l’experiència de l’horror, l’estrès posttraumàtic, la incomprensió del seu entorn— els converteix virtualment en camarades. I és que, com diu Roberto Herrscher a la seva crònica Los viajes del Penélope (2007), la postguerra és una altra guerra.

La memòria esdevé material escènic, tant a partir d’objectes personals i documents diversos —fotografies, mapes, declaracions històriques— com de (re)creacions fixades durant el procés d’assajos. Guarnits amb complements militars, els sis veterans ens expliquen algunes de les seves vivències, integren una banda de rock, es filmen a temps real, ens mostren fotografies i cartes antigues, performen amb les màscares dels mandataris… A la pregunta de partida —què és un veterà— podrem respondre al final de l’espectacle amb una mirada empàtica.

En una pertinent introducció al muntatge i a la seva gènesi, el primer excombatent en comparèixer, l’argentí Marcelo Vallejo, ens trasllada a un dia de febrer de 2016 en què es va trobar davant l’enemic amb la intenció d’intercanviar històries. A continuació es presenten, de manera semblant a com podrien fer-ho en un càsting, la resta de veterans. David Jackson, un excaporal dels Royal Marines que ara fa de psicòleg, comença a cantar una mena d’himne compost per ell, però de seguida Rubén Otero, exsoldat del bàndol argentí i actual bateria d’un grup de tribut a The Beatles, imposa la cançó With a Little Help from My Friends. Compareixen també Gabriel Sagastume, advocat penalista que declara haver estat un soldat mediocre; Lou Armour, professor i exsergent de la marina anglesa, i Sukrim Rai, un gurkha que ara treballa per a l’empresa de seguretat G4S.

Entre tots preparen un set de filmació, presidit per la bateria de Rubén; als laterals hi ha un tocador, un penja-robes, cadires, càmeres i elements diversos. Els veterans-intèrprets, que tradueixen per a l’escena alguns apunts dels seus diaris de guerra i de postguerra, passen de la música rock al toc d’alarma; dels exercicis d’entrenament militar als traumes bèl·lics; de la recreació lúdica a moments enormement dramàtics. David recorda les rutines i els jocs a què s’entregaven els marines per entretenir la por. Lou es presta a reproduir escènicament —i trenta-set anys més tard!— aquella foto de la rendició que va fer la volta al món i en què ell apareixia en primer terme i amb els braços en alt. Marcelo, emmarcat per un vídeo seu de 2009, revisita el terreny on va lluitar i ens mostra restes de mantes i altres objectes. Gabriel llegeix una carta que li va escriure a la seva xicota. Rubén ens transporta, amb el seu relat i un solo de bateria, al pànic i l’horror del dia en què el buc ARA General Belgrano va ser torpedinat. Sukrim executa una dansa nepalesa amb el seu kukri, i afirma que la captura és sempre millor que l’assassinat.

A l’Argentina, després de la rendició, la guerra que tant de fervor havia desencadenat va passar a convertir-se automàticament en símbol de la ignomínia —la juxtaposició per ordre cronològic de diferents portades i titulars de la revista argentina Gente funciona com un resum perfecte del trajecte emocional que va recórrer el poble argentí—. Els joves militars que havien estat tractats com a herois van esdevenir, amb la derrota, objecte de perplexitat i indignació. Per la seva banda, els britànics, tot i que van ser rebuts amb grans honors, també van experimentar una profunda alienació en el seu retorn a casa. David explica com, la nit en què celebraven la victòria, va acabar a la barra d’un bar parlant amb un expilot de la Segona Guerra Mundial.

Un dels capítols més commovedors, intimistes i significatius de la peça és el titulat “Teràpia”, en què David, psicòleg especialitzat en traumes de guerra, escolta el seu exenemic Marcelo, que va passar tres mesos internat en un hospital militar i confessa que no li va ser fàcil desaprendre l’odi que havia necessitat per disparar. A Lou li feia vergonya anar a les reunions de veterans perquè en un documental de la BBC havia plorat per un argentí mort. La supervivència es va convertir en una qüestió central per a tots ells, en una mena d’estat mental. En l’àmbit performatiu, les emocions i la catarsi van in crescendo i culminen en una cançó d’allò més potent i provocadora, concebuda com una interpel·lació furiosa al públic i a la societat: Alguna vegada has anat a la guerra?

A Campo minado coexisteixen el tractament lúdic i l’emoció corprenedora. S’imposen la familiaritat i la camaraderia, de manera que tant els prejudicis com la barrera idiomàtica passen a un segon terme. La música funciona com a llengua comuna i destensa les situacions més dures, aquelles en què retorna l’horror de la guerra —els camps minats, l’enfonsament del Belgrano, el bombardeig sobre el mont Harriet—. Durant el procés d’assajos, aquests sis supervivents van haver de pactar com (re)presentar-se en qualitat de testimonis, quines anècdotes referir, quins traumes o seqüeles compartir. Hi ha llocs per on no van voler passar, escenes que es van negar a representar: algunes de les coses que van passar a la guerra —ens diuen— restaran per sempre més enterrades a les illes. També es van adonar que no tenien dret a parlar en nom dels altres, i per això cadascun d’ells enarbora amb convicció la primera persona del singular. En l’encaix entre veritat i artifici, junts i per separat, han trobat una manera honesta, emocionant i reparadora de dir-se en escena i de transcendir la seva experiència personal.