Exorcisme d’alta graduació

Els fantasmes familiars i els malsons del passat pugen a l'escenari amb El largo viaje del día hacia la noche, el text autobiogràfic d'Eugene O'Neill. L'obra mestra del clàssic nord-americà serà al teatre Romea fins al 8 de novembre.

Els fantasmes familiars i els malsons del passat pugen a l’escenari amb El largo viaje del día hacia la noche, el text autobiogràfic d’Eugene O’Neill. L’obra mestra del clàssic nord-americà serà al teatre Romea fins al 8 de novembre.

El largo viaje del día hacia la noche © Paco Navarro

Eugene O’Neill va néixer en un hotel i va morir en un hotel. Entre un moment i l’altre, va rebre cartes amenaçadores, avisos de bomba, va patir tuberculosi, alcoholisme i sobredosi de Veronal, va veure caure un rere l’altre tots els membres de la seva família. També va guanyar uns quants Pulitzer i el Nobel, per haver-se carregat els encarcaraments melodramàtics i les farses amb personatges de cartó-pedra del teatre del seu país. O’Neill, descendent d’irlandesos, sabia transformar el whisky en dinamita. No literalment.

Les fallides

I és així com va capgirar la dramatúrgia nordamericana: amb els turments envaint uns personatges dotats de perfils i arestes menys abstractes o gruixuts que els del teatre precedent, ara més ben mostrats en tota la seva cruesa i desesperació. Més dolorosa aquesta, encara, pel context quotidià i la psicologia creïble amb què es muntaven i s’exposaven les peripècies i les reflexions dels habitants dels seus textos, sempre propulsats per la mala llet i convertits finalment en un al·legat contra la societat, la història o, si voleu, “el sistema”. O’Neill va arribar a parlar de “la fallida d’Amèrica”.

Autobiografia

Les seves són tragèdies d’alta graduació amb alguns matisos i molt voltatge. La ruïna o el degoteig del fracàs i la pèrdua o l’esmicolament de la fe hi són presents i fan trontollar caracters i situacions. I aquest Long Day’s Journey into Night és ni més ni menys que la història de la família del dramaturg: una trobada com un exorcisme que rememora la canya que s’infligien entre ells els membres del clan Tyrone/O’Neill. El pare exactor de segona i bevedor de primera, la mare addicta a la morfina i a una nostàlgia no basada en fets reals, els germans fragilíssims per l’atracció a les lletres o a les putes, i trencats per malalties o remordiments. La purpurina del somni americà, vaja.

L’estat de la mar

En gira des del Teatro Marquina de Madrid, l’obra original era llarguíssima i ve retallada en una versió d’Ortiz de Gondra que dirigeix molt bé Juan José Afonso, molt fixat en el treball dels actors. Els familiars van pujant i baixant d’una tarima inclinada, que ens recorda aquell “sorral del temps entre dos mars” del que parlava Macbeth (les cites de Shakespeare esquitxades aquí i allà són un recurs del pare, que es plany per la seva carrera mediocre). Amb un escenari senzill i funcional, que no s’està d’acompanyar la progressió del text amb l’ajut d’audiovisuals, a les altes cortines que delimiten l’espai s’hi projecten núvols amenaçadors, ocells que passen volant com mals auguris, i mars en calma que donen pas a la mala maror.

Fantasmes

Quan les coses es posen lletges, els familiars no paren de repartir-se punyalades i renecs, d’enfrontar-se els uns amb els altres, de dos en dos o tots de cop, perquè no se suporten ni ells mateixos. Hi ha converses que s’inflen i es desinflen per l’esclat sobtat, intents d’empatia que una vegada i una altra fracassen, i les passes de la mare que ressonen des del pis de dalt. Tot, per desembocar en aquesta escena fantàstica dels quatre membres perduts pel saló, espectres emboirats d’un passat que se’ls ha cruspit amb patates, com la boira es menja els vaixells a l’alta mar. Brutal, aquest The End.

Vicky

És en els moments més frenètics i vius que la moderació i la mesura del Mario Gas actor se’ns fa massa prudent, perquè amb aquest cos d’Orson Welles que té (i els cabells blancs que li donen una mena d’aura) ja podria deixar-se anar una mica, no? Ell va a mig gas, però l’obra demanava borratxeres més estridents, crits i cops més contundents, potser trinxar algun diàleg i que el crescendo hagués posat l’escenari on fire. Ai, si aquest text l’enxampa un dia Veronese i els seus actors argentins! Només de pensar-ho ja tremolen els telons. Ben pensat, potser és una estratègia, la de Gas, que busca no allunyar-se massa dels intèrprets júnior de l’obra, en el paper dels dos germans que fan el que poden i ho fan correctament, potser massa correctament i tot. És clar: pobre de qui se les hagi de veure amb una Vicky Peña exultant, fent el paper d’una mena de Blanche DuBois ionqui, tremolosa i passada de voltes. Una actriu total, un personatge fascinant… i a sobre fins al capdamunt de morfina.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació