La vida és una troca, embolica que fa fort!

Sortíem de veure 'YOUARENOWHERE' convençuts que no érem ben bé enlloc, i amb la intuïció que no érem únicament un, sinó un parell, almenys.

Neus Purtí Cirera

Neus Purtí Cirera

Periodista cultural

El mateix dia que la cultura de base de la ciutat de Barcelona s’organitzava per exclamar-se de la seva precarietat i fragilitat  —detallat a l’article Eixamplar la base (de la cultura) de l’Oriol Puig Taulé— just abans d’arribar a la Sala Hiroshima, al carrer Salvà del Poble Sec, em vaig trobar embolicada en una discussió.

La troca era un garbuix entre una jove veïna del barri que, tot sostenint un nadó als braços,  s’exclamava a viva veu contra l’estat de les coses, i  contra un veí jove. La diferència d’opinions provenia sobre allò que un home pot necessitar. Perquè la qüestió era que hi havia un tercer home jove, brut i desendreçat, estès a terra, just als peus dels conveïns, dormint la mona o el que fos. Ella, la veïna, trobava inconcebible que aquell noi, en plena tarda, ocupés la vorera estreta del carrer d’aquella manera manifesta. Ell, el veí, era del parer que cadascú fa allò que vol, mentre no emprenyi, així que calia deixar-lo en pau. Ella volia trucar a la policia; ell, com a molt, gosaria a avisar a un metge. Jo baixava pel carrer i me’ls vaig trobar tots tres ocupant l’espai. Curiosa de mena, m’hi vaig aturar i  la seva discussió em semblà interessant, profunda. Em robà temps: —què fer? Què no fer? Podem ajudar o empitjorar, o causar un problema allà on pot ser només hi ha una incomoditat. I aquesta incomoditat, no és en realitat un senyal més de la delirant tarda de sufocació climàtica  que les ciutats del segle vint-i-ú han d’afrontar, i que ha de revertir en un avenir de justícia socioclimàtica comú per a la societat humana general? No serà que, fins i tot, som indignes dels problemes que creem?

Gairebé se’m feia l’hora així que decididament vaig enfilar la sortida a les meves preguntes dirigint-me cap al teatre on m’esperava l’espectacle YOUARENOWHERE de l’Andrew Schneider: performer i artista provinent de Nova York. Segons vaig saber les entrades estaven esgotades, i hi havia el dubte de si es podria o no encabir a tothom. Ja eren les 21:06 h i el cap de sala es veié obligat a acomodar el públic pels bancs de manera gairebé personalitzada. Ja se sap que hi ha persones que no admeten els principis del bé comú ni a les bancades del teatre ni a les de la política. Les 21:09 h i la veïna a la meva esquerra sospirà, tot seguit renegà, després es ventà i, finalment, es descalçà. A les 21:13 h es tancaren els llums. D’un no res aparegué l’Andrew ben viu –entràvem en una situació quàntica i no ho sabíem. A l’escenari, el tors de l’Andrew amb els bíceps dels braços cablejats amb sensors s’acostà al marc d’un mirall buit que centrà la mirada de l’espectador. El mirall no era un mirall però l’era. L’Andrew engegà una xerrameca interferida per talls abruptes d’efectes sonors i els flaixos de llum estroboscòpica, cortesia del seu inventor Simon von Stampfer. L’escena esdevingué un subtil pròleg pedagògic a la física i a l’espectacle que l’actor remarcà amb la inclusió d’un cronòmetre digital al teló-pantalla. El discurs corria ràpidament com el cronòmetre, com les ràfegues de llum i so. L’Andrew ens remarcà dues coses: hi ha els fenòmens i hi ha els fets; i  l’altra: això no és una història sinó un assaig. Aquest era el moll de l’os de l’espectacle dosificat en tants per cents de pedagogia, de records i d’emocions. Aleshores Schneider se’ns revela també com un bon cantant que ensucrà l’espectacle amb una romàntica cançó d’amor; entràvem a la sci-fi-dramatúrgia.

Altra vegada tot s’alterà amb fortes interferències sonores i lumíniques. La no-història es trastocà; i amb un acceleradíssim deix nord-americà el protagonista ens intentà explicar la teoria de la relativitat d’Einstein, el concepte dels universos paral·lels o la física quàntica, servint-se d’una animació gairebé “youtubera d’estètica molt bàsica on s’explicaria una història d’amor, tren i llamp. Alguna cosa tornà a alterar l’escena. L’Andrew llançà un CD volador cap a una cantonada de l’escenari però reaparegué volant a la seva esquena. De sobte caigué el teló com un ritual d’il·lusionisme. Aparegué la figura d’un altre home, un actor que no era res més que el seu desdoblament a l’altra banda; i també el nostre, perquè inquietantment aparegueren amb uns altres espectadors a unes bancades d’enfront.

S’inicià un exercici de moviment i de ball mimètic amb què els dos homes recorregueren l’espai amb el cos a fregar de terra. Se sap que el gat de Schrodinger són dos gats. A l’escena un diàleg entre ells esdevingué el clímax de la lliçó —Soc aquí o no hi soc? Soc allà, també? Soc jo? Soc tots dos?— I és per respondre aquests dubtes que se’ns detallaren anècdotes, impressions, emocions, pensaments, records, anhels, preferències, especulacions, desitjos.

Alícia/Schneider travessà el mirall, i al públic també se’ns demanà que intercanviéssim el costat del nostre mirall. Aleshores esquitxats per noves ràfegues de paraules, patapam! gat de Schrodinger /Schneider finalment cau mort, però res és tan senzill, perquè de fet en quedà un d’idèntic però ben viu.

Sortíem del carrer del YOUARENOWHERE convençuts que no érem ben bé enlloc, i amb la intuïció que no érem únicament un —sinó un parell, almenys, i tantes vegades com universos o, com a mínim, com tants temps verbals vivim— per no saber, ja, ni quina hora era. I és que a la troca la vida embolica que fa fort.

YOUARENOWHERE teaser from andrew schneider on Vimeo.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació