Mayorga ens apropa a l’abisme

Juan Mayorga estrena 'El cartógrafo', una obra on s’endinsa en l’horror, la representació i la memòria com a resistència política.

Javier Maravall

Javier Maravall

Filosofia, Literatura i matemàtiques

En la seva entrevista per a Jot Down, Javier Gomá establia una diferència mínima entre el poeta i el filòsof. Poques vegades és aquesta mixtura tan palesa com en l’obra de Juan Mayorga, que ha presentat El cartógrafo en aquesta edició del Festival Grec de Barcelona. Mayorga abraça en la seva obra dues corrents poderoses del riu de l’esperit, de vegades en conflicte: mentre que la filosofia és una espècie de reactuació del pensament sobre el món que, encara que deixi espais de dubte, marges de gris, aspira a instituir un cert odre, una certa orientació –exactament la finalitat d’un mapa–; la poesia canta, acull, tot el seu caos, tota la seva incommensurabilitat incopsable. De fet, el dramaturg madrileny reconeixia a Razón del teatro [Elipses, La uÑa RoTa, 2016] l’atenció a l’incert, al no ordenat, com a tret essencial del teatre. A Teatro y verdad (al mateix volum), Mayorga acobla explícitament literatura i pensament, aquest cop en el seu objectiu comú: la veritat.

Aquesta voluntat de veritat, com assenyala Claire Spooner al pròleg de Teatro 1989-2014 [La uÑa RoTa, 2014] bé podria ser l’element unificador del seu projecte d’escriptura. Podríem entendre l’obra de Mayorga com “un únic organisme multicel·lular” responent a aquest impuls fonamental, parafrasejant el que Rodrigo Fresán digué de la de Bolaño. El cartógrafo està interpretada únicament per Blanca Portillo i José Luis García-Pérez –a qui vaig trobar particularment brillant–, dos actors molt capaços que viatgen per tot un calidoscopi de personatges i situacions. Som davant una obra lluminosa i excepcional que s’endinsa en els terrenys de l’horror, la pèrdua, i, sobre tot, la memòria, i com a exercici de memòria, té una dimensió tan literària com política.

Des de sempre circula una vella llegenda sobre el gueto: un ancià cartògraf, mentre tot s’ensorra al seu voltant, s’entesta a dibuixar un mapa que preservi la vida que mor ferida per la negror i el feixisme. Incapaç de fer-ho ell mateix per la seva feble salut, haurà de confiar en una nena perquè sigui els seus ulls i les seves cames. Blanca, arribada a Varsòvia acompanyant el seu marit, destinat a l’ambaixada espanyola de Varsòvia, queda corpresa per aquesta llegenda i va giravoltant en l’òrbita d’aquest centre gravitacional de fosca que és el gueto, apropant-s’hi cada cop més.

Walter Benjamin, en el sisè epígraf del seu celebèrrim text “Sobre el concepte d’història”, ens diu: “Articular el passat històricament no significa reconèixer-lo ‘tal i com pròpiament ha estat’. Significa apoderar-se d’un record que llampegueja en l’instant d’un perill. […] El do d’encendre l’espurna de l’esperança només és inherent a l’historiògraf que estigui convençut que ni els morts estaran segurs davant de l’enemic si és que aquest venç. I aquest enemic no ha cessat de vèncer”. La idea benjaminiana que el passat no és encara tancat, sinó que té una continuïtat en el present que ens interpel·la, resulta un poderós motor polític i, en aquest cas, literari. Benjamin ens assenyala que tenim una responsabilitat fins i tot amb les persones que són mortes: som els guardians de la seva memòria, els dipositaris de la seva dignitat. Si l’horror avança i esclafa, ni tan sols els morts estaran segurs. La memòria, en última instància, ens diu Benjamin, pot tenir, retroactivament, un efecte redemptor. Mayorga, que es va doctorar en filosofia amb la tesi Revolución conservadora y conservación revolucionaria. Política y memoria en Walter Benjamin, recull sens dubte aquesta advertència del filòsof berlinès: en un moment donat, el vell cartògraf alerta a la nena: “Surt al carrer i pregunta’t què ha de ser recordat. Seràs tu qui salvi o condemni”.

En les seves reflexions sobre la història, Benjamin va fer encara més: desafià radicalment l’historicisme, la idea que la història és un desenvolupament lineal ascendent, present en tota la tradició filosòfica occidental, especialment a partir de la Il·lustració, i amb especial força als textos de Hegel. Per a Benjamin, en rigor no hi ha fets “històrics” i “no històrics”. Les gradacions d’importància que atorguem als esdeveniments, que en l’esquema hegelià responen al seu potencial per augmentar el nivell de progrés, són en realitat, com explica César Rendueles, un altre lletrat benjaminià, una reconstrucció forense que sovint obeeix la lògica del poder de torn. Aquesta desjerarquització de la història, que situa en un mateix pla la batalla de Jena i els moments íntims que vivim dins les parets de la casa, també es reflecteix en l’obra del dramaturg. L’estructura interconnectada i en xarxa de la funció sembla intentar capturar l’estructura estratificada de la història mateixa, on passat i present es relliguen caòticament actuant l’un sobre l’altre i desequilibrant-se mútuament. D’aquest muntatge singular emergeix una lucidesa que desborda el llenguatge descriptiu i traspassa envers la terra del misteri. La literatura és, doncs, una caixa d’eines per representar el que no es pot representar, com diu Mayorga tot sovint.

Així, Mayorga, que també dirigeix l’obra, desplega sobre l’escenari una malla minimalista d’escenes i personatges, delicadament nuades amb vincles ara subtils, ara ben gruixuts, que desafien la forma lineal tradicional -ens ho explicaven a l’escola: plantejament, nus, desenllaç- d’explicar una història que deixa molt clar quins són els fets importants i quins els marginals. La funció, doncs, circula per aquestes canonades abocant-nos successivament, i de tornada, a la vida conjugal de la Blanca i el Raúl, a la connexió de la nena cartògrafa i el seu avi, a la burocràcia autoritària de la Polònia soviètica, a una trobada banal amb un professor de polonès, a una exposició de fotografies del gueto, a una recepció a l’ambaixada espanyola de Varsòvia, com un raïm d’altiplans de diferents mides. Aquesta audaç aposta formal només se sosté, és clar, comptant amb intèrprets de gran envergadura en destresa i registre, requisits que Blanca Portillo i José Luis Suárez satisfan de bon tros.

De fet, l’esdeveniment “històric” més important del moment, l’alçament del gueto, amb prou feines apareix a l’obra. Mayorga privilegia els moments íntims, quotidians, petits, que són preservats de l’oblit i la foscor per la mirada de la nena. Com diu el vell cartògraf: “És important lluitar. Però també ho és completar la nostra feina”. L’autor, doncs, situa al centre d’una resistència política contra el feixisme una tasca memorialística duta a terme per una nena, molt lluny del subjecte revolucionari heroic de l’home jove.

Mayorga, que ja s’aproximà a l’horror de la Shoa a l’obra Himmelweg, manifestava a El Cultural que “detesta l’art que s’arroga el dret de donar veu a les víctimes”. Com a molt, puntualitza, aspira a aconseguir que s’escolti el seu silenci. No es casual que el seu discurs d’ingrés a la RAE es tituli, precisament, “Silencio”, ja que Mayorga atorga al silenci un paper nuclear en el gènere teatral. Em pregunto si, com en una d’aquelles belles metàfores borgianes, el més important d’El cartógrafo és en realitat el que prefigura, el que delimita, el que no hi és, però del qual l’absència se sent en el silenci.  El silenci, l’oblit, també es tornen perversos quan cauen sobre els mementos de la violència, esborrant-ne les traces: la Blanca s’escandalitza que hi hagi una fàbrica Peugeot ocupant el lloc en què hi havia la Gran Sinagoga, i vol marcar al terra el gueto, perquè se sàpiga de què foren testimoni aquells carrers.

Alberto Sucasas, en el seu epíleg a l’edició de l’obra que feu La uÑa RoTa, reconeix la intempèrie com una situació central de la condició humana a què respon el teatre de Mayorga. Això fa pensar en Lévinas (o en el seu deixeble proper, Josep Maria Esquirol), o en Butler. Aquesta vulnerabilitat es manifesta també en la parella protagonista, esqueixada per una tragèdia relacionada amb la seva filla Alba. En una escena particularment a flor de pell, Blanca es pregunta, desesperada: “¿per què mai no parlem d’ella?”. Davant la fragilitat humana, l’autor situa el parapet dels lligams, del record compartit, de la complicitat, tan luminescent en la relació de la nena i el seu avi. Fa poc, assistint a una conversa entre Brigitte Vasallo i Mari Luz Esteban, algú va dir: “El contrari de morir és néixer. Viure és tot”. La mateixa Vasallo assenyala en el seu darrer llibre que entenem la mort com quelcom fora de la vida i no com una cosa que en formi part, la qual cosa provoca que no tinguem espais per al dol, que queda confinat a l’espai íntim i ens porta a la riba del col·lapse emocional i corporal. En aquest sentit, Mayorga ens mostra, de cantell, que el teatre, com a fet literari inherentment col·lectiu, pot esdevenir un espai de rescat, de dolor compartit i de dol comunitari.

Especialment commovedor és el moment en què Blanca atura la representació i explica la paràlisi que els va sobreprendre quan assajaven aquell fragment: “aquesta escena no la puc representar, aquesta escena només la puc dir”. Amb la seva declamació vibrant, Blanca ens interpel·la sobre allò que tenim dret a representar. Conversant amb Mayorga després de la funció, em confirma, amb la seva extrema amabilitat habitual, que efectivament es tracta d’un episodi real i no d’un joc efectista. El dramaturg, en una entrevista a La Vanguardia, ja definia “el nucli del talent mateix” com “la valentia de mirar quelcom de què els altres en desvien la mirada” i, ja se sap, de vegades abocar-nos als abismes ens deixa trasbalsats, com els textos de Mayorga. Surto de la sala amb la impressió persistent que en obres com aquesta es cou el futur del teatre.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació