Anna Giribet: “Volien petards? Doncs els donarem filosofia!”

Anna Giribet Argilès té exactament la mateixa edat que FiraTàrrega (totes dues van néixer el 1981), i l’any passat va guanyar el concurs públic per ser-ne la directora artística.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Aquest dijous comença FiraTàrrega. El festival de les arts de carrer a Catalunya suposa el tret de sortida de la temporada teatral a Catalunya. Enguany, i per primera vegada des de la seva creació, FiraTàrrega estarà dirigida per una dona: Anna Giribet Argilès té exactament la mateixa edat que la fira (totes dues van néixer el 1981), i l’any passat va guanyar el concurs públic per ser-ne la directora artística. A finals de juliol vam conversar amb ella en una terrassa molt tranquil·la i, sorprenentment, situada en ple centre de Barcelona. No us revelarem on es troba, és clar.

Els últims vuit anys has treballat a FiraTàrrega com a tècnica de programació, durant el mandat del Jordi Duran. Quins són els teus orígens i com arribes a ser la directora artística de FiraTàrrega?

Jo soc d’un poble molt petit que es diu Vilanova de Bellpuig. Som mil habitants i, quan anava a escola, a la meva classe érem només cinc alumnes. A casa tenien molta afició per la música i el teatre, i cada any fèiem Els Pastorets. A l’institut de Bellpuig vaig tenir el Joan Cornudella com a professor de Literatura Catalana i a les seves classes ens feia llegir molt teatre, i com que a mi  m’interessava molt també em vaig apuntar al grup de teatre que ell portava. Més endavant, vaig venir a estudiar Economia a la Universitat de Barcelona, i va ser quan vaig començar a freqüentar els teatres: d’aquella època recordo muntatges del Sergi Belbel al TNC, l’Antígona protagonitzada per la Clara Segura a la Biblioteca de Catalunya… Llavors anava als “teatres teatres”, perquè les sales alternatives ni les coneixia. Quan vaig acabar la carrera vaig marxar a Irlanda, a aprendre anglès i a treballar de cambrera. Vaig tornar a Catalunya perquè em van concedir una beca per fer un doctorat en Econometria, la ciència que uneix l’economia, l’estadística i les matemàtiques. Però, un cop van començar els cursos i vaig entrar a un grup d’investigació, de seguida vaig veure que aquella gent era molt bona i que allò no m’omplia prou.

Què fa que abandonis el món acadèmic i comencis a treballar a FiraTàrrega?

A tots els que havíem passat per l’aula de teatre de Bellpuig se’ns va comunicar que es volia crear una companyia de teatre amateur, que coordinaria el Jordi Duran. Jo llavors tenia uns vint-i-cinc anys. Llavors el Jordi feia d’assistent al Llorenç Corbella, que era el director artístic de FiraTàrrega d’aquell moment. Com que jo parlava bé l’anglès, la primera feina que em va donar la fira va ser portar un jurat internacional a veure una sèrie d’espectacles a Tàrrega. El Mike Ribalta (cap de l’àrea de professionals), que era qui m’havia encarregat la feina, es veu que va quedar content, i l’any següent em va proposar encarregar-me de la logística i els transports de la fira. Jo en aquell moment treballava a l’Agència de Residus de Catalunya, i a les vacances d’estiu pujava a Tàrrega. Finalment, el 2011 vaig deixar la feina de Barcelona per entrar com a tècnica de programació amb el Jordi. Quan m’ho va proposar vaig dir que sí de seguida, però en realitat no tenia ni idea sobre producció teatral ni res semblant. De manera que vaig tornar a Bellpuig, després d’haver-ne marxat per anar a viure a Barcelona i a Irlanda, i vaig començar a treballar a la Fira. Vaig estar fent de tècnica de programació fins al 2018, durant els dos mandats del Jordi Duran.

Per tant, i tal com passa en tantes ocasions, podem dir que el teatre amateur és el que t’acaba portant a dedicar-te al teatre de forma professional.

A mi m’agradava molt el teatre, però en arts de carrer jo era completament verge. Durant els vuit anys que vaig treballar amb el Jordi i el seu equip, jo sempre li deia: “Hauria de fer el màster de gestió cultural” i ell em contestava “Però si ja l’estàs fent!”. Durant aquella època vaig conèixer moltíssima gent i vaig aprendre tot el que vaig poder.

Si fas l’exercici de mirar la primera edició de FiraTàrrega dirigida pel Jordi Duran i l’última: quina creus que és l’aportació més rellevant del seu equip?

La primera fira que vaig viure, el 2011, jo feia només cinc mesos que hi treballava, per tant tot va ser una locura: els allotjaments, els transports, l’organització… A nivell artístic encara no acabava d’entendre bé què significava tot allò. Però aquell any va començar el projecte de Suport a la Creació, encara que de forma tímida, només amb tres companyies. Allà vaig començar a entendre què comporta la creació en un camp com les arts de carrer: com sorgeix un projecte, com va canviant durant el temps a partir dels errors i els encerts que van sorgint durant el camí… L’edició del 2011 va ser una fira “normal”, per complir l’expedient d’allò que la gent s’esperava de FiraTàrrega. Crec que el gir es va començar a notar el 2014, quan programem Fugit de Kamchàtka i un seguit de propostes trencadores a espais no convencionals de la ciutat. Un cop el Jordi va deixar la direcció, el 2018, és indiscutible que FiraTàrrega s’ha convertit en un referent en les arts de carrer. Ara posa’t a treballar, tu! [riu]

Quan vas prendre la decisió de presentar-te al concurs per escollir la nova direcció?

El Jordi Duran i l’Oriol Martí Sambola acabaven la seva etapa al capdavant de la fira i em van preguntar si m’agradaria dirigir-la. Jo vaig contestar un “NO”, com una casa. “Esteu bojos!”, els deia. “Jo no serveixo per això, jo soc bona treballant al darrere, a segona fila. No m’agrada parlar en públic, no sé fer entrevistes, no soc bona escrivint…” [riu]. Llavors es va decidir que es convocaria un concurs públic, i jo seguia amb la meva decisió de no presentar-m’hi.

Quin va ser el clic que et va fer canviar d’opinió?

Doncs un bon dia, tot fent un vermut a La Carbonera amb la Bel Olid i la Júlia Bertran. Parlàvem precisament de la responsabilitat que tenim les dones de fer passos endavant i de prendre decisions. Jo formava part de Dones i Cultura i no podia defensar, per una banda, aquests valors i aquestes maneres de fer, i per l’altra no considerar la gran oportunitat que tenia davant meu. Per comoditat, per por a la responsabilitat o per moltes altres coses. Aleshores vaig fer el clic i li vaig dir a la Clàudia, la meva parella: “M’he de presentar”.

És força significatiu que tinguessis tants dubtes i creguessis que no eres prou vàlida per ocupar aquest càrrec, i que al final guanyessis el concurs per unanimitat. Creus que si no hi ha més dones a les institucions i als llocs de poder és perquè moltes pensen “Això no és per a mi”? Una cosa que la majoria dels homes no ens plantegem mai, d’altra banda.

Jo mateixa m’havia posat els límits. És clar que, un cop he començat a dirigir la fira, he de fer alguns esforços, però també ho fan els que van a treballar al tros cada dia. Si el fet que jo hagi guanyat el concurs ha de servir perquè més dones s’animin a presentar-se a altres places públiques, ja haurà valgut la pena. El dia que vaig presentar el meu projecte vaig pensar que ja havia guanyat: vaig parlar amb moltíssima gent i vaig fer-me moltes preguntes sobre la mateixa institució i sobre les arts de carrer. Evidentment, quan algú presenta un projecte a un concurs el vol guanyar, però tots passem per alts i baixos, moments de grans dubtes… Crec que vaig fer una proposta molt honesta i molt possibilista. Quan vaig entregar-lo ja em vaig quedar molt tranquil·la. El susto em va venir quan em van dir que havia guanyat! [riu]

Tenies el gran avantatge d’haver treballat a la fira durant vuit anys, de conèixer-la des de dins, amb totes les seves mancances i virtuts. En canvi tenies dubtes, a l’hora de presentar-te el concurs.

Molts. Jo admiro el Jordi Duran: com pensa les arts de carrer i com les explica, la seva capacitat per crear un discurs… Jo no soc així, i potser soc més bona en altres coses. No em veia capaç de fer de directora, o de portar reunions. I ara veig que m’ho passo bé, que pregunto, que aprenc, és un intercanvi i un enriquiment per tot l’equip. Amb honestedat i respecte es pot fer tot, i si no sé com es fa una cosa, ho pregunto i llestos.

Tot i que encara sou poques, cada cop hi ha més dones dirigint teatres i institucions culturals a Catalunya, com ara la Iolanda Batallé, la Judit Carrera, l’Àngels Margarit, l’Eulàlia Ribera, la Tena Busquets, la Tània Brenlle… Vas compartir inquietuds o dubtes amb alguna d’elles?

Amb qui he parlat molt és amb la Judit Carrera, que està en una situació semblant a la meva, salvant totes les distàncies. Ella va ser durant molts anys la cap del departament d’Educació i Debats del CCCB, i l’any passat va guanyar el concurs per dirigir la institució. En aquest aspecte hem compartit les nostres experiències, que poden ser semblants. Amb la Tena Busquets, directora del Sismògraf, ja fa molt temps que parlem, i jo no em canso mai de demanar consells o ajuda a tothom que tinc al voltant. En aquest sentit, l’equip de FiraTàrrega és una passada: el Lau Delgado (director executiu), el Mike Ribalta, la Maria Capell (nova tècnica de programació), l’Eduard Ribera de comunicació, la Cristina Pons i totes les noies de comunicació…

Durant els anys en què has sigut tècnica de programació has pogut viatjar pel món visitant festivals dedicats a les arts de carrer. Quins t’interessen més o tens com a referent?

Els que em van sorprendre més, sobretot al començament, va ser el Chalon dans la rue, que es fa al juliol: és com FiraTàrrega multiplicada per tres, una bogeria. Allà hi pots veure grans companyies franceses, i és molt interessant veure com gestionen un gran volum d’espectadors. També hi ha un petit festival a Alès, al sud de França, que es diu Cratère Surfaces: és ideal per veure espectacles íntims de forma més tranquil·la, i està molt ben organitzat. O el festival Oerol a Holanda, en una illa preciosa: està centrat en el paisatge i els espectacles site specific, et mous en bicicleta… Puc dir que m’agraden tots els festivals que pertanyen a la xarxa IN SITU, perquè tots reflexionen i generen pensament sobre l’espai públic, més enllà de programar peces al carrer. A nivell més internacional, el Jordi anava sovint a l’Ansan Street Arts Festival, a Corea del Sud, i sempre em parlava del xoc cultural entre com entenem les arts de carrer aquí i allà. Jo vaig anar dos anys a Cinars, a Montreal, que és el gran mercat biennal de les arts a Nord-Amèrica, no només les escèniques. Arran d’aquell viatge, enguany venen alguns artistes del Quebec a FiraTàrrega.

Els darrers anys que he vingut a FiraTàrrega, tinc la sensació que cada cop hi ha més oferta de sala. És efectivament així?

La proporció actual és d’un 60% d’espectacles de carrer i un 40% de sala. FiraTàrrega està especialitzada en arts de carrer, però també hem d’oferir espectacles de sala, com a mercat estratègic que som. Has de pensar que la ciutat de Tàrrega només té un teatre, que és l’Ateneu. Cada any utilitzem, places, carrers, poliesportius, escoles… O a Cal Trepat. Si algun cop s’ha de canviar el percentatge, mai serà a favor dels espectacles de sala, sinó que n’hi haurà més de carrer.

Abans parlaves de les teves converses amb la Judit Carrera, i no hem comentat que l’espectacle inaugural d’enguany és una conversa entre el filòsof Xavier Antich i la coreògrafa Àngels Margarit.

La gent volia petardos? Doncs els donarem filosofia! [riu]. El meu projecte tenia quatre línies artístiques: territori, identitat, compromís i reflexió. Nosaltres fa anys que organitzem debats sobre el concepte d’espai públic, sobre les arts de carrer… Però fins ara sempre eren actes tancats, destinats a professionals i programadors. Vam veure que es va fer la Biennal de Pensament a Barcelona i ho va petar. No dèiem que havia de desaparèixer, la filosofia? Que no estaven mortes, les Humanitats? Es va fer un festival de filosofia en espais públics i, contra tot pronòstic, va ser un èxit absolut. A mi això em va quedar gravat i vaig pensar “Veus com és possible?”. Tenia por de proposar-ho perquè no em diguessin que era una proposta massa arriscada, però tot l’equip ho va rebre molt bé. Els espectacles inaugurals de gran format, tal com els tenim entesos, valen molts diners i s’han de buscar amb molt temps d’antelació. Nosaltres vam preferir no destinar tant pressupost a l’inaugural i repartir-ho tot entre les altres companyies. La meva primera idea era que la Judit Carrera fes una xerrada, però va ser ella qui em va proposar que féssim una conversa entre el Xavier Antich i l’Àngels Margarit, que fan una parella fantàstica. Això serà el dijous, a les vuit del vespre, a la Plaça Major de Tàrrega. Tindrem una intèrpret de llengua de signes i sobretítols en anglès, per als professionals i programadors estrangers. Aquest estiu he estat fet un taller a Dinamarca, i el Jens Frimman del festival Passage d’Helsingor em diu: “Acabo de rebre el programa de FiraTàrrega. Jo em pensava que havia tingut la gran idea i ja veig que no”. Resulta que ell també havia programat jornades de debats i filosofia, i es va posar molt content en veure que els dos havíem tingut la mateixa idea. Pel que fa al sector, crec que s’agraeix que es programin actes inaugurals diferents d’allò que es pot veure normalment.

De fet, la proposta urGENTestimar, que van presentar l’Ada Vilaró i el Josep Perelló ara fa dos anys, ja va trencar amb allò que semblava que havia de ser un espectacle inaugural a l’ús…

Exacte. Es tractava d’una peça de 40 hores de durada, que començava el dijous a les set del matí, i que el seu punt àlgid no havia de ser forçosament a la nit. Crec que el públic agraeix i cada cop busca més coses diferents. O l’any passat, que vam programar un concert de la Clara Peya el dissabte a dos quarts de dotze de la nit, a la Plaça Major. Tot a les fosques, només un cercle de llum a terra i la Clara tocant el piano. I tothom va quedar meravellat. Això demostra que es poden provar coses noves, perquè el públic respon positivament.

Has guanyat el concurs per dirigir FiraTàrrega, que suposa un període de tres anys renovable a dos més. Quina t’agradaria que fos la teva aportació personal a la fira?

A mi, més que una cosa més concreta de la fira, m’agradaria que el sector que es dedica a les arts de carrer pogués crear en millors condicions. I això es tradueix en més pressupost, en més temps i diners per a crear. Poder millorar les condicions de participació a FiraTàrrega perquè puguin viure d’això. Això s’aconsegueix fent un bon suport a la creació, que ja el fem, però millorant-lo…

Cal Trepat, nova fàbrica de creació?

Ja tenim idees, ja. A Cal Trepat  tenim una nau per fer-hi residències artístiques, però necessitem una bona dotació econòmica per condicionar-ho del tot. Per fer això, cal que les arts de carrer tinguin un circuit, a Catalunya. A casa nostra hi ha grans creadors en arts de carrer, a més de tenir un clima ideal, i molt sovint aquest tipus d’espectacles només es veuen a les festes majors. Per què un teatre municipal no pot incloure un espectacle de carrer a la seva programació estable? De la mateixa manera que es va aconseguint, de mica en mica, que la dansa i el circ entrin a les programacions, hem de fer el mateix amb les arts de carrer. Hi ha el hàndicap que no es cobra entrada, però com a contrapartida hi ha l’accessibilitat real: les barreres econòmiques desapareixen. Parlem molt d’inclusió i pluralitat, però els teatres estan plens de gent blanca. Al carrer veiem la realitat de la nostra societat, i a dins de les platees aquesta és una altra. Les arts de carrer arriben a gent de diverses procedències i nivells econòmics, i contenen un fort element polític, com es va demostrar als anys vuitanta. Potser ara això fa una mica de por. S’ha d’acceptar que un espectacle no generi ingressos al nostre teatre, però és que tindrà un altre tipus de retorn, segurament molt més important. M’agradaria que les arts de carrer es convertissin en una cosa molt més habitual: “Avui anem a la plaça, a veure dansa”. Això vol dir recursos. I de moment tenim el 0,7% dedicat a la cultura.

Quan he fet de jurat als Premis de la Crítica en la categoria d’arts de carrer, només podem comentar els espectacles que hem vist a Tàrrega, Reus, Igualada i al MAC (Mercè Arts de Carrer).

A Catalunya no tenim circuit, aquest es troba tot a fora, als festivals internacionals. De fet, la nostra idea del nou Suport a la Creació és anar creant circuit a casa nostra. No caldria que les companyies catalanes vagin a Londres a guanyar-se la vida, que també està molt bé, però és que abans haurien de passar per Castellbisbal, Manresa, Ripoll, Tortosa… Nosaltres portem les companyies internacionals a Tàrrega quan ja estan molt consolidades al seu país d’origen, i en canvi aquí ho fem al revés: un cop feta una producció, tothom vol anar a fora. Això succeeix perquè no hi ha un circuit d’arts de carrer. En un món ideal, s’hauria de poder representar un espectacle per tot Catalunya i, un cop amortitzat i rodat, anar a fer bolos a l’estranger. Això seria meravellós.

Caldria que totes les institucions, de les més grans a les més petites, creguessin de veritat en la cultura.

Sempre hi ha molta voluntat política. Saps com es tradueix la voluntat? Amb euros. I punt. Als anys vuitanta la cultura estava al centre del debat polític, perquè es creia que et feia millor ciutadà, i es van invertir molts diners en museus, teatres, festivals… Amb els anys això s’ha anat desinflant. És que la cultura no ens fa millors ciutadans, més crítics i democràtics? Hi ha universitats que estan investigant de quina manera un espectacle que has vist fa tres mesos, et canvia o t’aporta coses noves. Si aconseguim avaluar això de forma…

Això mateix és el que va dir el Pere Faura a la presentació de la cultura de base, que està fart que només li demanin xifres: en bolos, en diners per una producció, etc. Les arts vives s’han de valorar amb l’experiència de l’espectador, és quelcom més intangible.

Hi ha economistes que estan fent recerca sobre els indicadors, no només econòmics, sinó qualitatius de com ens afecten les arts en viu. Com si el metge et receptés: “cada matí llegeixi un capítol d’aquest llibre”. L’ideal seria que féssim una mica d’esport diàriament, oi? Doncs el mateix amb la cultura. Això és feina nostra. Hem d’aconseguir que s’investigui, per poder explicar-nos millor, perquè els polítics tornin a creure en nosaltres.

Precisament la Clàudia Rius va escriure, ara fa un any, aquest article al respecte. No creus que també hi ha molta feina a fer per diversificar l’oferta de tots els teatres de Catalunya?

Els responsables de les institucions aconsegueixen els seus càrrecs mitjançant concursos públics, i aquests càrrecs tenen una durada limitada. Fantàstic. Què passa amb aquells directors o responsables de teatres municipals que fa vint anys que estan al càrrec? Aquests són realment els que fan el circuit a Catalunya. Potser hi hauria d’haver algun tipus de renovació. És com el funcionariat: el fet que hagis guanyat una plaça ja és l’excusa perquè et quedis allà ad aeternum, sense evolucionar com a professional? Els responsables d’aquests teatres tenen molt poder, perquè decideixen què veuran i què no veuran els habitants del seu poble. Hi ha tècnics que fan programacions espectaculars, molt variades i amb un discurs potent: donem-los el reconeixement que mereixen. Però també hem de ser crítics quan cal ser-ho.

Això em fa pensar en la iniciativa Sismògraf PRO 365, que va engegar la Margarida Troguet juntament amb la Tena Busquets.

És un projecte fantàstic, en què jo també hi he format part. Hi participen representants de pobles molt petits, i els donem eines per entendre com programar dansa, perquè coneguin el sector i els artistes. És un cicle assessorat per la Margarida Troguet, el Quim Bigas, la Cristina Alonso i jo mateixa. Aquest any hi ha un relleu en l’equip i se’n farà la tercera edició. També participem en el projecte Stalkers per a joves curadors, que es va iniciar aquest any com a prova pilot, i on hi participen el Sâlmon, el Sismògraf, el TNT i FiraTàrrega, amb joves de Sant Hipòlit de Voltregà, El Prat de Llobregat, Tàrrega i Alcover. Aquestes són iniciatives que estem sostenint des dels mateixos festivals, però l’ideal seria que ho fessin les institucions públiques. Tot plegat està enfocat a la creació de públics, que és quelcom difícil però que s’ha de fer.

I per acabar amb aquesta entrevista, quina t’agradaria que fos la teva aportació després del teu pas per FiraTàrrega?

Com em veig d’aquí a cinc anys? Jo tinc molt clar que hi seré un màxim de cinc anys, perquè són espais de decisió i responsabilitat on ho has de donar tot de tu mateixa, i la vida personal de vegades queda una mica en segon pla. Després ja ho veurem. Crec que aquests càrrecs han de tenir durades curtes. Què faré després? No ho sé pas. Potser me’n torno a fer llonganisses amb mon pare i ma mare, que seria estupendu. [riu] Al poble. Rural is real! [riu molt]. Moltes vegades penso que, quan acabi el meu mandat a FiraTàrrega, ma mare es jubilarà. Qui diu que llavors no torni al poble?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació