La guerra no fa amics

Aquesta frase emetia una gravadora que sostenia Magali Genoud, l’actriu principal de Le dernier cèdre du Liban, escrita per Aïda Asgharzadeh i dirigida per Nikola Carton, i que s’ha pogut veure aquest dimarts al Teatre Almeria de Gràcia, en una única funció en el marc del primer Festival de T(h)eatre en francès de Barcelona.

L’obra, posada en escena amb una escenografia sòbria però amb tots els elements imprescindibles, està inspirada en la vida de Camille Lepage, fotògrafa de guerra i periodista francesa i assassinada d’un tret al cap el 2014 a la república Centreafricana, encarnada per Anna Duval a l’obra. “He volgut explorar aquesta vida que combina un altruisme exemplar, una necessitat personal d’enfrontar-se al perill, de viure al tall de la navalla, de superar-se fins al punt d’escollir el foc, l’horror i les llàgrimes en comptes de la seva pròpia vida”, explica Aïda Asgharzadeh al programa de mà del festival.

Magali Genoud i Azzedine Benamara formen el duo teatral que interpreten tots els personatges que apareixen a Le dernier cèdre du Liban. L’obra, de contingut dens, parteix de fets històrics de la dècada dels vuitanta, com el conflicte al Líban —que encara avui perdura— o la caiguda del mur de Berlín, i narra la història d’Eva Duval, que ha estat abandonada per la seva mare, Anna Duval, a un orfenat just després de néixer, el 1988, i que s’ha hagut d’afrontar sola a un món que no li ha posat les coses fàcils —vida de carrer, violència, drogues— i que l’han portada al Centre Educatiu Tancat. A través d’uns microcassets que hereta poc abans de fer 18 anys, descobreix qui és la seva mare, de qui fins aleshores només sabia un nom. “L’odio”, afirma Eva Duval, sobre la seva mare: l’odia perquè no li va donar l’oportunitat de conèixer el seu pare, Tahar al-Nasrin, per abandonar-la, per no donar-li cap explicació.

Del conflicte al Líban el 1988 al Bordeus actual, de París a Beirut passant per Berlín, les veus de l’obra remouen en l’espectador els horrors de viure una guerra i les seqüeles que deixa en les persones que s’hi troben. Anna Duval és capaç d’abandonar la seva filla però no la guerra: la necessita perquè és el seu modus vivendi. “Va arribar un moment que em vaig adonar que vaig estimar la guerra”, deia Sorj Chalandon, que va escriure precisament La quarta paret a partir de les seves vivències durant la guerra del Líban.