Jordi Coca: “El país l’ha cagat de forma espectacular amb Ricard Salvat”

Amb motiu del desè aniversari de la mort de Ricard Salvat (1934-2009), el Departament de Cultura i la Fundació Ricard Salvat han organitzat un cicle de conferències al voltant de la seva figura. “Ricard Salvat. Multifacètic i compromès” és el títol de les dues jornades, la primera de les quals va tenir lloc el passat 12 de juny. Francesc Foguet i Eulàlia Salvat són els organitzadors del cicle, que finalitzarà el pròxim dimecres 26. Les sessions tenen lloc a l’Arts Santa Mònica.

Les múltiples i variades facetes de Ricard Salvat, director i teòric teatral, però també escriptor, pedagog, activista i dinamitzador cultural, costen d’englobar en un sol acte d’homenatge. Per aquest motiu, celebrem la pensada de Foguet i Eulàlia Salvat d’organitzar les dues sessions amb tres xerrades d’especialistes més un debat final. La primera jornada va estar dedicada al Salvat director teatral, el Salvat teòric i el Salvat dietarista, respectivament. Àngels Ponsa i Roca (directora de Cooperació Cultural) va ser l’encarregada d’introduir l’acte, especificant que aquesta no era una commemoració del govern però sí del Departament de Cultura, i destacant els acords que havien arribat amb la fundació per catalogar els fons del director. “Ricard Salvat va ser professor meu a la universitat, i era d’aquells que deixava empremta”, va afegir. Francesc Foguet, professor del Departament de Filologia Catalana de la UAB, va fer un breu parlament on va destacar el bon moment actual per repensar i replantejar-nos de cap i de nou la figura de Salvat. Deu anys després de la seva mort, podem valorar les seves aportacions de forma molt més objectiva, i Foguet defensa que Salvat és una de les figures més importants del teatre català del segle XX.

El primer ponent de la tarda va ser Xavier Albertí, actual director artístic del TNC i bon coneixedor del món salvatià, amb la xerrada titulada “El director d’escena nacional i internacional”. Albertí va treballar, com a actor, sota les ordres de Salvat a Okupes al Museo del Prado (Sala Muntaner, 2000) i com a dissenyador de l’espai sonor a Ronda de mort a Sinera (Teatre Lliure, 2002) i a Noche de guerra en el Museo del Prado (Teatro de Madrid, 2003). El director del TNC va començar fort: “Ricard Salvat no va ser una de les figures més importants del teatre català del segle XX, sinó LA figura més important del teatre català del segle XX”. Albertí defensa que tot allò que va fer Salvat durant la seva carrera va ser construir estructures d’estat: ja fos a la universitat, amb el Teatre Viu, a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, al Teatro Nacional de Barcelona, a l’Escola d’Estudis Artístics de L’Hospitalet, a l’AIET, al Festival de Sitges o al Festival EntreCultures de Tortosa. Salvat va portar els seus espectacles a Europa, però conscient que els europeus no necessitaven “conèixer” Bertolt Brecht o el Segle d’Or hi va anar amb textos de Salvador Espriu i Rafael Alberti. La base del tòtem Salvat és, segons el director del TNC, la universitat, destacant que el director va ser el primer a ensenyar Teoria i Història del Teatre a l’estat Espanyol. “La universitat actual encara no està al seu nivell”, va declarar, fent aixecar alguna cella entre els professors presents a la sala. Albertí considera que Salvat és una ànima bessona, en molts aspectes, de Margarida Xirgu: tots dos van fer apostes personals (i econòmiques), al llarg de la seva vida, per portar a escena els autors que creien necessaris. “En Salvat no feia només teatre ideològic”, va continuar, “Era un director que coneixia i dominava les tècniques teatrals”. Albertí també va destacar la relació de Salvat amb les arts plàstiques, posant èmfasi en el fet que l’embrió del Museu d’Art Contemporani de Barcelona va néixer a la cúpula del Coliseum, on les aules de l’EADAG convivien amb obres de Tàpies, Ponç, Tharrats o Ràfols-Casamada.

La següent ponència va ser a càrrec de Jordi Coca i portava el títol “El teòric, crític i divulgador de les arts escèniques”. “No soc un estudiós de teatre, soc un novel·lista”. D’aquesta manera va iniciar la seva intervenció un modest Coca, flamant Doctor en Estudis Teatrals per la UAB i l’Institut del Teatre. “He tingut la sort de conèixer en Salvat, però també el Xavier Fàbregas o el Josep Montanyès”. Coca destaca que l’aportació principal de Salvat va ser fer-nos adonar que el teatre no és només text sinó que és, sobretot, espectacle, anant més enllà del mer gènere literari. La visió global que Salvat tenia sobre el fet escènic incloïa, també i en gran mesura, l’aspecte social. Coca remarca que Salvat es va avançar al seu temps amb moltes de les seves reflexions, i que la seva idea del teatre tenia en compte els elements plàstics, crítics, estètics i universitaris. “Catalunya té una gran capacitat per silenciar certes personalitats”, va continuar, destacant que al nostre país li costa enormement fer acte de contrició, i reconèixer allà on ens hem equivocat. “El país l’ha cagat de forma espectacular amb Ricard Salvat”, ve a ser el diagnòstic de Coca. L’escriptor també posa el focus en la capacitat salvatiana d’evolucionar, al llarg dels anys, i en la importància que tenia el públic (captiu o no) pel director. Amb l’EADAG Salvat va ser capaç de posar en crisi l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, i al segle XXI el tortosí va voler defugir la mirada eurocèntrica i va mirar als teatres “de més enllà del mar”, amb la creació del Festival Internacional de Teatre de Tortosa EntreCultures. Salvat no parlava, als seus llibres o articles, exlusivament de dramaturgs, sinó també de directors i escenògrafs com Adolphe Appia o Edward Gordon Craig… “Jo tot això no ho sabia fins que vaig llegir els llibres del Salvat!”, s’exclamava Coca. L’escriptor (i doctor) va explicar que, quan als anys setanta i vuitanta viatjava pels teatres i els festivals del món, tothom li preguntava pel senyor Salvat. “L’hem de reivindicar, però també hem de reconèixer els nostres errors. Tampoc no cal que ens fem l’harakiri, ara. No acabarem de digerir tot el que Salvat ens ha deixat fins que no reconeguem la nostra part de culpa”, va concloure.

Finalment, la tercera intervenció va ser a càrrec de Jordi Auseller, filòleg i professor d’alemany i traducció a la Universitat de Vic. A ell li va tocar “El dietarista”, fet gens casual, ja que Auseller ha curat i editat el tercer volum dels dietaris de Ricard Salvat. Amb la ponència més estructurada i ordenada de la tarda, Auseller va relatar com Salvat va veure molt clar que havia d’escriure un diari, tal com feien els seus col·legues Cirici Pellicer, Serrrahima, Formosa o Gimferrer. Si el primer volum es va ocupar del període comprès entre el 1962 i el 1968, i el segon a aquell entre el 1969 i el 1972, el tercer (que es publicarà a la tardor) versarà sobres els anys 1973-1975. Gràcies a la Universitat de Barcelona, encarregada de la publicació, tindrem un total de dotze volums amb els dietaris de Salvat, que va escriure fins a la seva mort, el 2009. Auseller va relatar com Salvat ressenyava els espectacles o exposicions a les quals assistia, els llibres que llegia o les pel·lícules que veia, essent un espectador molt sensible i amb criteri. Gran cinèfil, sentia especial predilecció pel cinema europeu d’autor, especialment pels directors francesos i italians. Els dietaris personals mostren com Salvat era especialment crític amb el teatre comercial que es podia veure a Barcelona durant aquell temps, caracteritzat pel caïnisme, les capelletes i la mediocritat. Aquell teatre de “país subdesarrolladito”, del qual Salvat només valorava els intents de trobar nous llenguatges. Els dietaris també són un testimoni privilegiat per seguir els fets històrics de les dècades dels seixanta i els setanta, com ara la Guerra Freda, l’assassinat de Martin Luther King o la Primavera de Praga. Auseller descriu el Salvat dietarista amb la tirallonga següent d’adjectius:  “dinàmic, inquiet, curiós, crític, inconformista i polifacètic”.

A la part dedicada al debat, Foguet va voler parlar del repertori (“Tan important és allò que es programa com allò que no es programa”), tenint com tenia el director artístic del TNC assegut al costat. “No entenc per què Salvat no va muntar mai un Pitarra”, va dir Albertí, que opina que la gent de la seva generació (com ara Hermann Bonnín) van creure que Pitarra era un autor massa superficial. El director del nacional reconeix que “tenim un país per endreçar”, en molts aspectes, i que al TNC està fent el que pot per omplir molts buits. Jordi Coca va defensar que el model pel teatre nacional català hauria d’haver sigut Alemanya, i no pas França, perquè  la institució arribés realment a tot el territori i no es quedés només en la capital. “Li construeixen la tomba al Flotats, i a sobre no l’enterren”. El somni de Salvat sempre va ser crear una Facultat de les Arts, com la DAMS de Bolonya, i el seu fracàs en l’empresa el va empènyer a la creació de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral, cansat com estava del món universitari. Foguet va reivindicar la “feina de formigueta” que es fa des de les universitats, i va recordar que els epistolaris de Salvat també estan pendents de publicació. A les intervencions finals, a tall de conclusió, Albertí va destacar l’esperit d’investigador de Salvat i la seva lectura sociològica del fet escènic, Coca va subratllar la capacitat salvatiana de relacionar text i espectacle, així com teoria i pràctica, i Auseller va voler remarcar el compromís polític de Salvat i el fet que els seus dietaris són encara avui vigents en molts aspectes.

Les jornades continuaran el pròxim dimecres 26 de juny a la tarda, i les ponències aniran a càrrec de Jaume Rodri (“L’activista de la pau”), Bernat Dedéu (“El professor”) i Maria Moreno (“L’escriptor: narrador, dramaturg i novel·lista”). Podeu consultar el programa al web de l’Arts Santa Mònica.