Bèsties! Bèsties! Bèsties!

La Plaça Margarida Xirgu ha nascut per acollir una carpa de circ. El centre de l’espiral gegant i de la Ciutat del Teatre hauria de ser una carpa com la que hi podem trobar aquests dies. I el Baró d’Evel hauria de ser un dels seus habitants fixes. No volem cotxes! Volem Bèsties!

Incomprensiblement, el crític que signa aquestes línies no havia vist mai cap espectacle del Baró d’Evel. No pateixin: els prometem que això no tornarà a passar. La seva darrera creació és una experiència escènica des del moment en què s’accedeix a la carpa fins al moment que se’n surt i, tot fent una copa a la carpa adjacent, ens costa moltíssim marxar i abandonar d’aquesta manera el món on t’ha transportat aquest grup de persones i animals. Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias són els pares d’una companyia que uneix amb talent, humor i gràcia el circ contemporani amb la dansa, el teatre, la música i la sensibilitat màxima. On la recerca de la bellesa va unida a la poesia escènica i l’emoció més veritable. Els humans adquireixen tocs d’animals (o més ben dit, es desprenen de tot allò superflu i social) i els animals, al seu torn, no s’humanitzen però conviuen amb els humans amb aquella naturalitat tan seva i tan ancestral. Els moments de màgia escènica són incomptables. L’emoció que sentim quan veiem per primer cop un cavall creuar, tot sol, la pista. L’emoció del vol de l’ocell vist a dos pams del nas i, gairebé, a càmera lenta. El grup humà que balla, canta, es mou i cau per terra, com un ramat de bèsties mítiques, que ens connecten amb la nostra animalitat més humana. Humans que cauen i s’aixequen, trobant pler tant en la caiguda com en l’aixecament.

Hi ha de tot, a Bèsties, i tot està tan ben explicat i tan ben cosit que sembla la cosa més senzilla i més fàcil del món. Les acrobàcies no són gratuïtes ni exhibicionistes, sinó que mostren la fragilitat i la por, molt humana, que tenim de volar. La música i l’espai sonor vesteixen les imatges i són contrapunt complement i comentari de l’acció i del moviment escènic. Les pintures murals de Bonnefrite ens donen la benvinguda a la carpa, com si entréssim a la cova d’Altamira guiats pels millors guies. Ombres que es mouen ens situen en un instant en un espai oníric, però amb olor de palla i pell de cavall. Lali Ayguadé balla com només ella sap i vola, literalment, gràcies als seus companys, en un exercici d’amor i confiança màxima. Noëmie Bouissou, la dona-ocell, s’extasia amb tres periquitos deliciosos i ens mostra que la bellesa és la felicitat i la felicitat, bellesa. Julian Sicard i Martí Soler Gimbernat són dos trossos d’home que aguanten, aixequen, sostenen, cauen, colisionen, es barallen i es separen amb una fisicalitat sempre tendra, sempre delicada. I Piero Steiner és el clown, l’italià petitó que tot s’ho mira i tot s’ho qüestiona, la veu de l’experiència que gaudeix com un nen participant en els jocs dels seus companys. Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, mentrestant, tot s’ho miren i ho condueixen amb la tranquil·litat de qui se sap líder d’una comunitat que no necessita líders per tirar endavant. Ella canta i balla amb el cavall, té molta por i plora però al final salta i vola, i ell toca i canta i tanca l’espectacle amb un duo irresistible amb un corb. Simplement això.

L’exercici de la crítica teatral es converteix en quelcom complicat quan intentem posar amb paraules un espectacle que és emoció pura, bellesa, sensibilitat i humor, i volem evitar les comparacions i referències teòriques, i els judicis de valor basats en dades empíriques.

El Baró d’Evel no tan sols dignifica, sinó que l’eleva l’art del circ a la síntesi perfecta de totes les arts, l’art total que aquest país hauria de considerar d’una vegada per totes. El Baró d’Evel és una companyia que va nèixer a França i que a França treballa i crea. El Baró d’Evel ens explica a nosaltres, humans, i al mateix temps ens fa volar, bufar i remugar com a les bèsties. Ja no queden entrades. Jo aniria cada nit a fer cua a la carpa. Per si de cas.