El refugi del teatre

La Sala Hiroshima del Poblesec acull fins al 16 de maig Constructivo, un espectacle performatiu d'Ernesto Collado i Piero Steiner. Happening humorístic i polipoesia social contra la bombolla immobiliària i les impostures de l'arquitectura.

La Sala Hiroshima del Poblesec acull fins al 16 de maig Constructivo, un espectacle performatiu d‘Ernesto Collado i Piero Steiner. Happening humorístic i polipoesia social contra la bombolla immobiliària i les impostures de l’arquitectura.

Constructivo, d'Ernesto Collado i Piero Steiner © Birte Soleada

Les hibridacions i els crossovers gaudeixen sempre dels fruits de la gosadia i la llibertat de l’explorador. De vegades, quan no hi ha trampes al camí, feres emboscades, enemics amagats, els aventurers valents surten del laberint i arriben a descobrir territoris inexplorats, nous paisatges. Ernest Collado no es mou pas sense MAPA (és el director artístic del festival de site-specific), ni es deixa dur per la radicalitat de l’eremita (ha treballat com a actor en projectes mainstream). Però en el seu paper de “creador intermitent” ha demostrat que, quan surt a donar voltes, sol tornar amb una bona peça de caça. El seu Montaldo, sobre un socialista utòpic català que marxa a l’altre costat de l’Atlàntic i desapareix sense deixar rastre, va deixar bocabadada molta gent, que va al·lucinar amb la seva capacitat narrativa, les històries encreuades, la bellesa de les imatges i el romanticisme brut de pols. Ara Collado torna amb el seu Constructivo, que es va poder veure al Fira Tàrrega i a les Noves escenes, Noves mirades de La Pedrera. El tema és més prosaic: tracta sobre les formes de l’arquitectura moderna, que són el marc i el suport de les nostres ciutats i les nostres vides. Però en mans de Collado l’espectacle es torna a convertir en un calaix de sastre, on el clown, el monòleg, la instal·lació, el happening i la performance donen peu a l’acudit antropològic i la reflexió poètica, a la “construcció” fragmentària de la teatralització d’un assaig (entès com a col·lecció de pensaments).

Constructivo ens convida a seguir dos paletes, Rafael Lanza i Luigi Maestrini (Piero Steiner i el mateix Collado), a través de les seves converses, els seus records compartits de quan treballaven a Ginebra, les seves queixes mitineres i les seves enrabiades de “mecagon cony”, contra la impunitat dels arquitectes i els desastres dels urbanistes. Com a paletes que (no) són, saben del que parlen: per  exemple, de starchitects com Rem Koolhaas, que va construir la Casa de la música d’Oprto, i es va fondre el pressupost municipal de cultura de 7 anys sencers. Va deixar la ciutat sense música, de fet. Els paletes fan monòlegs o diàlegs sobre els diferents tipus de portes que hom troba a la ciutat, i dels materials i mecanismes que fan estranya, estrambòtica i artificiosa la quotidianitat de l’urbanita. Pot passar que en ple passeig i sense adonar-te acabis en un supermercat comprant una lassanya congelada. La cosa s’escalfa, i es passa de proposar la demolició de tot aquell edifici que “no ofereixi recer” de debò, a cagar-se en la idea del skyline urbà, o a reivindicar l’abolició de la dictadura de l’ull, de la vista, que és segons Lanza i Maestrini el sentit més superficial i golafre, deformador de la realitat i la seva experiència Tot això ho fan els dos manobres escènics amb l’ajut d’uns cartells, que van anunciant temes i escenes amb nous conceptes i paraules (“Por”, “Solitud”, “Les piràmides”…). Passant d’un breu acte performatiu al següent, ara juguen i fan equilibris amb els plats i els gots d’una taula, i preparen un pa amb tomàquet acrobàtic. Tot seguit, munten amb maons una piràmide i la destrossen amb un martell. Més tard, es desfan per la bellesa de la Pietà de Michelangelo Buonarroti, i la representen ells mateixos amb l’ajut d’un plàstic i un carretó d’obra.

D’una escena a l’altra, la seva visió pessimista sobre les formes del suport material en què ens movem es van concretant en idees, queixes i demandes ben concretes, que successivament agafen tons diferents, però tenen una solució escènica intel·ligent, o almenys enginyosa. El públic segueix dempeus els paletes, que estan emprenyats però despleguen sortides líriques sobre l’assumpte. Diuen que quan tot el skyline del Fòrum barceloní s’hagi convertit en un solar polsegós de runes i ferralla, hi aniran i ho celebraran bevent un got d’aigua sobre la ciutat desfeta. Desprèn encant, aquesta capacitat d’anar enfilant pensaments i visions i arguments de fons, i fer-los clars, cristal·lins i directes. És com si per una estona haguessin obert un clar al bosc, al bosc de ciment, des del qual declamar les seves veritats. Quan callin, el clar serà engollit per la ciutat, altra vegada. I és generós, el treball d’hibridar formats i mètodes per bastir una “obra” que es va construint i desconstruint, que varia mentre avança i no es vol tancar, que ataca un problema real, greu i pesat, però sap oferir a l’espectador el refugi de l’efímer, la satisfacció de la lleugeresa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació