Ser normal és avorrit

L’altre dia comentàvem amb un amic que la cartellera teatral barcelonina està plena de drames. I que, com deia Fangoria, ens fan falta comèdies, a la nostra vida. No tinc res en contra dels drames (al contrari, m’agraden i en consumeixo) però tal com van les coses, una trama blanca, simpàtica, tendra, fresca, senzilla, honesta, íntima, agradable i que desprengui i encomani bon rotllo a dojo no només no fa nosa sinó que és oxigen pels pulmons. Et voilà, arriba al Maldà l’espectacle Boira a les orelles.

Amb això no vull dir que Boira a les orelles sigui una comèdia. No pas. Però ara m’entendran. Aquest és un espectacle de creació col·lectiva, dirigit per Adrià Aubert, un homenatge que la companyia Els Pirates Teatre fa al seu escenògraf, Enric Romaní i Hernández, sord de naixement. Un tribut dels seus companys i companyes, la seva família artística i humana, que aixequen una obra en honor seu, per explicar qui és, què fa i, sobretot, com és. Una obra que traspua amor pels quatre costats. No em diran que no és bonic? Doncs ja està, ja m’han entès.

La proposta, que es podrà veure fins al 7 de febrer, ens parla de la sordesa i de com la nostra societat contempla les persones que tenen aquesta diversitat funcional. Amb dramatúrgia de la mateixa companyia i de Míriam Escurriola, en uns escadussers 75 minuts que passen volant, els i les també pirates Bernat Cot, Laura Pau i Lluna Pindado ens desgranen tot un món que, per a qui no tingui contacte amb persones sordes, és totalment ignot. En un to completament alegre –lluny de traumes i complexos, bravo!– es trenquen mites i prejudicis, s’aborden vies i maneres de comunicació i de convivència, es narren instints i històries de superació, normalització i acceptació, i es presenten (moments molt divertits) informacions didàctiques i pedagògiques sobre com funciona l’aparell auditiu i un tractat sobre els audiòfons que es poden adquirir al mercat. I per a posar el dit a la nafra (no tot ha de ser de color de rosa), es recorden acudits, mofes i actituds que qui més qui menys ha escoltat o presenciat –no direm participat, o sí– alguna vegada a la vida.

Boira a les orelles neix de les experiències viscudes de Romaní (Barcelona, 1984) en primera persona, sense que això converteixi l’obra en la seva biografia, encara que a voltes ho pugui semblar. L’espectacle es nodreix de projeccions audiovisuals que recullen entrevistes actuals a persones del seu entorn immediat (mare, germana bessona, germà gran, parella actual, parella de l’època universitària, professora de música, logopeda…), i de vídeos familiars de quan era menut. Però res d’això tindria sentit sense l’humor i l’alegria de Cot, Pau i Pindado, col·legues de la companyia que s’entreguen de cor perquè el tribut al seu amic arribi a bon port.

Aubert ha incorporat, a més, mascaretes a l’elenc. Una peça de roba a la qual ja ens hem acostumat però no (encara) com a indumentària a la funció.  En un recurs hàbil i original, utilitza l’attrezzo per fer un símil i explicar-nos la “sordesa severa”, aquesta “boira” que el protagonista descriu que percep quan no li arriben determinats sons. [Sense els aparells, Romaní només sent els sons més greus. De manera que quan era petit pensava que només els homes tenien veu, perquè el to agut de les dones no el percebia].

Aquesta vegada a l’escenògraf li han donat vacances, perquè l’escenari està pelat. Només unes enormes teles blanques tapen la foscor de les parets de la cambra del baró de Maldà, tret de dues obertures laterals, per on entren i surten els intèrprets. Menys és més, diuen. Només apareixen, puntualment, tres cadires i, al final, un piano, moment àlgid de l’espectacle. El mateix Romaní surt a escena, alt com un sant pau, i ens llegeix, tímid, una emotiva carta adreçada al seu fill: “Veuràs que tens un pare diferent (…) Els pares som igual de diferents”, li explica. I després, s’asseu a la banqueta del piano i ens regala una melodia. El trio d’intèrprets entona, llavors, el tema musical “Paraules”, que no sé per què fa que t’entri alguna cosa a l’ull.

Boira a les orelles és, segons diuen textualment Els Pirates, “una proposta teatral que vol arribar a les persones amb diversitat funcional, però també a tots aquells que hi convivim i, per sobre de tot, a tots aquells que no hi tenen relació. Transmetre el valor i la riquesa de la diversitat per millorar la manera com ens relacionem i com cuidem les persones del nostre entorn”. Diria que no cal afegir res més.