La terrorífica ronda de Lady Madeline a la Casa Usher

Pablo Ley ens fa sentir l’horror que habita a la Sala Palau i Fabre de l’Escenari Joan Brossa amb 'L'esfondrament de la casa Usher'.

Martí Figueras

Martí Figueras

Comunicador cultural

No soc lector d’Edgar Allan Poe. Sé la seva vàlua com a autor del terror. El terror no seria el mateix sense les obres de Poe. Però recordo que quan, sent adolescent vaig llegir El cor delator, la lectura se’m va fer una mica feixuga. Poe és un autor descriptiu i el seu talent no és tant en crear grans històries sinó en dotar-les d’una atmosfera molt potent. Les històries de Poe les formen els paisatges, els sentiments descrits, més que les accions. Tot és suggestiu en Poe. I Pablo Ley és un home que treballa molt bé la suggestió. Ley és professor d’Història, un home d’aquests que sents i veus que supura cultura des de tota la seva epidermis. I és un fantàstic adaptador d’obres literàries on l’escriptura brilla, on la paraula evoca mons únics. Ho va fer amb 2666 de Roberto Bolaño que va dirigir Àlex Rigola fa més de deu anys, i ho va fer encara no fa dos anys amb Medusa de Menéndez Salmón, una fantàstica proposta de La Virgueria. Ara ens fa sentir l’horror que habita la Sala Palau i Fabre de l’Escenari Joan Brossa, escenari perfecte per a L’esfondrament de la Casa Usher.

Aquesta pestilent boira que tant repeteix les abundants descripcions de Poe rep a cadascun dels espectadors. La immersió al relat gòtic és instantània. Ley vol oferir-nos una experiència sense quarta paret, on el fum, la llum, els sons i, per sobre de tot la mirada directa de l’esplèndida Núria Bonet ens faci viure el terror que habita la mansió Usher. Habitada per dos germans, Roderick Usher i Lady Madeline, víctimes d’una estranya malaltia que els consumeix, la Casa Usher és escenari d’una decadència física i moral. A la Casa Usher tot és fosc, neva, plou, retrona. I des dels seus passadissos secrets se sent la presència de la germana deambulant, alimentant-se del terror del seu desvalgut germà. De fet, és Lady Madeline la conductora del relat. Al conte original Poe li dona a la germana un protagonisme gairebé inexistent, sols és una ombra que passa. Però el dramaturg aposta per explicar el relat des del punt de vista de Madeline.

Madeline ens endinsa en el relat a les fosques i amb la seva veu amplificada per un micròfon. Tot és molt descriptiu, però no ens ubica en cap escenari en concret, sinó en un estat d’angoixa, d’ofec constant. Més tard Ley ens confessarà que aquesta introducció és un compendi de tots els relats que Poe va llegir. Poe dins de Poe. Però llavors una pregunta inicia el relat: “Qui ets?”. L’esperit es desplaça per la llarga sala i ens explicarà la història fent-nos viure el pes del temps, de la casa, del jardí. No podria haver-hi millor espai, una sala tub que permet l’anar i venir de l’actriu pels diferents sets creats pel director: el tron flanquejat amb dos pedestals, la taula amb els corbs, les fulles de tardor i la mampara amb una maquinària de rellotge noucentista, i la tauleta de marbre amb els dos sofàs.

La història l’explica Lady Madeline però també dona veu al seu germà Roderick i al visitant. Els tres personatges són interpretats per una actriu que encaixa fantàsticament amb l’univers Poe. Ens explica Ley però que Núria Bonet és actriu de fa poc, que justament ara comença a fer coses petites que la van fent créixer i posicionar-se. Estem d’acord amb el dramaturg quan diu que no és una actriu que passi pel text i ja està, sinó que realment l’entén i l’integra en el to i energia que necessita. Bonet fa un exercici de teatre expressionista que es representa a través de les paraules (no recita, sols deixa caure el pes mort de les paraules, ara una, ara dues. Paraules que són batzegades tempestuoses), del moviment (cada pas, cada moviment inesperat, cada gir de coll, els braços, els dits llargs i ossuts i les ombres projectades) i la mirada (ulls enfonsats, mirada penetrant). Bonet és gòtica per naturalesa.

Però aquest espectacle no seria tant rodó si no comptés amb un disseny de so absolutament immersiu. No sols és la paraula la que ens ha de transmetre el desassossec i això ho sabia Pablo Ley i Javier Gamazo, responsable de la banda sonora i del mapa de sons que configuren  l’atmosfera ideal. No sols són els trons i la pluja caient, sinó sorolls que crepiten, que rasquen, drings que es claven. I un piano que crea en tot moment l’atmosfera escaient, del to més sepulcral a una peça més romàntica. I tan bona és també la il·luminació de Conchita Pons, que interpreta cada moment de la història buscant ara la foscor o la il·luminació molt marcada, ara una llum més difuminada; ara una llum roja; i sobretot, buscant sempre el retall angulós de l’ombra de Lady Madeline projectada a la paret. Lady Madeline un esperit que salta de les pàgines de Poe a una petita sala, habitant una Casa Usher que s’esfondra amb nosaltres a dins.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació