El psicòpata de l’aeroport

Pablo Ley és l’encarregat de traduir i adaptar per al teatre 'Cosmètica de l’enemic', una de les cèlebres novel·les d’Amélie Nothomb.

Un misteriós home n’abraona un altre a la sala d’espera d’un avió amb retard. L’abordat no té ganes de conversa, però l’assetjador el sedueix com una Sherezade contemporània, i el que podria ser una xerrada entretinguda per matar el temps esdevé un thriller psicològic de primera. Pablo Ley és l’encarregat de traduir i adaptar per al teatre Cosmètica de l’enemic, una de les cèlebres novel·les d’Amélie Nothomb. Al Teatre Gaudí fins al 29 de juny.

Amélie Nothomb no és només una dona amb la pell blanquíssima, que per a les compareixences públiques escull vestir de negre, pintar-se els llavis d’un intens vermell i tocar-se amb uns barrets extravagants. Tampoc és només una belga excèntrica que diu haver nascut al Japó, que s’aixeca cada dia a les 4 del matí per escriure, i que pareix quatre novel·les l’any, de les quals en descarta tres per quedar-se amb la millor. Nothomb és tot això i molt més. Però, sobretot, és una autora reputada, amb un estil personalíssim i singular, amb obres autobiogràfiques i de ficció però que tenen en comú un deliri per la lletjor i la monstruositat, amb tots els matisos imaginables.

Una d’aquestes peces, Cosmètica de l’enemic (2001), és la que ha elegit la companyia Kadiram Teatre per regalar als espectadors un àgil duel de 70 minuts entre dos éssers estranys i enigmàtics. L’un és Jerôme Angust (Santi Margarit), un home de negocis a qui li han retardat el vol. L’altre és Textor Textel (David Òbia), un intrús que apareix del no-res disposat a amargar-li l’espera al sofert passatger que només pretén matar el temps llegint una novel·la. Com ens podem imaginar, cap dels dos resulta ser el que aparenten.

En un espai únic (la sala d’espera d’un aeroport), simple però solvent i resolutiu, l’espectador de seguida intueix que alguna cosa no va a l’hora, i que aquells diàlegs inquietants amaguen algun missatge xifrat que no tardarà a desvelar-se. Dirigits per Francesc Amaro, i a un ritme trepidant, els dos actors s’endinsen en un joc psicòtic (segell de Nothomb), amb rialles torbadores, esgarrifances, paranoies i, fins i tot, uns grinyols (mèrit de l’espai sonor) que semblen extrets de Psicosi.

Per raons de l’argument, no podem explicar massa més. Perquè una cosa és desxifrar un missatge encriptat i l’altre revelar el secret de la trama i el seu desenllaç. Direm, això sí, que Cosmètica de l’enemic ens parla de les nostres pors, dels nostres temors i dels nostres enemics interiors, que són els pitjors de tots. L’home desconegut destaparà la caixa de Pandora, i el passatger que volia embarcar es veurà obligat a remoure la consciència per a enfrontar-se al monstre que tots portem a dins.

Un consell: compte amb qui se t’acosti a la sala d’espera d’un aeroport! La velleta més encantadora o la persona més amable que s’amaga rere un somriure enlluernador pot ser algú que desitjaries no haver conegut mai. O pitjor encara, és algú més proper del que un s’imagina. Solució: com diu un dels personatges, a vegades és millor tapar-se les orelles.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació