Teatre Romea, 150 anys de trajectòria

El Teatre Romea va posar-se de gala per celebrar els seus cent cinquanta anys de trajectòria. Mario Gas, Montserrat Carulla, Josep Maria Pou, Emma Vilarasau, Boris Ruiz, Jordi Boixaderas, Àngels Bassas, Cristina Genebat i Laia Marull, entre d'altres actors, van fer passar una bona estona al públic.

“Mira mama, mira! Aquest és el de la Riera! I allà hi ha el Joel Joan!” Qui parla és la Berta, i deu tenir poc més de divuit anys. Acaba d’arribar al Teatre Romea acompanyada de la seva mare, la Montse, per veure l’acte commemoratiu dels cent cinquanta anys. El vestíbul és ple d’actors. Representats de diverses institucions i periodistes. Somriuen, es fan fotos i continuen parlant. Em giro cap a la Berta i la Montse i els pregunto, amb tota la sinceritat, com és que han vingut. “Venim molt al Romea!” em diu la filla, mentre la mare m’ho confirma amb la mirada. Les dues van força arreglades, com abans, com quan anar al teatre era una festa. I de fet, penso mentre s’apaguen els llums i baixa un petit teló vermell, gent com la Berta i la Montse són la raó d’aquest aniversari.

L’acte comença amb tota una declaració de principis: Mario Gas llegint les paraules de Bertolt Brecht “El teatro debe imponerse al público y no al revés; el arte debe estar por encima de todo…”. I després d’una petita lectura d’un text de Margarida Xirgu a càrrec de Montserrat Carulla, Josep Maria Pou, Emma Vilarasau, Boris Ruiz, Jordi Boixaderas, Àngels Bassas, David Selvas, Pol López  i companyia van entrant i seient a l’escenari. Llegeixen frases i aforismes sobre l’ofici, les arts escèniques o l’art, reflexions de Shakespeare, Peter Brook, Pitarra, Txèkhov, Patrice Chéreau o Bernard Marie Koltès entre d’altres. El públic riu i fins i tot algú s’apunta en una petita llibreta les més enginyoses.

Comença a sonar la música i el cap de sala, el Juan Máñez, porta un pastís de tres pisos. Els protagonistes trien parella i es posen a ballar lentament mentre cauen els títols dels espectacles que han format part d’aquests cent cinquanta anys d’història. “Sembla un comiat!” em xiuxiueja la Montse. Per sort, els gags de Boris Ruiz,-improvisats o guionitzats?- fan esclafir el públic de riure i s’emporten una mica aquest aire de malenconia. S’acaba el ball i torna la nostàlgia: Cristina Genebat, Mireia Aixalà i Laia Marull interpreten el final de Les tres germanes. Un bri d’esperança o una metàfora? Cadascú que faci la seva lectura.

Clou l’acte el conseller Ferran Mascarell, assegurant que “la Catalunya actual és més sòlida que la del 1863, any de naixement del Romea, gràcies al talent i l’emprenedoria”. La Montse i la Berta, però, ja han tret el mòbil i contesten whatsapps. És el que té que encenguin els llums, s’acaba l’aventura i topes amb la realitat. I quan sortim, paraigües en mà, i no se sent res més que “ha estat bé, eh?” sento que la filla li diu a la mare “i què, quan tornarem?”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació