Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Rosa Renom for President!

El president és un recital interpretatiu de Rosa Renom, reina absoluta de la funció, que ja podem anomenar com les grans. Visca la Renom!

Carme Portaceli dirigeix al TNC El president, de Thomas Bernhard, un muntatge que ha rebut una pluja d’elogis de la crítica, tant per la direcció com per la interpretació. Avui divendres 14 de novembre se celebra un col·loqui #postfunció després de la representació, amb la directora Carme Portaceli,  Miguel Sáenz, traductor al castellà de Bernhard, i Bernat Puigtobella, traductor d’El president al català. Per info i reserves, feu clic aquí. 

Rosa Renom és la presidenta

Tarda de diumenge. Ni més ni menys que de 9N. Platea de la Sala Tallers amb un alt percentatge de iaies, tietes i teresines. Cabells crepats a dojo. Noms de la vetllada: Thomas Bernhard, Carme Portaceli, Rosa Renom i Francesc Orella. Dues hores d’espectacle, amb algunes desercions incloses. I una protagonista indiscutible i absoluta: la Renom.

Hem anat a la Sala Tallers amb moltes ganes, i n’hem sortit molt contents, extasiats pel verb precís, la mala llet i les punyalades de Thomas Bernhard, i simplement meravellats per la interpretació de Rosa Renom. El president és un muntatge que aconsegueix que el bombardeig de diatribes, màximes i proclames de Bernhard ens arribi de forma natural, tot i l’artificiositat del text i de la pròpia posada en escena. Carme Portaceli ha sabut convertir aquesta peça, que no deixen de ser dos llarguíssims i immensos monòlegs (el de la primera dama i el del president) en un muntatge que, tot i la seva dificultat, ens entra al cos i al cap de manera fàcil i orgànica.

Però comencem pel començament. Qui hauria de rebre una pluja de clavells vermells en acabar cada funció és Rosa Renom, que domina l’escena i ens té ben hipnotitzats durant tota tota l’hora que dura el seu monòleg. Renom diu el seu text, dóna ordres, es maquilla i fa el que calgui amb una força, un magnetisme i una energia electritzants. El seu personatge i la opció de direcció no és en absolut quelcom fàcil, i l’actriu sabadellenca se’n surt amb nota, oferint un recital interpretatiu que mereix tots els premis i distincions possibles. Grotesca, sarcàstica, càustica (i àdhuc, patètica) la Renom passa a reclamar a partir d’ara l’article definit femení davant del seu cognom, com una de les grans del teatre català que és. Es necessita ser una gran actriu, molt generosa i especialment valenta, per sortir victoriosa d’aquest tour de force interpretatiu, un personatge odiós i desagradable, una dona que escup els seus pensaments com una metralladora desbocada, una dona el lema de la qual és “Ambició, odi, res més!”. I tot i així l’estimem. Amb la intestimable ajuda de Montse Pérez, la soferta assistenta que la suporta i la mortifica al mateix temps, Rosa Renom guanya un combat amb ella mateixa, aconseguint fins i tot crear una nova màscara del seu propi rostre (gràcies també a l’encertada il·luminació de Maria Domènech), una nova imatge d’una cara que hem vist massa vegades fent el paper de bleda assolellada, esposa comprensiva o filla obedient. Un personatge que només demostra un bri d’humanitat i tendresa quan recorda el seu gos mort, que té el seu mossèn particular com a guia espiritual i crossa metafísica i que reprova el seu marit per signar indults i amnisties nadalenques amb un “Ara no toca!”. Una Marta Ferrusola passada de revolucions, en definitiva. Montse Pérez, la minyona menyspreada i vexada per la seva senyora, sap trobar el punt just entre el clown i el naturalisme, i expressa moltes coses amb el seu silenci, les seves corredisses i els seus massatges.

A la segona part de l’espectacle, després d’un moment d’interacció entre el president i la seva dona, arriba el torn de Francesc Orella. No sabem si a la funció que vam veure no tenia el seu dia (que és ben possible) però no el vam acabar de veure tan bé com ens té acostumats. En el llarg monòleg amb la seva amant actriu (una desaprofitada Daniela Feixas, que es limita a fer d’espàrring del president) Orella diu bé el text, però mostra cert desmenjament que no sabem si va ser degut a la funció de diumenge tarda (i 9N) o a un públic molt fred format majoritàriament per espectadores crepades. El tercer bloc té lloc en un hotel de luxe a Estoril (Portugal) on el president s’escapa amb la seva amant per relaxar-se, i on dirigeix el seu monòleg al seu coronel i dos representants del poder portuguès (Josep Costa, Josep Julien i Sergi Misas), mentre la seva amant va i torna de les màquines escurabutxaques, gastant-se els diners del president i, per tant, dels soferts contribuents. Segueixen les diatribes de Bernhard contra els metges, els capellans o els actors (“Quin gran intèrpret hi ha que hagi estudiat art dramàtic?”) però en aquesta escena es fa difícil mantenir l’energia a l’escenari i l’atenció a la platea.

Francesc Orella i Daniela Freixas a 'El President' de Thomas Bernhard

Potser és que després del recital de Rosa Renom l’espectacle no pot fer altra cosa que baixar d’intensitat, i és una llàstima que un espectacle comenci tan bé i es vagi desinflant a mesura que avança. El text està farcit de perles sobre diversos i variats temes, com el teatre i la societat (“Torna el temps de les comèdies. S’hauria de prohibir que es fessin comèdies en aquests temps que corren”), el poble i el seu caràcter mal·leable (“Quan al poble li van massa bé les coses es torna megalòman”) o la paternitat (“El nostre fill és el nostre assassí. Hem criat el nostre assassí”). L’escenografia de Paco Azorín funciona en el seu elegant minimalisme de la primera part, i en el restaurant tancat per al president i la seva amant de la segona. Les carcasses de cotxe que pengen del teler de focus, com una amenaça d’atemptat latent, són boniques i efectives però potser tampoc serien necessàries, en els temps que corren de retallades, així com dos apunts videogràfics merament anecdòtics. El vestuari d’Antonio Belart és bonic i encertat, sobretot pel que fa a les tres actrius, oferint també una versió estètica de la Renom com mai l’havíem vist abans.

Ras i curt, El president és una vetllada teatral de dues hores, un Thomas Bernhard en estat pur que reflexiona sobre el poder, la família i les nostres pors contemporànies, en un muntatge segurament massa difícil i exigent per a una gran part del públic. Però si volen teatre digestiu vagin a una altra sala, senyors. I sobretot, El president és un recital interpretatiu de Rosa Renom, reina absoluta de la funció, que a partir d’ara ja podríem començar a anomenar tal com es mereixen les grans. Visca la Renom!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació