El monstre que vomita colors

'Mystery Magnet' és una experiència escènica sense paraules que combina la instal·lació, el teatre d’objectes i les accions performatives.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Segon capítol del díptic de teatre familiar internacional del Teatre Lliure, després de la visita de l’holandès Jetse Batelaan i el seu The Story of the Story. Ara és el torn de Mistery Magnet, un muntatge de la creadora belga Miet Warlop que serà al Lliure de Gràcia fins diumenge. Una experiència escènica sense paraules que combina la instal·lació, el teatre d’objectes i les accions performatives. Vam assistir a una sessió escolar (dijous a les onze del matí) i podem afirmar que les criatures s’ho van passar bomba. Alguns mestres, segurament, no tant. Si els petits espectadors van entrar excitats al teatre, segurament en van sortir amb ganes de destrossar-ho tot. O de pintar-ho tot. Del Lliure a les accions performatives dels CDR. Mossos: no cal que repinteu els furgons. Els colors seran sempre nostres. 

Excitació, crits i olor de suor fresca al vestíbul del Lliure. Arribo just, com sempre, i gran part del públic encara no ha entrat a la sala. Els nens, acompanyats pels seus soferts professors, pugen les escales del Lliure i volen tocar totes i cadascuna de les gotes de sang dissenyades per Frederic Amat. Com a l’Àtic 22, l’experiència comença a l’escala. La platea està formada íntegrament per escolars de vuit anys (i els seus acompanyants), més alguns crítics ganàpies com servidor de vostès i un espectador (professional) que ha pagat (religiosament) la seva entrada. Quan entrem, ell ja hi és: un home molt gras, estès a terra, amb la sola de les sabates de color daurat. Un espai buit i asèptic: paret blanca i linòleum negre. Som a una galeria d’art? Al MACBA? O a la sala d’espera del CAP?

Quan l’espectacle comença, els nens no callen. Bé, de fet calla el grup de les primeres files, però de la meitat cap enrere allò és una festa. No passa res. Volem crear públics? Volem espectadors vius? Què millor que les reaccions (pura emoció) dels nens davant d’allò que veuen? Rialles, crits i interpel·lacions als éssers que poblen l’escena. I quins éssers. El vigilant de sala amb sobrepès s’asseu en un tamboret, amb rutinària apatia, i allà comença tot: criatures peludes, globus, fum, un inflable, molta pintura, un cotxet elèctric, explosions i reaccions químiques. Un dia qualsevol dels aldarulls de la setmana passada. L’escena es va omplint i, al mateix temps, trencant i desconstruint, i els éssers monstruosos són pantalons gegants que pixen colors o un cavall amb sabates de taló i el cul a l’aire. Un cul d’home en escena! Els crits de terror de la quitxalla demostren que encara no han vist massa teatre contemporani. Allà l’estrany és que els homes surtin vestits.

La galeria d’art (o el MACBA, o el CAP, tant és) es va omplint d’elements, textures, colors i taques. Olor de pólvora i excitació a l’ambient. Ho repetim: un dia qualsevol dels aldarulls de la setmana passada. Els elements més punk del muntatge (imaginin un ganivet elèctric fet amb un cúter) i la violència més gratuïta (feta amb pintura multicolor) connecta la peça de Warlop amb la seva parròquia. Ja ho sabem: els nens, si els deixéssim, ho tacarien i destrossarien tot. Tots porten un petit Jackson Pollock dins seu. Som nosaltres, els adults, que els coartem la llibertat des de ben menuts. Ja ho cantava el gran Pere Tàpias a La nana del nano, al seu primer disc:

“Nen, calla,
nen, estigues quiet,
nen, et clavaré un bolet!
nen, no toquis,
nen, no esvalotis,
nen, què fas?
nen, no et toquis el nas!
nen, tanca la boca,
nen, menja la sopa,
nen, què diuen els nens?”

A la sortida, els ganàpies comentàvem que tant de bo a nosaltres, de petits, a l’escola ens haguessin portat a veure aquest tipus d’espectacles. Després d’una enquesta ràpida entre alguns espectadors baixets, la majoria em va dir que els havia agradat. Un dissident em va respondre amb un efusiu “Això no és teatre per a nens!”. El típic fill de pares conservadors. Del que n’estic ben segur és que aquests nens recordaran aquesta experiència teatral durant tota la seva vida. I alguns dels adults també.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació