Sàpiens: la humanitat sense futur

Roc Esquius ha sabut construir un text directe i sense ornamentacions, però alhora profund i amb dobles lectures.

Arribarà un dia que l’Homo Sapiens serà substituït pels Superhumans? Això s’ho pregunta Yuval Noah Harari a Sàpiens, un best-seller de fa sis anys dedicat a l’antropologia. De fet, aquest assaig fa un recorregut per la història de la humanitat i s’atreveix a dibuixar escenaris a mitjà i llarg termini. Què és el que passarà amb els humans? La Sala Flyhard agafa una de les teories que planteja l’autor –la dels superhumans– per portar en escena una narració còmica del que podrien viure les properes generacions de la nostra espècie. Sàpiens, de Roc Esquius, està dirigida per Sergi Belbel i compta amb Enric Cambray i Mireia Portas com a intèrprets.

Els fets que s’exposen fan agafar por. I és que resulta inevitable reflexionar sobre un dels dilemes existencials que proposa l’obra: els Homo Sapiens tenim, per dir-ho d’alguna manera, tot el poder. Malauradament, ho podem controlar absolutament tot. Però què passaria si un dia es capgira la situació i perdem aquest domini de l’entorn? Deixaríem de tenir la paella pel mànec i encetaríem una nova etapa en la qual abandonaríem la primera plaça de la jerarquia dels éssers vius -la de màxims depredadors- i quedaríem relegats en posicions més secundàries. Això reportaria una dosi d’humilitat que, tanmateix, per culpa de la nostra probable insensatesa i falta de voluntat d’entesa amb l’espècie que ens ha “superat”, podria comportar fins i tot la desaparició dels humans.

Sàpiens agafa alguns d’aquests elements existencials i els trasllada amb humor a la sala FlyHard. Però si hem d’atribuir a algú l’ànima d’aquest projecte i el bon resultat final és a Roc Esquius, l’autor de l’obra. Ha sabut construir un text directe i sense ornamentacions, però alhora profund i amb dobles lectures. Un equilibri perfecte i gens fàcil d’aconseguir, però ell ho ha fet.

Es fa difícil parlar de l’obra sense explicar més coses del compte, però sí que es pot dir que parteix de la visita de la Marga Coll al despatx del conseller de Salut Valentí Muntaner, moment en el qual ella li voldrà fer una proposta que el deixarà astorat. Tota la primera escena gira al voltant de la conversa entre ells dos. No cal dir que la resta del relat també estarà marcada per la proposta de la Marga.

Què podem fer amb tot el poder que tenim els humans? L’estem exercint amb dignitat i responsabilitat, o només hem sabut trepitjar a les altres espècies i el medi ambient? Doncs ara la truita es gira, i de quina manera. Els humans ens hem cregut déus i, fins i tot, mai ens hem plantejat la possibilitat que siguem superats. A Sàpiens es poden veure amb claredat i solvència aquestes reflexions sobre el que som avui i com afrontaríem un hipotètic canvi de paradigma.

Mireia Portas executa el seu personatge amb molta versemblança; és fàcil de creure’l. Enric Cambray, per la seva banda, dota d’excessiva sobreactuació a la seva interpretació. Això és un desencert i provoca un distanciament amb l’espectador; cada actor desplega un registre d’actuació molt diferent, i fa que el resultat final no quedi massa ben quallat ni equilibrat. Sí que cal una menció especial l’habilitat de Cambray per imitar comportaments humans en la segona meitat de l’obra.

Sàpiens està feta amb gust i ha procurat aprofitar tot l’espai de la sala al màxim, i això és un plaer de veure. A banda dels personatges principals, els actors interpreten altres papers secundaris que, precisament, ofereixen dinamisme a l’obra. D’altra banda, el joc d’il·luminació i sonor per retratar el pas del temps i de l’acció és molt satisfactori. Tot plegat serveix per potenciar el gènere de ciència-ficció que predomina en l’obra. Tot i així, cal tenir en compte que planteja elements que ara semblen impossibles però que en un futur poden ser reals.

Al marxar de la sala, sento comentaris d’assistents dient que s’ho han passat bé –i me n’alegro-, però també espero que, sota la superfície de l’humor, el públic cavi una mica i arribi al moll de l’os. Els humans ens hem instal·lat en l’autocomplaença i fem el que volem, però ni així som feliços. I, com diria Noah Harari, ¿hi ha res més perillós que uns déus insatisfets i irresponsables que no saben què volen?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació