Sempre ens quedarà Mossbank Road

Recordeu les ganes de menjar-vos el món que teníeu amb divuit anys? I les amistats que us acompanyaven en els vostres designis? Les noies de Mossbank Road d’Amelia Bullmore parla d’aquest paradís perdut i de la pervivència de l’amistat com a refugi dels embats que ens depara la vida. Dirigida per Sílvia Munt, aquesta oda a l’amistat compta amb la complicitat de Marta Marco, Clara Segura i Cristina Genebat que la protagonitzaran en 8 i 9 de desembre al Teatre Municipal de Girona en el marc del Festival Temporada Alta.

Amelia Bullmore va escriure Di and Viv and Rose –títol original de Les noies de Mossbank Road– en veure, tot passejant pels carrers de Nova York, una noia que tenia unes cames idèntiques a una amiga seva. Aquesta senzilla relació de fets va incitar-la a plasmar en una obra de teatre les ganes de retrobar-se amb aquella amiga de joventut. Perquè, malgrat que els camins es separin, les amistats que es construeixen amb vint anys ens segueixen acompanyant a aquella etapa vital de la nostra vida i, de retruc, a l’essència d’allò que érem i que encara perviu en nosaltres. Per aquest motiu, Munt explica que en abordar l’amistat Les noies de Mossbank Road parla “irremeiablement de la vida […] la vida entesa com un camí” que, escenogràficament, s’ha plasmat en un escenari-carretera, on transcorren tots els anys de vida que separen les joves Di, Viv i Rose de les dones de 46 anys que acaben esdevenint al final del muntatge. Una carretera que vol senyalar la sensació de voler avançar vers el futur però alhora de seguir estretament lligat al passat. Un espai de canvi, ambivalent, que comença sent el pis d’estudiants de tres amigues que troben en l’amistat la família que deixen enrere, i va modulant de manera paral·lela als episodis vitals de les tres protagonistes, sense deixar de ser el refugi confortant d’un passat que endolceix les incerteses de la vida adulta. Amb un mural fet de guix i il·lusions van inscrivint la seva història perquè esdevingui material i, per tant, tangible, recuperable amb una sola mirada al passat.

El repte interpretatiu d’encarnar un personatge que en dues hores li passa tota la vida per davant no és a l’abast de tothom. “Per interpretar un personatge de divuit anys hem tingut la mirada fabulosa de la Sílvia, de buscar-los des de dins, des de la veritat, des d’aquesta vehemència” explica Marco. “En algun lloc de nosaltres queden els divuit anys, hi ha alguna cosa en tu, en la teva ànima, que segueix viu”, afegeix Genebat. I és que tot i tenir grans dosis de comèdia, l’obra s’erigeix sobre la dialèctica de l’amistat i l’efecte mirall que projecta sobre un mateix, “les persones que estan al teu costat quan vas decidir ‘ser tu’ són testimonis de la teva vida, et fan de mirall d’aquella que tu eres”, explica Genebat.

Carretera amunt, carretera avall, el muntatge s’estructura com un joc d’imatges dins i fora del temps, dins i fora del pis de Mossbank Road on tot va començar. Una idea cíclica, de retorn a l’arrel, que segons Munt s’explica per la determinació genètica amb la qual aterrem al món, “venim marcats de fàbrica […] els amics modifiquen però no canvien res”. Determinisme, doncs, per sobreviure a la vida, tal com explica Rose en un moment de l’obra: “la mort és horrible, però la mort és normal”.

Per Munt “viure és sobreviure, i quan abans ho encaixis, millor”. Supervivents d’un joc “gairebé epidèrmic, que et toca la pell” i que esdevé perillós amb el pas de les escenes, les tres veus que narren aquesta història ens parlen, en definitiva, de la vida; sense cap pretensió de veritat absoluta, tan sols traslladar el públic en aquell espai de complicitat, acarament i amor des d’on subsisteixen les amistats.

Podeu veure la programació del Festival Temporada Alta aquí.