Els horrors de la botiga

La gran maquinària Àngel Llàcer & Manu Guix s’ha tornat a posar en marxa. Dijous passat s’estrenava La tienda de los horrores al Teatre Coliseum. Cares conegudes de l’star system català (Lloll Bertran, Anna Moliner, Bernat Dedéu), photocall i tota la pesca necessària per fer-nos creure que Barcelona és Broadway. Ni que sigui durant una nit.

Servidor de vostès és un gran fan de la pel·lícula Little shop of horrors (Frank Oz, 1986), que poc temps després de la seva estrena es va convertir en una obra de culte. No vaig veure la versió teatral que Joan Lluís Bozzo en va dirigir el 1987, amb Àngels Gonyalons i Pep Anton Muñoz en els papers protagonistes, i on la planta carnívora tenia la veu de l’enyorat Constantino Romero. Però a casa tenim el vinil que se’n va publicar (edició de luxe) i l’escoltem i ballem de tant en tant. Després de veure La tienda de los horrores, dijous passat, no podia deixar d’imaginar com haurien rebut el muntatge tots aquells espectadors que no han vist la pel·lícula. La posada en escena de Llàcer i Guix té alguns encerts, això és innegable, però també nombrosos elements que grinyolen. El principal i més important crec que és un problema de to. L’argument de l’obra és, ja d’entrada, peculiar: un noi pusil·lànime (avui en díriem nerd) treballa en una floristeria de mala mort al downtown de Nova York, i té una vida anodina fins al dia en què una misteriosa planta carnívora (vinguda de l’espai) es creua en la seva vida i canvia el seu destí. La petita planta carnívora necessita sang humana per créixer, i vostès ja es poden imaginar la resta. El muntatge que es pot veure al Teatre Coliseum té un to com de teatre infantil. Entenguin-me: aquell to que molta gent imagina que té el teatre infantil. Personatges plans, que parlen quasi com dibuixos animats (o actors afectats de doblatge) i un humor fàcil i de traç gruixut.

Entre els encerts de l’espectacle cal destacar l’escenografia dissenyada per Enric Planas i Carles Piera i el vestuari de Míriam Compte. Tinc alguns peròs, ep. Entenc el concepte que es busca pel que fa a la representació de les plantes de la floristeria, però el trobo absolutament pla (mai més ben dit) i poc vistós. El vestuari de les Sey Sisters (Edna, Katy i Yolanda Sey) és fantàstic, així com és meravellós que canviïn de look a cada intervenció que fan (gran caracterització d’Helena Fenoy i perruqueria de Marta Ferrer). Però no entenc, sincerament, les eleccions de vestuari dels pobres cinc actors que interpreten els papers de comparsa. No entenc la gorra amb orelles de gos que porta Bernat Cot a l’inici de l’espectacle, i no entenc en absolut l’escena amb els cossets. El vestuari, com tota la posada en escena, deriva entre el realisme dels anys seixanta i un futurisme fluorescent que desconcerta bastant. De fet, em recorda a la versió que se’n va fer al Regent’s Park de Londres l’estiu passat, on la planta era interpretada per l’estupenda drag queen Vicky Vox. Sobretot en el vestuari de la darrera cançó, com si Llàcer hagués dit a Míriam Compte que dissenyés quelcom d’aquest estil.

Passem ara a parlar de la planta. Aquí, i em sap greu, rau un dels problemes més grans d’aquest muntatge. La planta carnívora de La tienda de los horrores ha de ser espectacular, i aquesta no ho és en absolut. Pensant en els excel·lents titellaires i professionals del teatre d’objectes que tenim a Catalunya, crec que la producció de Nostromo Live ha descuidat, precisament i de forma incomprensible, el que hauria de ser l’element estrella de l’espectacle. Si la planta no es mou de forma sincronitzada amb la veu de Manu Guix (que dirigeix l’orquestra i xala com un nen a cada cançó), la cosa no funciona. Si la planta queda “morta” en alguns moments, sense més explicació, l’efecte es perd. Ja se sap: quan un titella no es mou, o bé sembla que està dormint o que està mort, i això és quelcom que cal tenir en compte. Tampoc em convenç l’aspecte de la planta, que de tant fluorescent i ple de llumetes s’assembla a qualsevol cosa menys a un vegetal. Però, sobretot, la manipulació. No en va, Frank Oz, el director de la versió cinematogràfica del 1986, és un reconegut titellaire (ha creat i interpretat personatges a The Muppet Show i és el responsable de Yoda a Star Wars), i en alguna seqüència del film la planta era manipulada per vint-i-una persones. Servidor va sortir del Coliseum amb ganes de cridar: “Hi ha algun titellaire a la sala?!”.

Un altre dels desencerts més flagrants d’aquesta posada en escena té a veure amb el paper del dentista Orin Scrivello, interpretat per José Corbacho. Les taules i el bagatge de l’actor fan que defensi el seu moment “El Molino” o La Cubana, caminant per platea i increpant els espectadors, amb facilitat i gràcia (relativa). És com si els directors reconeguessin que al muntatge li falta ganxo, i li permeten fer acudits (fàcils) sobre ciclistes, patinets elèctrics i inseguretat als carrers de Barcelona. D’acord. El que trobo molt més perillós és que el seu personatge –un sàdic que maltracta la seva xicota, no ho oblidem– quedi com el simpàtic de la funció. No cal haver fet un màster en violència masclista per saber que no s’ha de ridiculitzar la víctima, sinó el maltractador. Si ens traiem les ulleres liles i ens posem les racialitzades, vet aquí una altra pregunta que em ve al cap: per què les Sey Sisters són les úniques que parlen amb accent ianqui? O és que estan fent accent “de negres”? No són tots ianquis, si l’obra està ambientada a Nova York? Tampoc em convenç, ai las, la traducció de Marc Artigau, plena de frases massa llargues que no encaixen amb la música i paraules random en anglès, segurament quan el dramaturg no trobava el terme ideal en castellà. Tenim com tenim a casa nostra excel·lents traductors teatrals (i de musicals!), crec que la producció ha fallat en aquest aspecte.

Marc Pociello i Diana Roig encarnen a Seymour i Audrey, els dos protagonistes. Els típics actors de musical: ben plantats, amb unes veus precioses i una gran potència vocal. Són tots dos tan guapos que costa una mica de creure que siguin uns losers, la veritat. Com diu una amiga meva molt sàvia: quan començaran a queixar-se els actors lletjos sobre el fet que els guapos els prenen tots els papers? I no, posar ulleres a un actor guapo no és suficient. Una proposta com aquesta necessita actors que es llancin a la piscina de cap, però la culpa no és seva. Es tracta, repeteixo, d’un problema general de to. Ferran Rañé, pobret, defensa el seu paper de Sr. Mushnik amb ofici i una mica fora de lloc, tot s’ha de dir.

Ja veuen que no vaig sortir massa entusiasmat de la nit d’estrena al Coliseum. Però no pateixin. La tienda de los horrores serà un dels espectacles més vistos d’aquesta temporada teatral, n’estic segur. Potser no repetirà el fenomen aconseguit amb La jaula de las locas, però quedarà ben a prop. Àngel Llàcer és, ara mateix, la persona que porta més espectadors al teatre català (a veure què passarà amb l’arribada del Mago Pop). O sigui que no crec que li importi massa aquesta crítica.