Ricard Salvat i la seva època

La UB ha publicat Ricard Salvat, Diaris (1962-1968), el primer dels deu volums que glossaran l'activitat dietarística de Ricard Salvat.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

La Universitat de Barcelona ha publicat Ricard Salvat, Diaris (1962-1968), el primer dels deu volums que glossaran l’ingent activitat dietarística de Ricard Salvat. Escriptor, dramaturg, director escènic i acadèmic de prestigi, Salvat va documentar, de forma gairebé obsessiva, la seva activitat professional, deixant-nos un document valuosíssim per entendre el teatre, la cultura i la societat en la Catalunya dels anys seixanta. El volum va ser presentat en societat al TNC el passat 11 d’abril, en un acte que va desbordar totes les previsions de públic, i es troba disponible en paper i en eBook.

Ricard Salvat al seu estudi. © Fundació Ricard Salvat

Xavier Albertí, director artístic del TNC, va declarar a la presentació que el volum que s’acaba d’editar s’afegeix als pocs llibres que tenim per fer memòria de les arts escèniques de la segona meitat del segle XX, com ara El cant de les sirenes, de Josep Maria Muñoz Pujol, Material d’enderroc, de Josep M. Benet i Jornet o Cinc minuts abans que caigui el teló, d’Esteve Polls. L’obra que ens ocupa, editada per Eulàlia Salvat i amb pròleg de Francesc Foguet i Manuel Molins, és un allau de noms propis, nacionals i internacionals, que demostren els múltiples interessos culturals de Salvat i els innombrables contactes que, només amb vint-i-set anys, posseïa Salvat. Al capdavant de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), convidat als Congressos Mundials de la Pau i amb un peu a Catalunya i l’altre a Alemanya, Salvat deixava constància de cada lectura que feia, de cada pel·lícula que veia, de cada personalitat que coneixia, creant un mosaic riquíssim i en primera persona de la situació cultural de la Barcelona dels anys seixanta. La Unió Soviètica, Alemanya, França o Cuba són els marcs geogràfics on tenen lloc algunes de les pàgines del llibre, i és especialment remarcable la voluntat salvatiana de reflexionar en veu alta sobre la seva activitat artística. Eulàlia Salvat, al capdavant de la Fundació Ricard Salvat juntament amb les seves germanes i Núria Golobardes, va explicar que els deu volums dels diaris glossaran tota l’activitat dietarística de Ricard Salvat, de 1962 a 2009 (any de la seva mort), i Francesc Foguet puntualitzava que potser en realitat acabarien sent onze o dotze volums. La filla petita de Salvat va reclamar finançament per aquest i altres projectes de la fundació, com ara la catalogació dels fons o la creació de la Càtedra Ricard Salvat.

Recollim aquí deu fragments dels diaris salvatians per mostrar una petita selecció de les múltiples facetes de Salvat: director, dramaturg, teòric… En definitiva, un intel·lectual com una casa de pagès.

La pell de brau, a la Cúpula del Coliseum. © Andreu Basté. MAE. Institut del Teatre

31 d’octubre de 1962:

“A més, és clar, en el que hi ha en ells de catalanistes, també m’agraden perquè hi ha en mi, com més va més me n’adono, un catalanisme irreductible. Aquest cony de país! M’escamna d’aquesta gent la seva por pel comunisme; jo a cada reunió, secundat per Cucurull, o ell secundat per mi, hem parlat del problema social a resoldre; ells diuen que el nacional és primer i diuen el de sempre, que si es resol el nacional ja es resoldrà el social. Jo he insistit i insisteixo que el problema d’urgència és el Somorrostro i el suburbi… Em carrega d’ells els tics de catalanisme que tenen, allò que només s’ha d’escriure en català, una certa consciència no declarada de necessitat de classe rectora en la qual, és clar, es sobreentén que només els catalans hi tindrien accés. Bé, ja he dit, jo he quedat i quedo a l’expectativa; si els puc ser útil, mentre sigui obra de resistència, estic disposat a ajudar”.

28 de gener de 1963:

“Penso que potser també és una errada sacrificar la meva carrera teatral per tirar endavant l’Escola (d’Art Dramàtic Adrià Gual). L’Escola ara està en un bon moment, però no cal enganyar-nos: tal com estan les coses, sense més diners que les migrades quotes dels alumnes, difícilment podrem anar més enllà. Caldrà esperar un moment polític i social més adequat. Potser seria convenient trobar una situació intermèdia, sortides a fora alternades amb la feina d’aquí. Amb tot, la meva anada a Madrid m’ha servit per demostrar-me que el que estem fent amb la realitat de l’Escola és l’única cosa que té una mica de sentit. Exigeix molt sacrifici, però potser val la pena”.

Casament de Ricard Salvat i Núria Golobardes a Sant Bernat del Montseny. © Fundació Ricard Salvat

Agost de 1963, sobre el muntatge de Civilitzats, tanmateix, de Carles Soldevila, al Teatre Romea:

“El Joan Capri té encara més gràcia a la vida real que sobre l’escenari. Avui m’ha agafat un atac de riure que no he estat capaç de controlar. Ell que estava no sé si dir que mort de por de treballar amb mi, o com a mínim molt inquiet, estava tot sorprès que a mi em divertís tant, vaja, que em fes morir de riure. Em va costar molt deixar-me convèncer per en Xavier Regàs per dirigir l’obra que hem d’estrenar al Romea, en el marc del Cicle de Teatre Llatí. Tot el plantejament que fa en Regàs em resulta una mica com desmesurat i elefentíac. (…) Tothom esperava un enfrontament, una “xocada apoteòtica” entre en Capri i jo. I no l’han tinguda. Ens hem entès molt bé, amb molt de respecte l’un per l’altre. Jo vaig entendre que se l’ha de deixar molt lliure, l’havia de tractar com un actor de Commedia dell’Arte. Vaig veure de seguida que, en lloc de dir-li com ho ha de fer, l’havia d’esperonar. O sigui, posar-li elements que li puguin fer arribar o suggerir situacions. Avui hi havia uns plàtans que havien de servir per decorar l’illa. Ell se’ls mirava, i jo li he proposat que jugués amb un d’ells. He tingut por que no derivés cap a la facilitat tipus Molino Rojo, però no. Ha començat a improvisar com es podia pelar i com se’l podia menjar. Semblava un mono menjant-se un plàtan. Ha tingut fins i tot moments d’una estranya poesia. Total, que decidit incoporar el joc amb el plàtan a la representació, amb gran sorpresa del mateix Capri”.

30 de setembre de 1963:

“Tinc mania i horror de les mises en scène on es nota la presència del director pertot arreu. Crec que una bona mise en scène ha de ser com l’autèntica elegància; malament si es nota massa, l’únic que ha d’interferir és un to especial, i almenys aquest to hi era. Però és molt avorrit treballar amb aquesta gent de l’anomenat teatre professional català; com diu molt malintencionadament l’Adrianet Gual, «són papes i mames de Sants». Pensa que a Civilitzats no hi va haver manera que els actors es fessin un petó, perquè les seves creences no ho permetien. Això no té cap mena de serietat, i val a dir que la majoria d’ells són comediants. En Carles Lloret i la Teresa Cunillé, que són marit i muller, a l’obra no es van voler fer el petó de cap de les maneres. M’havien dit que el dia de l’estrena sí que el farien, però res de res. És en aquests moments quan em dic: «Quina en fóra de tonar a Alemanya!»”.

Primera història d'Esther. © Pau Barceló. MAE. Institut del Teatre

15 de març de 1964, Colònia:

“El dilema de sempre, quedar-me a Alemanya i intentar fer aquí la meva carrera, un intent de tenir una vida còmoda, tranquil·la, potser desarrelada, o tornar a casa, a la lluita desigual, estragadora com és la meva vida allí. Tot el que comportava recuperar un arrelament, una connexió íntima amb la meva circumstància social, humana i política, el fet d’haver de començar de nou a cada empresa, a la desesperació i a la mala llet, en una paraula. Vaig tornar perquè havia de tornar, però en tornar no tenia ja la resolució feta? No ho sé, visc sobre unes bases tan provisionals… Aquest continu anar i venir, dubtar i decidir, tornar als primers amors, amics o ciutats, serà el que donarà sentit a la meva vida i a la meva obra. Esperem que sigui així”.

14 d’abril de 1964, Colònia:

“Per fi he conegut (Erwin) Piscator. És un home encantador, cordial i acollidor, més aviat baix d’estatura i força prim. Sembla jove encara, té la joventut de la persona que espiritualment continua en la lluita de la primera joventut. Encara viu la vida com una aventura. I tota la seva vida ha estat una aventura. L’home sembla disposat a escoltar-ho tot i a acollir-ho tot. Pel que vaig parlar amb ell, em sembla que és fonamentalment una autèntica bona persona. Molt generós. Em va dir coses molt boniques sobre la meva feina. (…) Vaig tenir la mateixa sensació que amb l’(Arthur) Adamov, i crec que a tothom li passa una mica el mateix, que sempre vénen a contestar una mica les mateixes coses. Però el més interessant ha estat la manera com deia les coses, el to, l’actitud segura, tranquil·la i convençuda de dir les coses. L’home continua aferrat a la seva cosmovisió i a la seva actitud inconformista. Està encara en plena lluita. Amb molta ironia m’ha dit que en tornar d’Amèrica es va trobar aquí a la República Federal d’Alemanya sense teatre propi, sense cap polític que l’ajudés, sense cap teatre que li donés el càrrec d’intendent. Va haver de treballar com a Gastregisseur (“director invitat”) de teatre en teatre. Em va dir que durant deu anys ha estat un viatger de comerç, un Handelsreisender”.

12 de maig de 1964, Berlín:

“Ahir diumenge vaig veure al Berliner (Ensemble) el Brecht Abend nummer 2. L’espectacle compon de des parts: la primera són tot poesies, en part cantades i en part llegides, i la segona part és Das kleine Mahagonny Songspiel, del 1927, amb música de Kurt Weill. A la primera part va actuar la Weigel, la meravellosa Helene Weigel. (…) Té una veu suau, tova, que de sobte es fa dura i extremadament vertebrada. És més aviat petita, potser no tant com la (Maria) Casares, però si fa o no fa sembla malalta, i en Werner m’ha dit que ho està i força. Va sortir vestida amb un vestit gris amb un farbalà que li rodejava el coll i li baixava fins a la cintura. A les mànigues també hi portava farbalans de la mateixa roba, gairebé a punt de quedar cursi o passada de moda. Va sortir, la van aplaudir a rabiar, va esperar que els aplaudiments s’acabessin, però la gent no parava d’aplaudir i ho tallà seient, obrint el llibre, i, amb veu serena, tranquil·la, íntima, d’anar molt per casa, va llegir uns versos del seu home. Primer el títol molt a poc a poc. Després els versos. No va interpretar mai, es va limitar a dir els versos; ara, tampoc amb una excessiva Verfremdung. Quan ho va creure oportú va aixecar la veu i va cridar; la veu de la Weigel no té gaires matisos, té poques tonalitats, però té una cadència cansada i acollidora que la fa extraodinàriament atractiva. És un fenomen d’intel·ligència, purament i simplement. Em sembla que el fenomen de la Verfremdung en ella és també el mateix. Interpreta amb el cap; a Moscou en Romusargeoskij em va dir que l’havia vista a la Coratge i que també havia notat que utilitzava, quan ho creia oportú, la tècnica d’identificació de la primera etapa stanislavskiana. Fins i tot havia parlat amb ella d’això, i ella no ho havia negat. Interpreta com una intel·lectual que té qualitats histriòniques. El seu home en va fer una teoria, d’aquesta manera de fer teatre, de la qual va voler treure un sistema i una nova estètica escènica. Suposo que ella va comprendre des del primer moment que l’antiga manera de fer teatre no podia anar més enllà, i es va plantejar fredament la possibilitat de fer-ho d’una manera diferent. És qüestió de to, de recerca d’un altre to. Veure aquestes representacions al Berliner m’ha anat molt bé. Volia saber què era, autènticament, sur place, això de la Verfremdung, i volia saber si jo també l’havia aplicat encertadament.

Però, tornant a la Weigel, la dona està, com a tipus físic, al marge de tota classificació, a mig camí de la dolçor més maternal i de la virago, de l’eina més mancada de bellesa i d’una manera de somriure vibrada, bonica i emocionada, absolutament femenina, d’última mare, de gran mare asiàtica en versió d’arrel camperola”.

Ricard Salvat amb uns putxinel·lis. © Colita. MAE. Institut del Teatre

16 de febrer de 1965:

“Aquest matí m’ha trucat la Ton Carandell, la dona d’en Goytisolo, dient-me que a dos quarts d’una parlaria Pier Paolo Pasolini a la Facultat de Medicina. Encara que estic ple de feina hi he anat. Ho he abandonat tot. Pasolini m’ha fet una impressió extraordinària, té un cap molt clar i una absència radical de dogmatisme. És el que passa sempre: amb els marxistes italians sí que t’hi pots entendre. Estan a un nivell molt diferent que els de casa. Ella ha dit que no volia fer una conferència, sinó un intercanvi d’idees amb els joves. Ha parlat de la seva vida i de la seva bibliografia. Així ha trencat el gel. Per raons de seguretat els organitzadors han triat la sala de dissecció de cadàvers. Ell ha parlat darrere i davant la taula de dissecció.«Un marc tan impressionant no l’havia tingut mai», ha comentat en acabar”.

13 de març de 1966, sobre La Caputxinada:

“Aquests últims dies, les coses s’han bellugat extraordinàriament. Dissabte, dia cinc d’aquest mes, varen venir a veure’m un noi i una noia. (…) Em varen dir que preparaven per al dimecres dia nou una assemblea constituent del primer Sindicat Llliure Democràtic d’Estudiants. Em varen preguntar si estava disposat a acceptar la invitació, ja que ells volien que un grup d’intel·lectuals fossin presents a l’acte. Em varen dir que comptaven amb en Joan Triadú, en Joan Oliver, i que havien parlat amb l’Espriu. (…) Vam recollir en Pere Quart i ens vam dirigir cap al convent dels pares caputxins de Sarrià, on tindria lloc la primera assemblea constituent. Com que encara no havien arribat tots, en lloc de fer-nos passar a la sala, ens varen portar a la casa del davant del convent, que no sé a qui pot pertànyer, i ens portaren a una biblioteca d’una casa particular. Allí hi havia en Manuel Sacristán amb un altre estudiant. Vam estar xerrant, en Sacristán, en Pere Quart i jo, de coses intranscendents. L’Oliver parlava sempre en castellà, i jo, en català. Després vam decidir que ja devien haver arribats tots els invitats i vam marxar. A l’escala ens vam trobar amb el Dr. Rubió, que jo només havia vist al Congrés de Cultura Catalana del CICF. El Salvador Espriu i l’Antoni Tàpies arribaven en aquell moment, així que vam sortir tots plegats. La sala és un teatre afegit a una mena de nau independent de l’edifici. Estava plena d’estudiants, uns cinc-cents. En entrar l’Oliver i l’Espriu es varen endur una ovació extraodinària; jo, que anava amb en Tàpies i Sacristán, no vaig saber què fer. Vaig esperar-me una mica que acabés l’aclamació i després vaig entrar. Els estudiants havien guardat les primeres files del teatre per a nosaltres, és a dir, per a la gent que ells anomenaven “invitats”. A mi em va tocar seure a la segona fila, entre l’Antoni Tàpies i en Joaquim Molas. Al costat d’en Molas hi havia la Maria Aurèlia (Capmany). Darrere nostre, en Goytisolo, en Barral i en Ràfols-Casamada. El Dr. Rubió, en Pere Quart, en Sacristán i l’Espriu varen anar a la presidència amb els delegats. L’acte va començar amb una fluïdesa i elegància extraordinàries. És molt esperançador veure el sentit democràtic de la gent jove. Va ser un acte perfectament organitzat. Hi havia un to general extraordinàriament civilitzat.

Ronda de mort a Sinera, versió de 1970. © Pau Barceló. MAE. Institut del Teatre

5 de juliol de 1966:

Vull escrire a en Víctor Auz. Fa dies que li dec una carta. Ahir vaig parlar amb ell per telèfon. Un dels seus projectes és crear un col·lectiu de treball per dirigir l’Español; entre ells, jo. Altra gent que proposa: en Narros i en Montesinos com a directors d’escena; també dramaturgs com José Monleón, Maruja López, Enrique Llovet, Joaquín de Entrambasaguas, etc.

La primera proposta me la va fer poc abans d’anar nosaltres a Madrid amb Ronda de mort a Sinera, i era que jo passés a ser director únic del María Guerrero sempre que en José Luis Alonso acceptés i volgués passar a fer-se càrrec del Teatro Español. L’Alonso, és clar, no va voler fer-ho, i ara ha sorgit aquesta solució. De fet, em diu l’Auz, el director seré jo, però no vol presentar-me com a únic responsable perquè no és gens polític, i jo també ho trobo.

Jo he estat aquests darrers dies ple de tota mena de consideracions, preocupacions. Aquesta Espanya d’ara presenta a tota hora totes les contradiccions, i, entre elles, una de les més curioses és que se’m proposi a mi de dirigir l’Español.

Què pot ser millor: dir que no i continuar jugant, com he fet al llarg d’aquests darrers dotze anys, al paper de franctirador, fent representacions úniques, amb extraordinàries dificultats econòmiques, esperant que les coses es normalitzin políticament, que arribi el canvi perquè se’m faci justícia, amb la recança que, si es fes el canvi, tampoc se’m faria justícia, car possiblement els nois del Partit Comunista, els quals han estat els meus col·laboradors, m’ho refregarien pel nas amb càrrecs de responsabilitat i jo només quedaria en una ombra discreta? Veig què passa ara, que tothom em copia i s’aprofita de les meves aportacions, critica i mor d’enveja pel que jo faig. Però, és clar, essent un símbol de netedat política. I això és el més important.

O bé entrar a l’engranatge estatal, fer infiltració amb el perill de quedar immers i guanyat per aquest mateix engranantge, el qual em corrompi, o que almenys no pugui continuar fent la meva feina real? Que faci un treball profesional amb totes les mediatitzacions i mancances que comporta el món anomenat professional, i no fer, de fet, la revolució esteticosocial que m’he marcat com a trajectòria? O precisament fer-la a gran escala, car el trampolí d’un teatre nacional em dóna més possibilitats que cap altra plataforma amb major capacitat d’influència podrà donar-me? O bé haver de dedicar-me només a la direcció escènica que m’obligui a deixar de banda el fet creacional, el fet d’escriure? Aquesta antinòmia em preocupa des de fa molt temps. O potser el fet de guanyar uns diners amb una feina que ara faig sense valorar em permetrà de decidir-me més a escriure les meves coses i no haver de fer, com a guanyapà, treball d’investigació per a la Salvat, Labor o altres empreses editorials? Tot això és el teló de fons del meu treball d’aquests dies.

La veritat és que em trobo en un moment molt bo: segur de mi mateix, amb força domini dels meus mitjans expressius. Com a director, el domini comença a ser considerable; com a escriptor, començo a veure les coses clares i em sembla que me’n començo a sortir, però, és clar, hi ha sempre aquest maleït problema del bilingüisme. Encara que m’adono que tot sovint no necessito escriure. He passat uns anys difícils, plens de dificultats, sense veure les coses clares. Ara torno a tenir ganes d’escriure, però em sento enrampat. Val a dir que d’impediments els he tingut tots, però al mateix temps també tinc la sensació que he perdut una mica el temps o que m’he dispersat una mica”.

Ricard Salvat a Arenys de Mar.© Andreu Basté. MAE. Institut del Teatre

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació