Suor i tremolor

Hem tornat al Sismògraf, i ens hem deixat de nou perdre’ns i divagar per Olot, tot seguint les pistes blau turquesa.

Hem tornat al Sismògraf, i ens hem deixat de nou perdre’ns i divagar per Olot, tot seguint les pistes blau turquesa. Pilotes, banderoles, bosses… s’escampen arreu i ens indiquen punts de vibració sísmics, físics i emocionals. Des del 31 de Març fins al 3 d’Abril Olot ha tornat a celebrar el festival que any rere any creix en cos i sacsejada. Rutes constants per la ciutat i rodalia, que ens han portat als epicentres del moviment.

Zoltán Vakulya i Albert Quesada a Undostresundos

DIJOUS 31 DE MARÇ

HYPERNATURAL / KÒNIC THTR – Sala d’assaig del Teatre Principal (19h)
Rosa Sánchez i Alain Baumann són impulsors i creadors del grup conceptual i tecnològic Kònic (Thtr&Lab) en aquesta peça també hi hem pogut veure la bella Victoria Macarte com a ballarina i intèrpret. Descontext, fragment, estranyesa, recerca de lloc, de possibilitat, de paisatge, on els sons de la natura xoquen amb la imatge, la llum i els cossos; rajos distorsionats damunt les dues dones en moviment, micromaping i projeccions. Tot plegat configura un assemblatge molt extravagant, per una reflexió lliure sobre l’hàbitat, la natura i el refugi.

RESET / ERRE QUE ERRE – Teatre Principal (20 h)

De visita a la galeria d’art m’he trobat uns atractius desconeguts molt estirats però perduts i absents, titelles de la convenció. Han intentat i ens hem intentat apropar amb dificultats, i el final ho han mig aconseguit formant una piràmide de cossos estampada sobre el blanc. Creada el 1996 a Barcelona, Erre que Erre busca noves formes i maneres de moure la dansa. Amb 20 anys de trajectòria fan un Reset per repensar-se i repensar les nostres relacions. Un excés d’escenes, per mostrar unes trobades difícils, en un món de pantalles i postures, homes i dones buscant la transformació que queden però atrapats, en un tòpic anunci publicitari dins l’espai tenebrós.

DIVENDRES 1 D’ABRIL

DONES SOLES I UN UNICORN

El meu cos de dona es procura més problemes que el meu cos d’home. Un dels meus cossos vol tornar el meu cos de nen. Trist, alegre, ràpid, lent, cap i ventre. Tot dins d’una mateixa pell. Les meves lluites internes em mantenen viu. Desitjo que els meus cossos s’entenguin. Què passarà?

G. Bohner.

EL CUERPO COMO ESCULTURA EN MOVIMIENTO – REGINA FIZ – MUSEU DELS SANTS/ CARRERS D’OLOT. 01/02 (17h)

A la segona planta del Museu dels Sants d’Olot (un lloc extraordinari) Regina Fiz presentava tres variacions inspirades en l’obra Einhorn, de Rebeca Horn . Una instal·lació, unes conferències performatives i la desfilada del mític animal pels carrers d’Olot. Aquesta proposta variada està ideada com una passejada pels diferents territoris físics i emocionals, una caminada gairebé somiada enmig de la ciutat, les persones i l’evocació de cada lloc. Regina ens fa pensar sobre les dinàmiques que tenim a l’hora de passar pels llocs i això inclou la nostra pròpia fisicalitat i essència. El cos és l’estructura en moviment i entitat expressiva que va creant una narrativa en evolució. L’Unicorn a Olot mostra a més a més una col·lecció de fotografia i vídeo sobre l’obra de Fiz i Horn. Al Museu dels Sants fins al 10 d’abril.

PÚBLIC PRESENT 24 HORES / ADA VILARÓ – Del divendres 01 a les 18.30 h al dissabte 02 a les 18.30 h- Passeig d’en Blai

Una dona de negre amb la mirada desperta s’està dreta el costat d’una cadira al capdamunt del passeig, al costat hi té una caixa de guixos i un cronòmetre. L’Ada abandona els objectes personals bàsics i estructurals per viure en societat: el DNI, mòbil, claus, cartera… I seu. Comença la performance que la mantindrà 24 hores en silenci a l’intempèrie amb el món per companyia. Només farà servir el seu cos, les pissarretes i els guixos per comunicar-se i fer saber les seves necessitats i impressions. I així mateix ho farem també nosaltres: amics, veïns, espectadors, passavolants… Performance que desprèn una entranyable complicitat i fragilitat, que fa acostar-nos a l’altre. Per fer-li companyia, creant un punt de trobada inesperat propiciat per l’artista, que fa reflexionar sobre les nostres pulsions davant de l’altre, i que sorprèn per la seva capacitat immediata de crear empatia i solidaritat com a societat.

LA DONA DEL SAC – LABUENA COMPAÑÍA. DISSABTE 02 – (12 h i 17 h)
Quins són els pesos que carreguen les dones d’avui en dia? David Franch i Arantza López, membres de la Labuena Compañía, ens ho fan plantejar i ens ho mostren amb fisicalitat i reflexió. En aquesta peça han comptat també amb el treball de la vídeo-creadora Vanessa Farré i de totes aquelles dones garrotxines i anònimes que els hi ha fet arribar els seus textos. Una instal·lació amb els sacs negres carregats, els escrits i un vídeo dins l’entrada de Can Trincheria; lloc de sortida també de la performance. On s’ens il·lustra la proposta, 100Kg repartits dins dels sacs que evidencien com en són de difícils ara i aquí la feina, la sexualitat, la política, la família… per a totes elles. La dona farà un recorregut pels carrers amb tot aquest pes a sobre. E pur si muove!
MOLAR – QUIM BIGAS – Plaça del Teatre (20h)

Aquest noi de físic robust, explosiu i nerviós, aconsegueix arrancar el moviment del poble embadalit que s’infla d’entusiasme gràcies a ell. En Quim és el triomf de la valentia, de la generositat, i balla a cops, encenent l’espasme i l’alegria, tot fent moure col·lateralment els nostres cossos colpejats pels decibels. I com que en Quim mola, transmet vitalitat per tot el cos, sap molt bé que un lloc on trobar perles incitadores és la trituradora del Youtube i aquí va una clau d’èxit gairebé garantida la música i coreogràfia de Mark Ronson-Uptown Funk ft. Bruno Mars. A aquesta s’hi sumem anuncis per fer desaparèixer taques que ens porten directament al Nirvana i definicions i excepcions a grapats del diccionari de la llengua espanyola sobre felicitat i molar. La proposta guanyadora de la Caravana de Tràilers del 2015 està en evolució, ja que la mateixa experiència de l’espectador la modifica i fa que evolucioni. En Quim la genera – l’ escolta – la gesta – la condueix, i sobretot s’hi compromet, donant cos a l’explosió vital que desprèn i es desprèn. Molar anirà a Tàrrega i girarà per molts més llocs. Si de debò voleu ser una estona feliços apropeu-vos a aquest míssil energètic i alliberador.

DISSABTE 02 D’ABRIL

CARAVANA DE TRÀILERS – GRUA – Els Catòlics (12:30h)
Ingenus o despistats alguns esperàvem enfilar-nos dins d’un tràiler i veure dansa, però no! No va de camions… La Caravana de Tràilers són un seguit de fragments de propostes d’una durada més llarga, que gràcies el grup GRUA tenen la possibilitat d’exhibir-se durant cinc estrictes minuts (a toc de pito) i de tots ells sortir-ne un guanyador escollit pel públic que participarà en l’edició de l’any vinent del Sismògraf. Però anem per parts qui són els grua? GRUA (Grup de Recerca d’Universos Artístics) és un col·lectiu format pels artistes Pere Faura, Claudia Solwat i Anna Rubirola. Que amb la voluntat de donar lloc i capacitat d’exhibir-se a nous creadors, contextos i formes d’exhibició artística, possibiliten amb la caravana un punt d’exhibició i d’intercanvi. Si no fos gràcies a aquesta brillant idea, seria molt difícil que poguessin ser visibles i tenir ressò. Així doncs, creadors, programadors, agents, col·lectius i públic… una assistència desbordada i entregada, hem compartit aquests Tràilers. Conduïts per l’esplèndid, divertit i bilingüe showman Pere Faura hem pogut veure al Teatre dels Catòlics, a la Sala d’exposicions i a la Plaça de la Pia Almoina un total de 6 propostes d’allò més eclèctiques. Raquel Gualtero: Brut, Laura Alcalá: Call me Jero, Emma Villavecchia: Vicariously Vital, Montón de Trigo y Paja: Wimbledon o la gran desilusión, Laila Tafur: Monstruo, i Jorge Albuerne amb Nomarramon han sigut els escollits d’enguany. La gran triomfadora, després d’un recompte llarg i un clam a l’honestedat i no a l’amiguisme fet per part del mestre de cerimònies, ha estat Laila Tafur amb el seu Monstruo, on aquesta delicada ballarina es deixa posseir per la hilarant expressivitat del cant operístic. L’any que vinent podrem veure la bèstia tota sencera.

NATACIÓ SINCRONITZADA / SINCRO MATARÓ (16.30 h)
Club Natació Olot
I si no n’hi hagués prou de moure’ns fora de l’aigua, ens hem tirat també a la piscina, immersió el Club Natació Olot per veure una mostra de natació sincronitzada, quina millor representació de l’esteticisme ballat que aquestes sirenes de proximitat? Papàs, mamàs, famílies, gent Pro, gent Art, gent! Excitació i crits d’ànim constants…I un, dos, tres…Splash! Qui no s’ha sentit mai fascinat per les elucubracions i virtuosisme d’aquests cossos dibuixant dins l’aigua? Esport-dansa-art i remolins.

UNDOSTRESUNDOS / ALBERT QUESADA-ZOLTÁN VAKULYA (19 h) Sala El Torín

A la Sala Torín sota l’Arxiu Municipal hem vist un prodigi dialogat, amb tots nosaltres a quatre bandes de testimonis. L’Albert Quesada i el Zoltán Vakulya, acompanyats pel quejío flamenco fragmentat apareixent i desapareixent, han ritualitzat una relació preciosista i delicada. Aquests dos homes s’estimen, s’escolten, i entreguen cos i ànima en un preciós pas à deux que fa rendir-nos per la seva: intensa, delicada i compromesa relació. Era impressionant respirar a l’uníson dins el silenci de la sala, admirar el traç dels laments que ballàven i caragolàven aquests homes tacats de negre i daurat. Sentit, ritme, respiració, abandonar-se a l’altra tot sostenint-li amb les dues mans el cap, el cos, el pes. Sostenir amb cura a un públic atent: a tots nosaltres. Tot allò que costa tant i tant de veure i trobar.

Cal dir que el Sismògraf va encara més enllà, tot d’altres activitats paral·leles conformen una realitat Off amb nom d’allò més suggerent: Sismoffgraf. Durant tot aquests dies, especialment el dissabte, s’han portat a terme per tota la ciutat balls, mostres, xerrades, master class, encontres… Un dels molts exemples seria l’Up-ducció on en un racó a la plaça del Teatre, el públic ha pogut escollir els seus vinils preferits, punxar-los i deixar-se anar.
Estem cansats, però fa il.lusió imaginar des d’ara mateix, tornar pujar aquí dalt per ballar l’any que ve.

…Bé pots ballar si no tens pa i botifarra,
bé pots ballar si no tens per manducar.
Ara ve Sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol,
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació