Revelacions autèntiques amb un autor fals

“Que no escullin el col·loqui Numància”, em repetia per dins en acabar la funció de La revelació de Jorge-Yamam Serrano al Teatre Lliure. Els d’Agost Produccions, que porten temps replantejant-se les dinàmiques del debats postfunció, han traçat tot un mapa de protocols que porten noms de ciutats espanyoles, fruit del treball de dramatúrgies del debat que realitzen amb el teòric i dramaturg Roberto Fratini. Després de la funció l’obra de teatre documental de Serrano el dissabte 14 de juliol, els d’Agost proposaven dues opcions als espectadors que es quedaven a la postfunció, i tant en un cas com en l’altre servidora hi havia de participar com a escriventa.

Entre Numància i València 

En què consistien, doncs, els dos protocols i perquè resava amb tanta intensitat perquè no sortís la primera opció? El Protocol Numància consisteix en una mena de conclave d’espectadors en el qual en un període limitat de temps han d’acordar un discurs perquè n’acabi sortint un text que ha de manufacturar en directe l’escrivana. Tothom ha de donar el vistiplau i l’obra en si ja carregava amb prou polèmica! En canvi, el Protocol València consisteix en què un espectador s’ofereix voluntari a suplantar l’autor de l’obra, i a partir d’aquí els altres li fan preguntes sobre la seva pretesa creació. En aquest cas la tasca de la periodista col·laboradora és escriure una crònica de la postfunció. Un quart d’hora després del final de la funció i amb unes mitjanes refrescants a les mans una colla d’uns quinze espectadors voten per escollir entre els dos protocols. Per un vot surt guanyador el protocol València i sense gaires divagacions un home s’ofereix a fer de Jorge-Yamam Serrano. En aquest moment intuïm que ens ho passarem bé, però ni de bon tros que aprendrem i riurem tant.

Nota: Per posar en situació a la lectora o lector. La revelació és un espectacle escrit i dirigit per Jorge-Yamam Serrano, amb l’assessorament de la periodista Neus Molina, és un espectacle que tracta sobre el fenomen dels filtradors d’informació (whistleblowers). Els protagonistes d’aquesta obra de teatre documental són els tres grans whistleblowers digitals actuals: Julian Assange, Chelsea Manning i Edward Snowden. Els seus actes els han portat a l’exili i la presó. En escena, els veureu a tots tres privats, d’una manera o altra, de llibertat.

Amb el comodí de “m’agrada que em facis aquesta pregunta”, l’autor impostor entoma les preguntes amb un somriure i amb molt de salero valencià –com se li detecta en l’accent. El gel es trenca molt més ràpid del que ens esperàvem i després d’un comentari afalagador d’un senyor, la senyora del costat –té pinta de professora de literatura– pregunta sobre el tractament del personatge de Chelsea Manning a l’obra: “Per què has decidit de fer-ho d’aquesta manera, tan íntima en comparació als altres dos protagonistes?” Amb suspicàcia,  el Serrano fals li etziba que ben mirat, pensant-s’ho millor no hagués optat per aquesta posada en escena.

Filtrar o no filtrar: aquesta és la qüestió?

Davant d’una obra de teatre documental com La revelació que aborda uns temes que ens són tan comuns i alhora ens resulten tan misteriosos és inevitable que el debat ètic s’encengui. Entre les intervencions estel·lars, una noia molt jove posa de relleu el tema de la valentia. “Hauries pres la mateixa decisió que Manning, si t’haguessis trobat en les seves circumstàncies? T’hauries convertit en un whistleblower?” Touché !! El fals Serrano va raonar que, de fet, aquesta és una de les preguntes que l’obra intenta fer a l’espectador. En la línia del debat ètic, però posant accent en les paranoies i les conspiracions, un senyor gran –que en un moment donat s’auto-titlla de “conspiranoic”– es pregunta si podem confiar en els whistleblowers i de les filtracions en general. I és en aquest punt del debat, en el qual, l’autor fals, el Jorge-Yamam Serrano impostor, revela els seus coneixements autèntics i deixa dit de passada que també és periodista i va estudiar filosofia. “Açò és de veres.” No és pas un bluf i ens explica els perfils de les persones que tenen accés a informació classificada, com són les estructures, i perquè aquestes les filtracions són més comunes en democràcies fortes com EUA o el Regne Unit i no passen a la Xina.

Amb la intenció de reconduir el debat sobre l’obra de Serrano, un dels agosteros li pregunta: “Què volies provocar en l’espectador? Per què has decidit portar aquestes històries sobre l’escenari?”. L’autor fals no vacil·la: “Volia fer reviure aquestes històries de nou, perquè en l’era digital les notícies ens arriben molt ràpid i són trepitjades per altres abans d’haver pogut digerir-les.”

Hi haurà segona part? La de les alertadores femenines?

Enmig del debat, un altre agostero pregunta si volem un canvi d’autor fals. La decisió ara és unànime: seguim amb l’autor fals valencià –“que ho fa molt bé!” crida el senyor de les conspiracions. Estem tots encantats. Continuem amb el col·loqui. I la “professora de literatura” contraataca: “Per què has inclòs Galileu?” La Revelació utilitza dues figures històriques –Sòcrates i Galileu Galilei– per mostrar dues actituds ben diferents sota l’acusació intercalades enmig de les històries d’Assange, Manning i Snowden. La “professora de literatura” admet sentir-se identificada amb Galileu quan va decidir seguir el joc als seus acusadors.

“Al final de l’obra en les pantalles projecteu noms de whistleblowers, moltes d’elles –gairebé tot són dones– i molts dels casos són espanyols. És un senyal que hi haurà una segona part?”, pregunta el noi assegut al meu costat amb un somriure entremaliat.

El Serrano fals respon molt ben ficat en el paper que està treballant en la segona part. Tot seguit un altre home amb una barba llarga i punxeguda entra en escena/debat i sense embuts deixa anar: “Les dones estan posant ovaris al que els homes no hi han sabut posar els collons!” Vet aquí, un altre tema. Tenen més accés a la informació els homes que les dones, perquè la jerarquia del sistema és patriarcal. Però, una vegada amb la informació a les mans, qui s’arrisca abans a alertar, els homes o les dones? Sembla que les dones, només cal fixar-se en els casos espanyols. Després, d’un parell de preguntes més, el fals autor va perfilant unes conclusions sobre l’obra i què ha volgut provocar. “L’objectiu era incomodar, empènyer l’espectador a qüestionar-se el seu posicionament. Però, al mateix temps volia transmetre esperança, que hi ha gent que vetlla pel bé comú i de retruc recordar a la ciutadana que té uns drets, però també unes responsabilitats. El fet que n’estiguem parlant ja és molt”, conclou l’autor fals.

Poques vegades he pres nota amb un somriure a la cara tanta estona. Debat atlètic de categoria –com diuen a València. Aquesta vegada m’he deslliurat del protocol Numància, però tots els espectadors/performers del col·loqui van celebrar votar València, perquè va resultar que l’autor fals era un periodista autèntic, en José Miguel Calatayud, qui actualment està investigant per un projecte sobre activisme ciutadà polític.