Lear, una història d’amor

Jo escric i vaig al teatre per viure més intensament, no pas per evadir-me, no pas per distreure’m, no pas per sentir-me intel·ligent.

Francesc Meseguer ha guanyat el Premi Born de Teatre, que organitza cada any el Cercle Artístic de Ciutadella de Menorca. El premi es va lliurar el passat dissabte 22 d’octubre al Teatre Calós de Ciutadella, tal com va explicar en una crònica publicada a Núvol Joan Mascaró. Durant l’acte Meseguer va pronunciar un discurs, que reproduïm íntegrament a continuació.

Francesc Meseguer amb el port de Ciutadella al fons | Foto: Joan Mascaró M.

La primera vegada que vaig venir a Menorca va ser l’any 1989. Jo tenia 13 anys, feia 8è d’EGB i en aquella època era un fanàtic del Batman de Tim Burton. En tenia dues samarretes (l’oficial, amb el logo negre i groc, i una de més hortera, amb el batmòbil a tot color) i en tenia, també, una xapa enganxada a l’estoig. Per ser un fanàtic de Batman, és clar que, el fet de tenir dues samarretes i una xapa no era gran cosa, però com que jo era l’únic nen de la classe que portava gadgets de Batman, les dues samarretes i la xapa a l’estoig van ser el meu tret distintiu i, oficialment, jo era un fanàtic de Batman, tot i que ara penso que segurament als altres nens se’ls en fotia completament i, d’això de ser un fanàtic de Batman, només me n’adonava jo. Jo i un xaval amb qui feia reforç d’anglès extraescolar, el qual, de seguida que em va veure la xapa a l’estoig em va preguntar si havia vist la pel·lícula. Que cabró, vaig pensar. Que cabró perquè al meu poble, Pineda de Mar, l’any 1989 només hi teníem un cinema porno reconvertit en cinema de reestrenes, que només passava pel·lícules actuals quan ja havien perdut tota l’actualitat. De manera que vaig haver de reconèixer que no: de Batman, només n’havia vist el tràiler a la tele.

Per això, quan l’octubre del 89 vaig venir per primera vegada a Menorca de vacances amb els meus pares (els meus pares tenien una nàutica i només podien fer vacances a la tardor), per això, dic, quan vam venir i, dalt el Land Rover del meu pare (carregat de bicicletes, una zodiac, un motor fora borda, canyes de pescar i un munt de maletes) només arribar, anant cap a l’apartament que havíem llogat a Cala Santandria, vam passar pel davant d’un cinema de Ciutadella i vaig veure que feien Batman, el cor em va saltar d’alegria. Havíem de veure Batman, vaig dir. Havíem de deixar estar les bicicletes, la zodiac, el motor fora borda, les canyes de pescar, les maletes i l’apartament de Cala Santandria, aparcar el Land Rover a qualsevol carreró, i anar a veure Batman. O, com a mínim, havíem d’arribar fins a l’apartament, buidar el Land Rover i tornar corrent a veure Batman. O, com a mínim, havíem de veure Batman durant la nostra estada a Menorca. Perquè si tornàvem de les vacances sense haver vist Batman, sabia perfectament que ja no el veuria fins al cap de molt de temps, quan seria una pel·lícula de reestrena, en aquell trist cinema del meu poble, quan les meves dues samarretes i la meva xapa clavada a l’estoig farien més pena que goig.

Però el fet és que, durant aquella setmana, vam anar a l’apartament de cala Santandria, i vam inflar la zodiac, i vam anar en bicicleta, i vam intentar pescar, i vam pujar al Monte Toro per veure el mar per tots costats, i vaig menjar caramels d’Es Mercadal (que estaven boníssims però que em van fer anar de ventre amagat darrere un dels vostres murs de pedra, al costat mateix de la carretera), i vam obrir les vostres tanques per arribar fins a una cala preciosa, i vam entomar el vent de Fornells, i vam veure talaiots, i vam caminar pel paisatge lunar de Favàritx, i vam baixar a la cova d’en Xoroi, i vam sopar gambes fresques comprades aquí, a Ciutadella. De manera que, al cap d’una setmana, vam marxar de Menorca sense haver vist Batman.

Després va resultar que Batman era una bona pel·lícula, però m’alegro de no haver-la vist durant la nostra estada a Menorca. Perquè era evident que no havíem vingut a aïllar-nos ni del mar, ni del vent, ni del mal de panxa, ni de les gambes ni dels talaiots, i substituir-ho per un succedani americà, més exagerat, més tramposament intens, més digerible, més reconfortant, més fals.

Del teatre, m’interessa aquesta connexió íntima, no necessàriament evident, amb la realitat. Jo escric i vaig al teatre per viure més intensament, no pas per evadir-me, no pas per distreure’m, no pas per ser feliç, no pas per sentir-me intel·ligent. Perquè m’agrada ser feliç però no m’agrada que em vulguin fer sentir feliç. I m’agrada exercir la intel·ligència, però no m’agrada que em vulguin fer sentir intel·ligent. Escric teatre i vaig al teatre, dic, per viure, és a dir, trobar quelcom imprevisible, és a dir, quelcom que no forma part de mi, és a dir, que em costa d’assimilar, és a dir, que em trenca, tal com els primers filòsofs no buscaven una raó constructiva sinó destructiva, és a dir, cruel, que deia Artaud, és a dir salvatge, és a dir, arriscada, difícil, profunda, fascinant.

Tanmateix, aquest tipus de teatre escasseja i abunden més els batmans. Per això Lear és una crítica tan ferotge com he pogut cap al teatre entès com un succedani, com un producte completament inofensiu, i per tant, ofensiu. Per això, Lear està escrit amb ràbia contra tota una civilització infantil, banal i conformista. I em quedo a gust carregant-me tot el que puc, jo que no visc del teatre i que no aspiro a viure del teatre perquè no crec que en aquest país es pugui viure del teatre sinó amb prou feines malviure del teatre, i em sento completament lliure per dir el que vull, per arriscar-me, per tornar-me imprevisible a mi mateix, més estrany, més coherent.

D’altra banda, i per sobre de tot, Lear és una història d’amor. Però és una història petita i molt íntima, i m’estimo més no parlar-ne gaire i deixar que cadascú hi arribi pel seu propi peu.

Perquè, en definitiva, el teatre que m’interessa i que defenso aquí és un teatre capaç de recol·locar-nos al nostre lloc i d’ensenyar-nos el món, ja sigui casa nostra, el cosmos, el propi cos o Menorca, com si fos la primera vegada que hi haguéssim vingut, l’any 1989, dalt un Land Rover carregat de bicicletes, una zodiac, un motor fora borda, canyes de pescar i un munt de maletes, i estigués tot per fer.

Gràcies.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació