Somnis d’actriu per quadruplicat

La Sala Atrium recupera un muntatge estrenat en aquest mateix espai l’any 2013 i que després va trobar aixopluc al Teatre Lliure. De quan somiava, escrita i dirigida per Jordi Prat i Coll –que alterna a l’Atrium aquest espectacle amb Guillermotta–, multiplica per quatre el retrat intimista d’una actriu en crisi.

“És la meva vida, tan real que la visc i la somio”. Parlar d’un mateix genera endorfines i produeix plaer, però de portes endins l’ego s’intensifica i es multiplica. Per això resulta tot un encert que l’autor hagi decidit amplificar el paisatge interior del personatge a través de la seva representació per quadruplicat. Màrcia Cisteró, Berta Giraut, Mireia Piferrer i Fiona Rycroft interpreten a quatre bandes una actriu que es troba a l’atur i acumula desenganys a dojo. Amb quatre tauletes com a única presència objectual i un fons empaperat de flors com a marc per a una interioritat desfermada, les quatre intèrprets es possessionen de l’espai amb les rèpliques racionades i una forta –i compartida– personalitat escènica. Una dicció gairebé cantada marca a la perfecció el ritme i les pauses d’un text tendre i enginyós que s’amanirà amb divertits intervals musicals on les actrius cantaran èxits eurovisius del passat.

La “xutada eurovisiva” amb què el personatge es fa passar les penes o les emmarca, refugi gairebé inconfessable, recorre melodies i lletres de Mocedades, Karina i Azúcar Moreno. En els moments més baixos, però, la nostra protagonista múltiple s’enfonsa amb la barca de Remedios Amaya, l’única –amb aquells mítics “0 points”– que està a l’altura del seu ego desmantellat. La quàdruple actriu es deixa emportar pel somieig, que d’altra banda no es veu interromput ni pel dring d’un miserable like a Facebook. L’expressió “haver d’inventar-se la tarda” remet als esforços imaginatius que esmerça per empènyer els dies.

El gust per la narració oral de vocació biogràfica i autoexplicativa es relaciona amb les batalletes de l’avi i també amb la llegenda, difamatòria o minimitzada –depenent de la font–, de l’esquerpa, somnàmbula i mediúmica tieta Xaviera. Però l’actriu va més enllà de l’oralitat i troba en l’escriptura un altre mètode escapista; al capdavall, “de la vida no en queda res més que lletra llegida”. Dels contes breus o microrelats que escriu a raig ens n’explica quatre amb prou entitat, com “La nena que tenia sis dits” i “La nena que volia volar” –amb un àngel de la guarda psicodèlic–. Accedirem també a una freqüència mental més estripada o borda, l’altra banda d’un mirall molt esquerdat on habiten les quatre bessones –“cabrones”– de Copi i on assistirem a la transformació de quatre espinguets simpàtics i esvalotats en criatures sinistrament renegaires i trash.

El text s’ha vist lleugeríssimament actualitzat a través d’inclusions de termes com ghosting o referències a motius com la pistola d’Alec Baldwin. I segueix mantenint les pensades ocurrents, marca de la casa, i el gust per les metàfores i símils portats al límit, com aquella avariada “catenària de la comunicació” en una relació que és com un tren aturat. Resulta graciós també que, presumint d’estudis d’història antiga, la protagonista digui que torna a casa “com qui torna d’Adrianòpolis”. El multipersonatge expressa el gust per les converses alienes o, més aviat, per la seva cantarella, i es diria que l’autor sovint tria els mots per la seva sonoritat. L’espectacle, que desplega un amor inequívoc per les paraules i per les actrius –meravelloses totes quatre–, acaba amb un carpe diem d’aquells que no enganya ningú i ens alegra el dia.