Simfonia profana a la Sala Gran

El muntatge és, en conclusió, l’espectacle que s’esperava de la nova etapa del Teatre Nacional de Catalunya

L’Hort de les Oliveres és un text ambiciós, no només per la dificultat intertextual que presenta, sinó també per la duresa de la denúncia envers la mala gestió —individual i col·lectiva— d’allò que entenem per pàtria cultural. Narcís Comadira se serveix d’aquesta cultura occidental per escriure el llibret d’una òpera cristiana que, malauradament, per excés de localisme, es queda en l’anècdota; les explicacions reiterades sobre la Catalunya traïda són innecessàries en un text que per ell mateix ja metaforitza la nostra situació.

L'Hort de les Oliveres de Narcís Comadira | © TNC

I com s’expressa? Amb els deutes que la societat contemporània té amb la cultura europea: el perfum revolucionari de Txèkhov, les expansions hamletianes — l’únic element textual desaforat— i la litúrgia cristiana que Xavier Albertí ha sabut reinterpretar d’una manera excel·lent en un muntatge sorprentment similar a les composicions simfòniques més recents de Calixto Bieito (recordem Voices, Forests, Dunkle nacht der Seele a München, o De rerum natura a Basel).

Albertí arrisca escènicament per redimensionar un text que no defuig el convencionalisme contemporani (sexualitat, concepció empresarial de la cultura, etc.) però que interessa per l’actualització que fa respecte de la litúrgia cristiana —hi veiem Jesús, és clar, però molt més interessants penso que són les reelaboracions de la mare, una figura a cavall entre Bernhard i l’esperança de les tres germanes txekhovianes, i l’antiga promesa, que no deixa de ser una resignada i alhora esperançada Maria Magdalena.

És al subtítol del text, Una òpera de Catalunya, que Albertí s’agafa a l’hora d’establir el joc escènic, establert a partir d’una comicitat exacerbada estretament vinculada amb la plasticitat dels espectacles de Carles Santos, ben present en l’execució de les molt ben triades peces musicals amb les quals el director s’acosta, més que a l’òpera, al gènere de l’oratori —profà, és clar.

El director fa un treball d’orfebreria escènica amb els actors, cadascú al seu lloc, participants actius del to humorístic proposat sense bandejar però la profunditat dels seus personatges, un dramatisme que només és excessiu en la figura de Guillem. Rubèn de Eguía té moments memorables —si bé cap arriba al nivell del monòleg d’Angeleta, una exhibició fugaç que Albertí regala a Mont Plans—, però el personatge se l’endú cap a l’excessiva transcendència cristiana deixant massa palesa la “lenta cocció” del xai que és.

El muntatge és, en conclusió, l’espectacle que s’esperava de la nova etapa del Teatre Nacional de Catalunya: una exhibició cultural de primer nivell que ens mostra la paradoxa de la nostra societat —la venda del patrimoni cultural per a la supervivència del poble, denúncia que Toni Gomila ja feia a Acorar— amb una escenificació en consonància amb l’espectacularitat escènica europea tot reivindicant alhora, penso, la tasca d’alguns dels nostres creadors més il·lustres.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació