Si no t’hagués conegut

L’editorial Comanegra i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona publiquen Si no t’hagués conegut, el text teatral de Sergi Belbel que es va transformar en la sèrie del mateix títol que es va emetre aquesta temporada a TV3. Reproduïm a continuació el pròleg que ha escrit l’actor i dramaturg surienc Roc Esquius, un dels deixebles actuals de Sergi Belbel.

He escrit una nova obra de teatre. Amb aquestes paraules entrava a la meva vida aquesta peça d’amor transtemporal. No feia tant que ens coneixíem i, quan un pensa en el Sergi Belbel en la intimitat de la desconeixença, com a mínim jo, pensa en totes les obres que ha escrit, en tot el llegat teatral que duu a les espatlles, que sempre s’està fent una obra seva en alguna part del món. Quan, a més, es té la sort d’acostar-s’hi personalment, l’energia que desprèn i la generositat escènica que ofereix des d’absolutament tots els angles és fàcil que ens sobrepassin. És raonable que puguem pensar que hi ha algun truc, però, de moment, aviso, no conec ningú que l’hagi trobat.

Feia set anys que no n’escrivia cap, d’obra. D’entrada pot costar d’imaginar, pot sobtar aquest lapse de temps, considerant tot el que abans esmentava. Set és un número primer, una condició numèrica que sempre té al cap, com podrà veure tota lectora o tot lector atent de la seva obra i, encara que els números també tenen molt a veure amb Si no t’hagués conegut, no és aquest l’accent que m’agradaria donar-hi, sinó el del número com a quantitat. Només que no podia avançar sense fer jo també el meu petit homenatge als números, o a la curta distància que hi té ell, home de lletres, home de números, home que els dissol en un mateix relat. Potser li fascinen els números primers per la seva indivisibilitat, com cada relat que escriu, indivisible ja en la seva essència, bell per ser indivisible. De mica en mica i dia a dia, he anat entenent la quantitat de temps que vol dir set anys sense escriure teatre per a algú com el Sergi i, de mica en mica i dia a dia, veig com aquest temps, aquest broll que s’ha anat fent gran dins seu, ha sortit amb força en aquesta primera peça després de… la pausa. Necessitat potser és la paraula que uneix cada un d’aquests dies sense teclejar amb cada una de les lletres teclejades. I no em refereixo a una necessitat seva, sempre tan difícil de dilucidar quan la necessitat es pot barrejar tan bé amb l’amor i el gaudi pel propi ofici, sinó a la necessitat per si mateixa. L’obra parla de la necessitat. Potser l’obra és la necessitat, la necessitat en la seva indivisibilitat.

Veniu un dia, que la llegiré per veure com sona. I vam anar-hi, com ja sospitareu o sabreu, uns oients afortunats. Un vespre d’estiu, al seu estudi: una taula llarga, llibres, obres de teatre, un flexo de llum càlida, una finestra i nervis com a escenografia. Un vas i una gerra d’aigua com a utillatge. Ell com a únic actor de tota la peça. L’obra impresa, al centre del cantó curt de la taula, on ell estava assegut. Un bon grapat de fulls, immaculats, posats l’un sobre l’altre sense que cap que no fos el de dalt mostrés ni un sol mil·límetre que no en fos la vora, esperant el seu torn per ser agitats en els pròxims minuts. Esperant ser motor. Nervis. Una breu introducció. Bé, una introducció. La necessària per posar-nos a to, no pas res de context, totalment innecessari en les seves obres, que s’expliquen per si soles, sinó una espècie de litúrgia, una preparació emocional per fer-nos anar al teatre, per donar-nos la benvinguda a l’obra, perquè acabéssim d’acomodar-nos a l’espai, oloréssim les butaques del teatre i notéssim com s’apaguen els llums mentre una platea plena es troba expectant, esperant il·lusionada que una nova història passi davant seu. Ja érem allà, ningú com ell, home de teatre per naturalesa, t’hi porta tan ràpid. Estàvem preparats per escoltar, per sentir. I totes les mirades van anar cap a la primera plana. Tot i que només ell la podia llegir.

Si no t’hagués conegut. Fantasia romàntica quàntica en onze escenes i un epíleg. Bé, això ja ens situava a tots en el clàssic gènere teatral de la fantasia romàntica quàntica. Cap ull va quedar al damunt dels fulls, només mirades buscant si tothom havia entès el mateix. I sí. I aquí he de parar perquè aquest «i sí» és el fonament de tota l’obra, amb el «sí» amb accent però també sense. L’«i si» sense accent es veu al cap de poc de començar l’obra, de la mateixa manera que pot ubicar-se al títol de la peça, convertint-se en la pregunta que mou l’obra. L’«i sí» amb accent, un cop l’has acabada, vista o escoltada, just en el mateix moment que entens que el gènere fantàstic romàntic quàntic és el més pertinent per explicar l’obra i per entendre-la. Però no vull fer un pròleg quàntic. Comença la lectura. Només deixeu-me mencionar «onze escenes i un epíleg». Onze, número primer.

Escena 1. 2017. Pis en una gran ciutat. Nit. L’Eduard llegeix. L’Elisa entra per una porta interior. Ell no sembla adonar-se de la seva presència. Elisa: Eduard. L’Eduard aixeca la vista del que llegeix i mira l’Elisa. Eduard: Sí? Elisa: Has dit bona nit als nens? Eduard: Fa estona.

Pausa. Silenci. Un moment d’immobilitat. Com si passés un àngel. El que va passar a continuació és el que, estimats lectors o lectores, desitjaria que també us passés. És cert que no tindreu l’autor llegint-vos l’obra apassionadament —si en teniu l’oportunitat, atureu ara mateix la lectura i lluiteu per aquesta opció!—, però el text està escrit amb tanta clarividència i astúcia que és difícil que les paraules impreses no us duguin a l’emoció que ell volia expressar. Cada una d’aquestes paraules sembla haver estat esperant cada un d’aquests set anys per ser posada allà, a la justa posició entre les seves companyes, per deixar anar tot el seu significat a favor de la història que s’està explicant. O històries… Recordeu allò de quàntic? No us hi atabaleu, no cal saber fer ni una multiplicació per entendre la totalitat del text, però, quan l’haureu acabat, sabreu per què és quàntic. Matemàtica gratuïta. I de la mateixa manera que passa amb el seu text parlat, la lectora o el lector també podrà gaudir de les acotacions austeres, però de gran precisió emotiva, que utilitza per explicar cada una de les emocions i sospirs que prefereix lliurar a la interpretació abans que a la paraula dita.

L’Eduard està tot sol al sofà, estirat cap per avall. Així, sense solució de continuïtat arribem a… S’acabava la primera de les onze escenes i, sense mirar-nos, sense tocar-nos, érem tots en comunió, tots en aquesta preciosa història d’amor de l’Elisa i l’Eduard, tocats per cada un dels detalls, però sobretot per la seva entrega i, cada vegada més, per la necessitat. Una necessitat nostra de més pàgines, de més lluita, de més trobades, de més vida, de més temps, de més «i si», de més «i sí», de més. I, escena a escena, vam viatjar de la mà de tots dos, acompanyats a voltes per l’Òscar i la 13 Clara (memorable i magnífica parella d’amics) i sempre, sempre, d’amor, romanticisme i sí: física quàntica. Insisteixo, ella et troba a tu, sense números, o amb números primers disfressats de lletres en harmonia, que durant onze escenes ens van fer emocionar, riure, cridar —sí, va haver-hi crits— i deixar una pausa necessària després de les últimes paraules, que no tinc la més mínima intenció de revelar abans d’hora, per molt quàntic que sigui tot plegat. Potser l’estona de silenci va ser un pèl llarga per a ell.

Què!? Ens mirava expectant, amb el pudor de qui ha ensenyat una cosa molt íntima, que ha estat posant veu i emoció a unes paraules molt sentides que ell mateix havia escrit en la intimitat del seu estudi, quan l’única companyia era el flexo i el soroll musical de les tecles, ignorants del seu propòsit. Expectant perquè la seva obra encara podia ser qualsevol cosa, com un nadó que neix amb tot l’adn ja configurat, però sense saber com s’expressarà, com interaccionarà amb el món; amb tota la teva estima, perquè és teu, però sense saber discernir del tot com serà per a aquells que encara no hi tenen cap relació, si el veuran tal com el veus tu, o no. Per a nosaltres va ser un temps necessari per posar en ordre totes les emocions, per tornar de la muntanya russa per la qual ens havia conduït, per aterrar al món i tornar a parlar amb una mínima dignitat i coherència. Qui sap si va ser mig minut, deu segons o dos, segurament per a tots va ser diferent i per a ell va ser més. Potser anys. El que sí que sabem és que l’aplaudiment posterior va ser enormement més gran que el silenci que el va precedir i que ningú va poder restar a la cadira sense anar-lo a abraçar. Aquell estudi que s’havia transformat en un teatre i havia anat mutant sense parar d’espai en espai durant el transcurs de 14 l’obra ara era un petit temple d’eufòria, llàgrimes i orgull. I, de cop, com ja he avançat en un principi, vam ser conscients de tot el que explicava l’obra, de tot el que significava i de la seva humanitat. Vam ser feliços.

M’agradaria fer-ne una sèrie. Ens ho va confessar un cop vista la resposta, aquí no hi va haver física quàntica possible: només sís gegants sortint de nosaltres, amb un accent enorme a cadascun d’ells. De teatre a televisió, de fantasia a ciència-ficció, d’història meravellosa a història meravellosa. I amb l’immens plaer d’acompanyar-lo en aquest canvi d’univers, juntament amb la Cristina Clemente. De pensar i redefinir la vida i la passió de l’Elisa i l’Eduard. I de quedar-ne summament contents. Una sèrie que neix del llibret que teniu a les mans, que neix de set anys d’històries acumulades dins seu, que neixen d’una trajectòria teatral i vital i de centenars d’històries anteriors que ho connecten tot plegat en una història que s’explica de la mateixa manera, amb fletxes endavant i endarrere, on tot té un sentit passat o futur i on el silenci mai és silenci, sinó temps de germinació d’un autor absolutament integrat en l’ecosistema teatral i humà present, passat i futur que no només entén, sinó que plasma en paraules i hi treballa activament en actes.

Si no t’hagués conegut és la primera obra que he pogut escoltar directament d’ell i ja només per això sempre serà especial per a mi. Però el que més m’emociona d’aquest títol no és poder-me plantejar què passaria si no l’hagués conegut per tenir la immensa sort d’entortolligar les nostres vides tant humanament com teatralment d’una manera que em permet aprendre milions de coses 15 simultàniament, quànticament. No m’ho puc plantejar perquè no en vull conèixer la resposta. Aquesta és potser la seva valentia més gran, la seva aposta, el camí d’aquesta obra: posar-vos al davant una persona de qui mai desitjaríeu fer-vos aquesta pregunta, ja se la fa ell per vosaltres i, lletra a lletra, va desgranant totes les respostes, altra vegada, quàntiques.