Shakespeare: el món, una taula

Muntant, remuntant, versionant o fent servir Shakespeare, ja havíem vist de tot. El que ens faltava era veure Hamlet convertit en un tinter. Els anglesos Forced Entertainment han revisat tota la seva obra, i n’han muntat una marató artesanal i de butxaca, parant una taula amb uns quants objectes casolans.

A Gran Bretanya, cada generació de gent del teatre s’enfronta amb el repte de la posada en escena de Shakespeare. Peter Brook va posar cap per avall l’obra del bard des dels anys quaranta, per desencotillar-la i fer-la atractiva al públic del moment. I Brook també ha afirmat (a l’assaig The quality of mercy, del 2013) que no valen idees preconcebudes ni conceptes massa pesats, a l’hora d’emprendre l’aventura teatral. Tot això ho diem per contextualitzar una mica el que han fet els Forced Entertainment: és tota una provocació, però segons com es miri la proposta entra en la tradició de repensar i reposar els clàssics. I com ha dit el director del grup, Tim Etchells, ho han fet de manera que han aconseguit “esquivar la bala” de Shakespeare. Com?

La maratoniana Complete Works: Table top Shakespeare va ser estrenada el 2015 al festival Foreign Affairs de Berlín, i ara l’hem vist al Lliure de Gràcia, del 4 al 9 d’abril. Cada dia sis peces, fins a un total de trenta-sis. La proposta presenta els textos de Shakespeare en versions de butxaca de cinquanta minuts de durada cadascuna. El format és singular, el del contacontes i el teatret d’objectes casolans, amb un narrador que sobre una taula va manipulant pots de confitura, piles, ampolles de cervesa, esprais, martells, fruites, encenedors, setrills i un llarguíssim etcètera d’encarnacions dels personatges de cada obra. És així com els FE s’aparten a la vegada de la seva línia de treball i del mateix concepte d’interpretació teatral tradicional. Ara ni representen, ni mostren, ni interpreten: expliquen coses.

Aquestes Complete Works proposen doncs un dispositiu semblant al del teatre de titelles, però amb uns objectes que menen cap a resultats hilarants i rars, low cost, en principi aliens a les convencions teatrals, tot i que de mica en mica veurem que no tant. Ells ho relacionen també amb els tutorials d’internet, amb els programes de cuina, amb els ventrílocs, i amb certa sensació nostàlgica o melancòlica, donat el “silenci” inert dels objectes. Caldria afegir que aquesta logística i l’organització de l’esdeveniment teatral té un paral·lelisme amb la serialitat televisiva. El que s’està fent aquí és mostrar una sèrie de plots, de guions i successió d’accions, defugint i fins i tot boicotejant la gran posada en escena (l’operació va tenir en el seu inici una retransmissió online).

Per veure una bona obra dels Forced Entertainment seríem capaços de recórrer no deu milles, sinó les que fes falta, i fins i tot d’agafar un Ryanair sense suplements i un Airbnb al racó més llefiscós. Els havíem vist per primera vegada amb l’esplènida, barroca i postmoderna Bloody Mess (el 2005 al Mercat de les Flors), un autèntic desori, i més tard amb la performance Spectacular (el 2011 a l’Inn Motion), tota una tesi sobre les expectatives del públic i els tòpics i els límits dels escenaris. Són uns cracs, l’equivalent performatiu dels Young British Artists (de Hirst, Emin i companyia). A ells els agrada jugar amb els límits, però sempre des de l’altra banda de la ratlla (quan ja l’han depassada), i els encanta la contundència, però sempre que aquesta no dugui a l’audiència a la satisfacció, a l’acompliment dels objectius.

Així que en treballar amb Shakespeare l’objectiu dels FE deu ser el de dur a terme un exercici de blasfèmia i d’heretgia, de sostracció i de despullament, per presentar un teatre pelat, jivaritzat, reduït a l’esquelet. És a dir: reduir l’”inventor d’allò humà” (que deia Bloom) a guionista de fulletó; convertir els seus personatges de psicologia complexa (tots ells, sigui quina sigui l’estrat i condició, perfilats “com monarques”) en objectes simples executors d’accions elementals; i la lírica excelsa, èpica i íntima, humana i divina, reduïda a frases improvisades i utilitàries dels performers-contacontes. Vist així, aquest Table Top Shakespeare posa el bard de genolls. Fan una mica com Marcel Duchamp amb l’urinari aquell, amb el que es pixava sobre les muses, l’acadèmia i la figuració. O com l’Albert Serra en convertir el Quixot en una peli gairebé muda, tot posant un freak banyolí en la pell del personatge principal de la literatura castellana. Els Forced Entertainment han clavat una bona puntada de peu als ous de Laurence Olivier.