Somiar tan fort fa mal

Escoltar Sunday Morning en mode loop pot fer mal. Que algú et convidi a cafè perquè sí pot fer mal. Que et posi de bon humor veure dos cotxes iguals aparcats junts pot fer mal. Que els elefants enterrin els seus morts pot fer mal. Fumar quan fa un fred hivernal pot fer mal. Veure com algú que t’estimes riu amb la boca plena pot fer mal. “Però què collons és viure, si viure no et mata?”.

Ja es deia a FiraTàrrega 2015 que Wasted dels Íntims Produccions tenia alguna cosa molt especial. El director del muntatge, Iván Morales, ens va deixar ben enamorats i enamorades fa anys amb Sé de un lugar. Ara la història ha canviat, però té cert regust a suïcida romàntic que de tant en tant baixa a les tenebres. Són tres amics –l’Edu, la Carlota i en Dani- que es troben a l’arbre d’un amic que va morir fa deu anys. El pes del temps entristeix perquè esborra, deforma i enganya.

“Estimar algú és una feinada”, com ho és també treure’s la culpa de sobre. Quin camí és el millor? Com saber quina decisió serà la més encertada? D’això, i que els arbres són magnífics perquè canvien quatre cops l’any, és del que ens parla Wasted. Si hagués de resumir l’essència de l’espectacle, diria que és un acte d’intimitat, com ho és el bon teatre. La Sala de Dalt de la Beckett es transforma d’una manera minimalista i ens mostra els diferents colors d’una nit “eterna i massa curta”. El millor de tot és tenir a dos pams la mirada continguda del Dani (Oriol Esquerda), les cabòries de la Carlota (Sandra Pujol) i les ballarugues contagioses de l’Edu (Xavier Teixidó).

Escrit per la rapsoda, dramaturga i músic britànica Kate Tempest, Wasted és un text que per primera vegada ha sortit de Gran Bretanya i diferent al muntatge original. Com a peça, és un text que funciona sol perquè el motor no està en el que es diu sinó des d’on es diu. Tot i que la traducció de Martí Sales sigui un clar trasllat del món londinenc al lleidatà, amb algunes referències millors que altres (Oh Happy Day, Bárcenas…), Tempest està amb nosaltres a dins de la sala.

La manera de parlar no és convencional. El flow dels moments corals provoquen ganes d’anotar-te tots els hits verbals que llencen i sumar-te a la festa. La veu i el cos estan molt ben articulats, es nota el treball de la companyia juntament amb Pau Llonch d’At Versaris i Pablo Molinero i David Climent de Los Corderos. A tot això, s’ha de remarcar el poder de la música (d’Ilia Mayer), que no és un mer acompanyament sinó una autèntica mescla que se’ns grava a la pell.

A la sortida de l’estrena, algú pregunta què vol dir la paraula wasted. Segons l’Urban Dicionary estar wasted significa “to be EXTREMELY intoxicated from the use of alcohol or drugs”. Encara que somiar tan fort faci mal, més val apujar el volum de la música, pujar al pòdium i jugar la partida. Aquestes ressaques són sempre diferents.