De l’abstracció al cos i viceversa

El Festival de Creació Contemporània Escena Poblenou va celebrar el cap de setmana passat la seva divuitena edició.

Ana Prieto Nadal

Ana Prieto Nadal

Investigadora teatral

El Festival de Creació Contemporània Escena Poblenou va celebrar el cap de setmana passat la seva divuitena edició. Habitació 1: Ultima Thule i 360 grams, dos dels espectacles que s’hi van poder veure, estan construïts des de llocs i premisses radicalment diferents: si l’un permet viatjar als planetesimals hermètics i gelats de la nostra psique, l’altre és un cant a l’alegria de viure a partir de l’exploració de la pèrdua.

'Habitació 1: Ultima Thule' es va poder veure a l'Escena Poblenou 2019.

 

Habitació 1: Ultima Thule. Planetesimals gelats

Ultima Thule, una creació d’HOTEL – Col·lectiu Escènic i la companyia ATRESBANDESMònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo signen la direcció i la dramatúrgia—, es va poder veure a la Sala Tallers del TNC, que col·labora per primera vegada amb el festival.

En aquest espectacle, que proposa un viatge summament críptic a través de l’inconscient —una experiència sensorial per descobrir el punt més llunyà de l’univers, diu el programa de sala—, no mana la paraula sinó el cos plegat a una abstracció que s’obre a mapes interiors. Cal deixar-se endur pel magnetisme de les imatges, lluny de les raons que —tal com diu un personatge del conte Ultima Thule de Nabokov, que es troba a la base de referències de l’espectacle— s’ajusten a la curvatura del pensament i només són correctes dins l’esfera de les dimensions terrestres. Ultima Thule pot ser un refugi on passar el dol, una illa nascuda al mar gris de la congoixa, però també una llar per als pensaments més intraduïbles, on el gest quotidià es converteix en abstracte.

L’expressió Ultima Thule —una combinació de llatí i saxó antic encunyada per l’explorador, astrònom i geògraf grec Píteas— es refereix a un lloc remot i mític als confins del món habitat, una illa distant fixada a la tradició en virtut d’uns versos virgilians. Els poetes l’han imaginat com un bell paratge on anar a raure quan l’anell de la guerra cenyeixi el món, un lloc de descans per a fugitius i exiliats de tota mena. L’any 2018, la NASA va batejar amb aquest nom l’objecte astronòmic més llunyà del sistema solar, una antiga relíquia de l’era de formació dels planetes.

El dispositiu escènic dissenyat per Clàudia Vilà fa pensar en un artefacte prehistòric que flota en el buit. Un cercle de seients de pedra sobre el terra reflectant envolta una taula il·luminada per un ordinador encès. Els tres intèrprets, uns magnètics Laia Duran, Rober Gómez i Èlia López, reverencien el tòtem tecnològic i intenten comunicar-se sense paraules amb algú que hi ha a l’altra banda. Un d’ells es desvincula de la tríada i es lliura a un solo cada cop més disfuncional. Després tots tres iniciaran una dansa polimorfa, travant-se en coreografies grupals per tot seguit isolar-se, cossos estranyats i freds com els blocs del cinturó de Kuiper, o com una estrella de carn sobre fons negre.

Infinits renaixements —el dia es torna nit, els universos neixen i moren— són orquestrats per l’eficaç espai sonor de Sammy Metcalfe i la poderosa il·luminació d’Ana Rovira, que imposa cicles o lapses de temps desiguals —sembla que en aquest nord distant, hiperbori, la nit pot arribar a ser molt breu, i el sol torna a sortir poc després d’haver-se post—. La rotació còsmica s’esdevé entre ràfegues polítiques i culturals esparses que il·luminen els personatges, els confonen i modifiquen; potser també els teledirigeixen. L’exterior, incomprensible, percudeix sobre ells, replegats en aquest reducte de fredor i estranyament, illot còsmic que promet o esbossa un vermell auroral. L’enigmàtic final es pot llegir com una restitució. Com si la vida, per dir-ho amb paraules de Nabokov, no fos sinó un confús pròleg, i el text encara hagués d’arribar. L’espectacle sencer és hermètic i espectral, d’una bellesa tan críptica com la regió mítica i arcana que evoca. El sentit es troba aquí suspès, ingràvid com els cossos en l’espai exterior.

360 grams. El cos no és només forma

360 grams, espectacle que es va poder veure els dies 19 i 20 d’octubre a la Sala Beckett —s’havia estrenat el setembre passat al Festival TNT de Terrassa—, sorgeix de l’experiència personal d’Ada Vilaró arran d’una mastectomia, i fa el camí —d’anada i tornada— de l’humor a la fragilitat, amb l’objectiu d’oferir un missatge vitalista i reivindicar la bellesa del cossos que no són arquetípics o normatius.

Ada Vilaró, sola en escena, coreografia l’aclaparament i la urgència, l’estrès d’un dia a dia massa farcit de coses. Amb el seu monòleg contundent i enèrgic, ple de veritat viscuda, la performer assenyala la ridícula obsessió que ens predisposa a no aturar-nos i a voler aconseguir cada cop més coses: una família, un pla de pensions, molta informació i un munt de pantalles simultànies. Tot és vist en perspectiva, gràcies a l’humor i la generosa empatia d’un monòleg tensat vers el moment en què la creadora cridarà prou i demanarà una mica de silenci. A partir d’aquí, la nuesa i un dolor referit ens situaran en el temps de la malaltia i la pèrdua, però també en el de l’alegria i les ganes de viure.

L’escenografia dissenyada per Paula Bosch s’articula entorn d’una taula blanca que tant pot evocar un marbre de cuina com un llit de quiròfan; un taronger representa la casa on la dona torna, canviada i exhausta, de la guerra de la malaltia; un tronc i una destral remeten a un espai interior de ràbia i perseverança on caldrà abolir la norma i combatre l’estigma. La concepció escènica compta, a més, amb detalls subtils —com les imatges projectades sobre unes teles que funcionen a manera de pantalla— i una il·luminació còmplice a càrrec de Sylvia Kuchinow, que tan aviat disposa una llum zenital sobre la taula de dissecció com banya els llenços d’un color taronja i hi superposa, des d’un lateral, un fulgor blanc com el d’una anunciació.

En aquest espectacle increïblement honest, empàtic i guaridor, creat i dirigit per Ada Vilaró —que en signa l’autoria i que hi posa el cos—, Maria Stoyanova —assessorament actoral— i Vero Cendoya —assessorament de moviment—, allò més reeixit és la manera de gestionar els temps escènics, el ritme i la duració de les accions. Així, cal destacar l’estona que la performer resta estesa a terra per evocar la mort de l’àvia, amb el so d’una esquella de fons i unes plantes feblement, fantasmalment projectades; i, sobretot, el temps que se’ns mostra nua mentre parla amb tota naturalitat i, d’alguna manera, entrena i guia la nostra mirada per tal que ens acostumem a reconèixer el seu nou cos —les ferides, com diu la creadora, fan el seu camí cap a la bellesa—. També es remarcable l’ús que es fa dels objectes, en particular de les taronges, que, escampades per terra, dibuixen un mapa sideral gens lacti i molt cítric, i remeten simbòlicament al gaudi de la vida, nèctar deliciós que cal esprémer i apurar al màxim.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació