Teatre antitotalitari

Recentment i en un mateix cap de setmana vaig tenir el privilegi de viure dues experiències teatrals de primer ordre, un plaer pels sentits i una fugida de la realitat (la quotidiana, la meva particular) per endinsar-me de ple, de la mà dels personatges, en una altra realitat paral·lela, però que també és la meva, la dels nostres dies. Es representava en dues obres de teatre en cartell a la ciutat de Barcelona: L’onada, idea i direccióde l’actor i director Marc Montserrat Drukker amb text del dramaturg Ignacio García May, al Teatre Lliure de Gràcia, i la segona, El rei borni, del guionista i director Marc Crehuet, a la Sala FlyHard de Sants.

Les vaig veure en dos dies consecutius, i ambdues em van deixar una grandíssima bona impressió, que va anar més enllà del gaudi estètic de la narració, de les interpretacions, l’escenografia o els recursos per a recrear atmosferes, per a transmetre idees, sensacions. Allò que em va fer gaudir amb intensitat les dues propostes va ser la seva connexió amb el moment present, i la seva apel·lació a la resposta de l’espectador.

Per a qui no n’hagi sentit a parlar, difícil a aquestes alçades, narren dues històries ben diferents, la primera basada en un fet real que va succeir els anys seixanta als Estats Units, i és fruit de cinc anys de treball i recerca documental, i que ha comptat amb l’assessorament de part dels protagonistes de la història; la segona, tot i que també es basa en un fet real, és una comèdia negra estripada sobre un tema d’actualitat.

La peça del Lliure tracta de l’experiment real que Ron Jones, un jove i carismàtic professor d’història d’institut, feu amb els seus alumnes, per a intentar ensenyar-los com es va poder forjar la societat que va donar lloc, a l’Alemanya dels anys 30 i 40, al Nazisme, amb els seus camps de concentració i extermini. Durant diverses setmanes va proposar-los seguir unes normes estrictes per poder formar part d’un moviment secret, “La 3a Onada”. El que havia de ser un exercici de classe, una mena de joc de rol, els permetria experimentar, sense saber-ho, que fàcil que és convertir-se en part d’un aparell totalitari, amb l’excusa del perfeccionament personal i col·lectiu a través de potenciar tres pilars: la disciplina, el valor de la comunitat i el valor de l’acció. (Si voleu saber més sobre com es pot induir a persones normals i corrents a entrar en l’anomenat “estat agèntic” d’obediència cega a “una” autoritat, la que sigui, no deixeu de veure l’impactant documental “La zona extrema”, la versió francesa de l’any 2010 de l’esgarrifós experiment de Stanley Milgram del anys 60 en relació a l’obediència a l’autoritat). L’abast i conseqüències de l’experiment van desbordar el mateix professor.

La peça de la FlyHard, al seu torn, parteix de la hipòtesi següent: què passaria si sopessin junts en el clàssic sopar de parelles, casualment i sense saber-ho, un mosso d’esquadra antidisturbis i el darrer manifestant a qui ha buidat un ull. Com reaccionarien cadascun d’ells en el moment d’adonar-se’n i com afectaria les seves vides aquesta trobada casual. L’obra tracta a través de l’humor, l’exageració i la metàfora, temes de molta actualitat, com són el discurs dels nostres polítics sobre la crisi i la seva gestió, l’ús de la violència per part del govern a l’hora de reprimir les protestes contra aquesta suposada crisi que els qui protesten veuen com una estafa, i més concretament les conseqüències de l’ús de les pilotes de goma en la dissolució de manifestacions. És sabut que hi ha un bon regitzell de persones que han patit lesions per impactes de goma, i el tema va agafar molt de ressò mediàtic amb el cas d’Ester Quintana; el text però havia estat escrit temps abans, inspirant-se en el cas d’un noi italià a qui li havia passat el mateix l’any 2010.

A El rei borni ets el convidat de pedra del sopar amb què comença l’obra, mentre que en la proposta de L’Onada l’espectador composa la tradicional quarta paret de l’aula on transcorre l’acció. La naturalesa de la FlyHard, de dimensions minúscules, et fa viure les escenes gairebé en primera persona; és una una sala deliciosament petita que fa encara més intenses unes interpretacions molt naturalistes, on els personatges femenins són més arquetípics (la pijo-progre de la Ruth Llopis i la “garrula” de la Betsy Túrnez), però destil·len veritat, estan despullades d’artificis; els actors poden permetre’s el luxe de gairebé xiuxiuejar el text, o com fa Miki Esparbé en un moment, concentrar tota la intensitat de la recreació de les emocions del personatge en les llàgrimes del seu únic ull. Les dimensions de la sala i la disposició clàssica dels espectadors generen en canvi al Lliure un relat més cinematogràfic dels fets, i les interpretacions han de ser més grans, més exagerades, per bé que la companyia de joves actors donen al conjunt dels personatges dels estudiants una innocència i una espontaneïtat molt aconseguides.

Ambientades en moments històrics molt allunyats, els anys setanta la primera, amb referències als fets esdevinguts durant la segona guerra mundial, i en el nostre temps la segona, les dues obres conviden els espectadors a presenciar la violència, no tant en la seva execució sinó en la seva formulació teòrica i en la seva justificació.

En el cas de L’Onada, els valors de la disciplina, la comunitat i l’acció són pervertits per a justificar la violència contra la llibertat, exercida sota el paradigma de l’autoritat, per tal d’aconseguir conduir les persones, els alumnes de l’experiment, per les vies de la uniformitat i la fe cega en el líder. La innocència dels joves que viuen un moment històric convuls, sumat al carisma del professor, és el caldo de cultiu per l’acceptació acrítica del seu discurs totalitari.

En el cas de El rei borni tractem amb l’anomenada “violència legal”, aquella que és exercida pels agents de l’ordre públic contra els manifestants, la dels “gestors de masses” diu el text amb àcida ironia. També veiem la violència del discurs de la por: “Nosaltres tenim les armes, nosaltres manem i les coses es queden com estan”, li retreu el personatge del manifestant ferit al mosso. Però també és la violència del rentat de cervell a què han de ser sotmesos aquests per executar aquestes ordres fins al punt de relativitzar el mal causat com a “dany col·lateral” o justificar-lo com si pel fet de ser-hi el manifestant s’ho busqués. I també es violenta el polític cada cop més en sentir-se dir una vegada i una altra el mateix discurs après sobre la crisi, repetint en loop les paraules “austeritat”, “mesures”, “ens hi veiem obligats”, a qui cada vegada li costa més verbalitzar amb coherència unes raons suposadament científiques i argumentades sobre la situació de crisi que vivim.

Tanmateix, el text de Crehuet no és reduccionista ni maniqueu: el mosso acceptarà canviar la seva forma de veure el món per amor, i ni el manifestant ni la seva parella són herois (ell viu dels diners paterns i ella es revela força esnob tot i parapetar-se en un discurs d’esquerres) i tenen les seves incoherències i clarobscurs. És l’espectador qui s’haurà de fer més preguntes sobre els personatges, ja que aquests no queden tancats en una sola definició.

El teatre contemporani de Montserrat i Crehuet posa la lupa sobre aquestes violències institucionalitzades, com podria haver-lo posat sobre moltes de les altres violències que ens envolten: la violència exercida contra les dones en cada comentari sexista o broma suposadament galant sobre l’aparença física d’una companya a l’oficina; la violència dels falsíssims models publicitaris de famílies tipus, d’enaltiment de la joventut com a ideal i del cànon de bellesa imperant; la violència contra el diferent (amb el ciberassetjament a les escoles); la violència contra la pobresa, la violència contra el dèbil, i la violència que suposa el silenciament de totes aquestes violències.

No desvelarem com va acabar l’experiment de Ron Jones, per qui pugui anar-la a veure o vulgui buscar-ne la versió cinematogràfica, ni l’evolució que fan els personatges del manifestant i el mosso d’esquadra ni què succeeix al final, perquè és la gràcia de la proposta d’El rei borni, (que esperem i desitgem que segueixi rodant per altres sales de major aforament). Però sí que en destacaria que en els dos casos l’he trobat un teatre necessari, intel·ligent, madur, que desperta l’espectador de la letargia de la nostra més o menys confortable (tot i que no per a tothom igual) quotidianitat, i que ens passa el testimoni per tal que assumim la nostra part de responsabilitat en els drames que acabem de presenciar. Montserrat ens fa un recordatori de fets del passat que poden il·luminar el nostre present (no oblidar els fets de la història per a no repetir els mateixos errors); Crehuet ens presenta un retrat del nostre present perquè puguem decidir com volem que sigui el nostre futur.

L’Onada acabava amb la pregunta “I ara, què…?”, del professor, encarnat per un gran i contundent Farelo, que perfectament es podia interpretar com una pregunta de l’autor al públic: “I ara què fareu amb això que heu vist?”, mentre que a El rei borni el personatge del mosso d’esquadra, colossalment interpretat per Alain Hernández, ens preguntava als espectadors si nosaltres teníem les respostes, perquè fins aleshores vivia sense fer-se-les, però ara les té dins del cap i ja no se’n van.

Ningú va dir que fos fàcil el discerniment crític sobre el que passa al nostre voltant. Com al mite de la caverna de Plató la veritat ens pot enullernar, i podem arribar a pensar que érem més feliços creient que les ombres que vèiem dins la cova eren “la” realitat. I és que les dues obres ens alerten dels perills de deixar que algú altre ens digui quina és la veritat sobre la realitat. Busquem-la, doncs, per nosaltres mateixos. Fem-nos preguntes, i busquem les respostes.