Marco Layera dona veu a les adolescents xilenes

Aquesta setmana arriba a Barcelona un espectacle que està de gira per mig món i que tanca el bloc d’Internacionals del Teatre Lliure de Montjuïc. Es tracta de l’obra de teatre Paisajes para no colorear, de la companyia xilena La Re-Sentida. Parlem amb el director artístic Marco Layera i amb l’elenc, format per nou noies adolescents: Arwen Vásquez, Daniela López, Angelina Miglietta, Constanza Poloni, Rafaela Ramírez, Paula Castro, Sara Becker, Matilde Morgado i Ignacia Atenas.

Els esdeveniments que estan tenint lloc a Xile i a Catalunya ens fan més germans, diu Juan Carlos Martel, director del Teatre Lliure. I és que certament l’obra arriba en un moment convuls tant per nosaltres com per ells. Sense tocar els esdeveniments polítics que estan tenint lloc a Xile, diu Layera, l’obra té un rerefons polític; és una reflexió sobre la violència cap a “dones” menors d’edat, un problema seriós a Llatinoamèrica.

Layera explica que el projecte neix l’any 2010 amb la voluntat de fer que el teatre surti de la sala negra amb llum artificial i tingui un efecte, modifiqui concepcions socials. La companyia La Re-Sentida s’ha proposat unir la pràctica social i artística per crear quelcom que arribi a tothom, que sigui més social que artístic. Davant la gravetat dels assassinats de noies adolescents van decidir treballar amb col·lectius de joves menors d’edat. Primer van fer tallers en comunes de Santiago per conèixer la realitat d’aquestes joves i  transmetre’ls el teatre com una forma d’expressió ideològica, personal i social.  A continuació, van fer un càsting a 140 noies per, finalment, passat un més, seleccionar-ne nou. L’obra s’integra per múltiples fets reals de violència cap a aquest col·lectiu vulnerable, experiències personals o de les seves companyes adolescents. Van treballar durant quatre mesos en un procés de creació orgànic i col·lectiu.

L’equip estava preocupat que tantes experiències fossin excessives, però, diu Layera, la realitat és realment excessiva. ‘Nos íbamos a casa tristes y esperanzados porqué los intereses de ellas eran temas políticos, de “adultos”’ diu el director, que considera que la bellesa d’aquest espectacle és precisament, que, tot i ser dur, té humor i està fet en clau optimista. És molt esperançador.

‘Son la nueva generación, la vanguardia de la cultura que nos vienen a abrir los ojos. Tienen acceso a la información de un modo que nosotros no teníamos’. A això Layera afegeix que la seva generació no va tenir valor per assenyalar amb el dit a les esquerres que van recuperar la democràcia i increpar-los que estaven administrant el sistema que havia deixat la dictadura. El 2006 a Xile, escolars d’entre catorze i disset anys, van protagonitzar moviments socials que exigien una educació i una sanitat decents. La revolta l’estan fent els joves i els hem d’incloure al debat polític i social, diu Layera, que afegeix que cal democratitzar l’escenari i la cultura. Les condicions d’avui en dia afectaran el seu futur. No és histèria adolescent. No es tracta tampoc de salvatgisme tercermundista. Després del feixisme, Europa va donar privilegis per evitar revoltes i a poc a poc, davant la passivitat col·lectiva, els ha anat retallant. La reacció era imminent. A Xile ens explica Layera, tampoc hi ha memòria ben feta d’Augusto Pinochet. El liberalisme polític ha generat tantes desigualtats que la situació ha esclatat. ‘Es como volver a 1973. Estamos en una falsa democracia en 2019, 40 años después. Estamos igual, pero en democracia’, es queixa la Ignacia. Quan diuen que s’està criminalitzant una lluita que va començar sent pacífica ens xiulen les oïdes.

Sobre el fet que aquesta obra estigui representada i pensada per dones –o com diuen elles, per persones amb vagina– consideren que malgrat que els homes també pateixen masclisme, el que cal fer ara de manera urgent és visibilitzar i aturar els feminicidis.  El títol fa referència a allò que és massa dur per a poder-se pintar com un llibre infantil. Tracten temes com la cosificació en la mirada (sempre sexual), el lesbianisme, l’avortament, l’assetjament escolar, etc. Temes que tenen a veure amb el gènere i més. La Fredi (Paula Castro) parla a l’obra de la relació amb la seva parella. La ràbia davant la violència diària que pateixen per estar amb una persona del seu mateix sexe. ‘No nos podemos dar de la mano porque nos insultan y nos persiguen’, diu la jove xilena. La Daniela puntualitza que encara que no hagin viscut les experiències que expliquen, els hi podrien passar i per aquest motiu les fan seves. Els adults les veuen com adolescents histèriques, no les escolten. Volen que el missatge quedi impregnat i serveixi per pensar el que cal modificar, diu contundent la Fredi. I la Sara afegeix: ‘Es una obra que hay que ver. Nuestra generación ha sido muy silenciada y reprimida. Tratamos temas que los adolescentes tocamos en el día a día pero que los adultos a menudo silencian con un “tu que vas a saber”’.

Nina (Carolina de la Maza), membre de l’equip creatiu de La Re-Sentida, remarca que volen fer una invitació molt important als adults: “Nosotros hemos cambiado. Si ellos aún no han cambiado su forma de pensar que vengan para abofetearles”. “Figuradamente”, matisa la Matilde entre rialles.

‘Hoy hemos decidido romper el silencio. Rechazamos el discurso adultocéntrico. Rechazamos que los adultos nos digan como ser, subestimando nuestras capacidades. Nos quedan 60, 70 años de vida para cambiar el mundo, instauraremos un nuevo paradigma. Proclamando la soberanía de nuestros cuerpos’.

Amb aquestes i d’altres proclames de l’obra tancaven la roda de premsa, amb un missatge contundent i ple d’esperança. Paisajes para no colorear ens obliga a callar durant més d’una hora i escoltar-les a elles.

L’obra es representa al Lliure de Montjuïc fins al 17 de novembre. Podeu trobar tota la informació sobre preus i horaris al web del Teatre Lliure.